Cada capítol de “Colors en sèrie” acosta el seu contingut a un color d’una forma diferent

Colors en sèrie, prenent un format que navega entre el documental i la ficció, i amb un vessant experimental i artístic, es fa un recorregut per aspectes antropològics, culturals o psicològics d’aquell color en concret.

Es pot parlar de cinema, arquitectura, història, gastronomia o música

Es pot parlar de mobiliari urbà o de mobiliari domèstic. De llegendes antigues o contemporànies que s’han format sobre aquell color. Es pot entrevistar un invident que explica la seva percepció d’un determinat color sense haver-lo vist mai, un daltònic que confón el color vermell amb el verd, o un cinestèsic que s’imagina els sons de colors.

No hi ha mai normes ni seccions fixes

Cada capítol és un itinerari diferent depenent del que demani el color en si. També les bandes sonores i la veu en off tenen les característiques d’aquell color. La veu del vermell és profunda i sensual. La del blanc és innocent i neta. La del marró és gruixuda i rovellada.

“Colors en sèrie” consta de deu capítols de 20 minuts de durada. Cada capítol és un monogràfic sobre un color

Colors en sèrie

Rosa:enganxós o diví.

El rosa ens torna dèbils. Ningú no et pot agredir si vas vestit d’aquest color. Impossible associar sentiments negatius amb el rosa. Fins i tot s’ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va da vermell. És el color més dolç, el de les nines i el femení per definició.

Blau: confia en mi.

Abans de les guerres mundials, molts nens vestien de rosa. Les nenes, de blau. Per què hi ha tants uniformes blaus? Ben senzill: és el color de la confiança. Però també el dels prínceps, el de l’amor ideal i el dels menjars impossibles. No és un color masculí, al contrari: durant molt de temps, les nenes anaven de blau i no de rosa.

Groc: el camí de la contradicció.

Van Gogh era un obsés del groc. Va pintar compulsivament en groc fins a la mort. El groc desprèn festa i alegria, però també hi ha gent que l’identifica amb l’odi, la bogeria, la mala sort, la malaltia, el verí, sobretot si es posa al costat del negre. Definitivament, és el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia. Quan ens enfadem, la bilis ens fa tornar grocs…

Blanc: del cel a la terra.

El color més net és el més tòxic.  El blanc, originalment, matava. La llum, el cel i els núvols. El color de la innocència, de les núvies i dels ocells blancs ens porta felicitat i bones vibracions. També és el color més funcional que hi ha i amb el qual es fabriquem més objectes. I sobretot, és el color a què s’enfronten tots els creadors.

Gris plata: reflex multicolor.

Una de cada 10.000 persones no pot veure els colors, veu en blanc i negre. El gris plata reflecteix tots els colors. En aquest capítol ens qüestionem l’ús d’aquest color per part de marques i empreses, ens preguntem per què hi ha objectes que tenen tota la paleta de colors i per què, quan tenim aquesta paleta al davant, triem un color i no un altre.

Negre: el túnel al final de la llum.

1820. Goya pinta les seves pintures negres. Però, podria ser que no les hagués pintat ell. Qui podia haver-ho fet? Un negre. Mort, mals presagis, ocultisme… La llegenda que arrossega el negre fa difícil creure que és també el color de la sofisticació i l’elegància, i el que més urbanites han volgut vestir per identificar-se amb un grup social o un altre.

Verd: de la vida a la mort.

1821. Napoleó mor a l’illa de Santa Elena. El culpable: el verd. El color de la natura per exel•lència representa també la llibertat a Occident. En canvi, per a un islàmic, és el color sagrat. El verd és la vida en estat pur però també és el color de la tecnologia, el dels soldats i el del “nightshot”.

Taronja: moviment continu.

Busca el taronja a “La taronja mecànica”. No l’hi trobaràs. Una pilota de bàsquet, un intermitent, un anunci d’un pis de lloguer, un semàfor en taronja o la sirena d’una ambulància. Tots anuncien el mateix: un estat de transició, de canvi. Així és el taronja, el color dels pèl-rojos: una tonalitat en moviment constant.

Vermell: dona’m la vida.

El telèfon vermell no va existir mai. Els toros no persegueixen mai el vermell. El color de la sang. El que dóna la vida. El primer color que l’home va designar, el primer que els nadons veuen quan neixen i el que distingim amb més facilitat sobre qualsevol fons. El que els daltònics confonen. Les emocions són vermelles i també ho és el sexe i l’amor.

Marró: la vida secreta de la bellesa.

Cada dia entres en contacte amb una capsa marró entre 10 i 15 vegades. El color de la terra és el més despreciat. Molt poques persones el destaquen com el seu color favorit i és que, sens dubte, és el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. Cal mirar-lo a fons i molt de prop per trobar-hi la bellesa.

Compartir en redes sociales....Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Pin on PinterestShare on LinkedIn