Cuentos de viajes, cuentos del mundo, cuentos de animales, de miedo, hechos con comida, con objetos cotidianos, cuentos de matemáticas, cuentos de besos…

Programa producido por Televisió de Catalunya y dirigido especialmente al público infantil. Desde el año 2000 producen cuentos, tanto originales como provenientes de las tradiciones culturales más diversas, combinando la literatura oral y escrita con la ilustración, las artes plásticas y la música. En ‘Una mà de contes‘ ilustradores, pintores, diseñadores, dibujantes, cocineros, fotógrafos, actores, magos, guionistas, poetas y escritores, adaptadores, músicos… maestros, estudiantes, investigadores, escuelas, universidades, entidades culturales… padres y madres, niños y niñas, abuelos y abuelas y público en general… se dan la mano para disfrutar, a través de la televisión o participando a través de la web, con uno de los programas de Televisió de Catalunya, más visto en todo el mundo: los Estados Unidos, Corea, Italia, los países Árabes, Francia, Israel, Brasil…

Los cuentos de ‘Una mà de contes’:

A la moda de París

En Pierrot era un xicot molt i molt espavilat. Segons en Pierrot no hi havia a París una modista més maca, eixerida i simpàtica que la Colombina, tant, que n’estava profundament enamorat. El millor del cas és que la Colombina també estimava de tot cor en Pierrot, perquè considerava que no hi havia en tota la ciutat ningú més llest, simpàtic i divertit que ell.

Aquella parella s’hauria casat avui mateix si no fos que no tenien ni una trista moneda per poder viure plegats. Eren estupends, però pobres com rates, perquè ni l’un ni l’altra tenien feina ni sou.

– Caram, Colombina -li està dient en Pierrot- quina brusa tan maca que portes avui! Només tu ets més rebonica que la brusa…

– Sí, ves… Me l’he feta amb un retall de cortina que m’ha donat la veïna.

– Tinc una gran idea! Amb un retall de la teva brusa, fes-me una corbata ben original, Colombina, sisplau!

– Però, què dius? On he d’anar, jo, sense brusa?

– Enlloc! Tu t’has de quedar a les golfes i fer corbates com la meva amb el que queda de la teva brusa! Creu-me, carinyet, que aquest és el principi de la nostra fortuna. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Adéu rodetes!

En Magí estava supercontent: havia tingut somnis meravellosos i l’esperava un dia genial. La mare li va fer un petó molt fort i li va dir: “Ja ets grandet… i ha arribat el moment de treure les rodetes de la teva bicicleta”.

Va mirar la bici i va pensar: “No sé què em passa… Veig la bici d’una altra manera… Veig les rodetes com si fossin ulls! És clar, són els ulls que m’han ajudat a vigilar que no caigués!”

I justament estava pensant això, que de sobte la bici va començar a parlar:

– Com que ets gran i ja no necessites rodetes, en pots fer el que vulguis… Tu i jo sols en tenim prou per continuar pedalant!

El cap li va començar a anar a mil per hora, i en posar els ulls a terra va veure, quina sorpresa!, que es convertien en una granota… No, més aviat en un gripau! En Magí es va tornar boig d’alegria i va exclamar:  Adéu, rodetes! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Això és massa! Josep (+7 anys)

Imagineu-vos que sou una formiga, petita, petita. I que heu d’agafar una cosa mooolt grossa i pesant i portar-la fins a l’altra punta del món. Quina feinada, oi? Impossible fer-la! Massa pes, massa lluny, massa grossa!

Doncs així és com se sent el Josep. Pobre… està atabalat, atordit, desbordat, vençut… I em direu, “no ho entenc”. Com es pot sentir així, si ja ha arribat l’estiu? Si ja s’ha acabat l’escola… Si el mar ha posat les onades suaus a primera fila, perquè els nens i nenes hi juguin sense por…

Doncs, tot i així, el pobre Josep està capcot. De per què el Josep se sent tan aclaparat és del que parla aquest conte. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Aladí i la llàntia meravellosa

Fa molts i molts anys, en una pròspera ciutat de la Xina vivia un jove anomenat Aladí.

Aladí era molt alegre: tot el dia voltava pels carrers, amb el seu turbant vermell, rient i fent gresca. El seu pare, que era sastre, hauria volgut que aprengués l’ofici, però Aladí no en volia ni sentir a parlar, de treballar! A ell, només li agradava jugar i, a l’hora del sol, jeure a descansar a l’ombra fresca.

Però vet aquí que un dia a aquella ciutat hi va arribar un bruixot.

Venia de l’altra punta de món i havia travessat mars i oceans, muntanyes i deserts, continents sencers, amb un sol propòsit: trobar… ALADÍ I LA LLÀNTIA MERAVELLOSA. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Bernat, fort com un ós (+7 anys)

Hi havia una vegada, un regne que tenia un rei. També tenia un exèrcit de soldats forts i valents que dia sí, dia també, havien de sortir a esbatussar-se amb algú.

-Ei, espereu! Que us oblideu de mi!

Aquest que crida és el Bernat. És un soldat més aviat prim i escanyolit que sempre arribava tard. «On han anat?», es preguntava. Però per més que mirés a tort i a dret, ningú li donaria cap resposta. Tothom pensava que el Bernat era massa escarransit per ser soldat. Però a ell se li havia ficat a la closca, que tard o d’hora els demostraria que era molt fort.

En aquell regne, com en tants d’altres, patien una desgràcia terrible. Des de feia anys un ós horrible es menjava tota la mel de la contrada. Tothom havia de celebrar els aniversaris amb pastissos amargs i caramels salats, i les àvies explicaven que l’ós havia promès compartir la mel amb aquell que fos més fort que ell. Però fins aleshores cap guerrer l’havia guanyat. Ningú el podria vèncer, deia la gent, però el Bernat acabava de prendre una decisió.

-Majestat! Majestat! -va cridar el noi a les portes de palau- Jo lluitaré amb l’ós.

Però res, ni tan sols el rei li feia cas. I així va començar la història de… BERNAT FORT COM UN ÓS ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Camí a l’escola

La Ling Jan feia només un dia que vivia a la caseta de la muntanya. La seva família havia marxat de la ciutat i s’havien instal·lat lluny del soroll i el tragí dels carrers. De fet, era lluny de tot i de tothom. De l’escola, també. Els pares li havien explicat que per anar-hi hauria de caminar un bon tros, però que valia la pena. Calia que aprengués a llegir! Era molt important. I la Ling Jan es va posar en camí.

–Ostres, quants arbres! N’hi ha per tot arreu! No n’havia vist mai tants! –va dir la Ling Jan, admirada.

Però aviat va veure que s’havia perdut. El bosc havia envaït el camí i a la nena li va semblar que els arbres formaven un laberint sense sortida. I hi havia tanta calma… La Ling Jan no hi estava acostumada, i en sentir un cruixit estrany es va espantar. Per defensar-se va agafar el que li va semblar que era la branca d’un arbre.

Però no ho era pas. La branca es va transformar en una serp. Una serp màgica que parlava… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Carolina i el tió

Per a la Carolina, la millor època de l’any eren les festes de Nadal. Li agradava escriure felicitacions mentre esperava impacient el dia que els seus pares la portaven al mercat de Santa Llúcia de la Catedral. Aquell Nadal, van comprar un tió i el van posar al costat de la llar de foc ben tapadet amb una manteta perquè no es refredés. I a la nit, la Carolina, que era una noia molt tafanera, es va llevar i, sense fer soroll, va anar a la saleta on dormia el tió. El va destapar, i sense pensar-s’ho dues vegades, va entrar dins el tió disposada a descobrir el misteri d’on vénen els regals.

Animada pel descobriment, la Carolina va començar a caminar més de pressa cap al lloc d’on sortien aquelles llums tan misterioses. Quan hi va arribar, es va quedar bocabadada. Va veure un osset de peluix que jugava a pilota, unes nines que prenien el te i uns llapis de colors que feien curses sobre els fulls d’una llibreta. També va veure una bicicleta que feia cabrioles tota sola.

– Qui ets tu i què hi fas aquí? -va preguntar-li el conillet sense deixar de tocar el tambor

– Em dic Carolina i he entrat dins del tió perquè vull descobrir el misteri d’on vénen els regals.

– Ui!!! Això no pot ser. Tu no hi pots ser aquí, no hi podies entrar, dins del tió. Que no ho saps, que està prohibit?

I totes les joguines es van posar a enraonar alhora fent un guirigall tan inmens que ningú no era capaç d’entendre res.

– Silenci, silenci. Hem de decidir què fem amb la Carolina i si la deixem marxar. I mentre deliberem, proposo tancar-la al magatzem de les llaminadures ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Colors (+7 anys)

L’Eva arriba a l’escola amb la motxilla a l’esquena i clenxinada com una nina.

La saludem amb un «bon dia Eva», però mai no rebem cap més resposta que un lleu somriure. L’Eva somriu suau, fluixet, com amb por de passar-se. Quan ho fa, els ulls miren fix com si estigués enlluernada.

Quan arriba a l’escola va directa cap al seu lloc, on sempre l’espera algú que s’encarrega d’anar amb ella tot el mes, aquest mes em toca a mi. M’he acostumat a la seva companyia, tot i que ella va a la seva.

Jo vaig fent la meva feina, ara un dictat, després un problema, una estona d’estudi… ella només mira el seu full en blanc.

No li interessen gens ni els llibres, ni les làmines ni les fotografies.

Només un full blanc. Quan es decideix agafa un color. No té pressa i no es cansa. Pinta i pinta i pinta fins que no queda ni un bocí de blanc.

És curiós com ho fa, m’agrada mirar-me-la i de vegades penso que viu en un món diferent del nostre i que potser aquest món és ple de colors, els colors de l’Eva. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Cua de peix

En Giusepino era un nen fascinat pel mar. Encara no sabia caminar, que ja nedava i bussejava. I si algú es pensava que un dia se’n cansaria, de tant viure en remull, doncs s’equivocava.

Perquè en Giusepino es va anar fent gran i la feina era que sortís del mar.

S’hi passava tantes hores, dins l’aigua, que en Giusepino era gairebé un peix més. I si no ho acabava de ser era perquè tenia cabells, nas, dues orelles i unes galtes d’allò més vermelles.

Però en Giusepino somiava que era un peix. I, és clar, com que només sortia de l’aigua per anar a dormir, doncs va passar el que havia de passar. I és que de tant nedar i bussejar, un dia, les cames se li van transformar en la cua d’un peix.

En Giusepino era feliç amb la cua de peix. Xapotejava, saltava i es capbussava com un dofí. I jugava a fet i amagar amb els seus amics: tres anxoves orfes i un moll vermell. I des d’aquell dia, tothom li va deixar de dir Giusepino per dir-li: cua de peix. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

D’aquí no em moc!

En una ciutat plena d’edificis, botigues, cotxes, carrers i parcs, hi viu la Lola, una nena d’una tenacitat a prova de bomba, molt reflexiva i molt quietona. En aquesta mateixa ciutat també hi viu en Pol, un nen amb una imaginació desbocada i tan belluguet que no para mai quiet. Però, una cosa és certa: en Pol és el millor amic de la Lola.

Avui, en Pol està més content que un gínjol! Per fi li han regalat unes robotibotes! Les robotibotes són una mena de patins a propulsió i, alhora, uns mini robots tan superintel·ligents que permeten a la gent anar allà on vol en un tres i no res… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Diari d’una escriptora

Conte basat en l’obra del MNAC «Plein air», cap a l’any 1890-1891, de Ramon Casas.

L’Emília era una dona molt especial. Des de petita li encantava estar sola i observar la realitat. No s’avorria ni un moment.

A la seva època, a començaments del segle XX, les dones no solien fer gaires coses soles, com per exemple viatjar. Però ella es va rebel·lar contra la seva família i els va dir: “Si un home pot, jo també, així que me’n vaig a París tota sola”… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El bagul dels records

Una nit d’estiu, durant les vacances, l’Ester va pujar a les golfes i va obrir el bagul dels seus avis. Feia olor de naftalina i era ple de milers i milers de coses.

Amb emoció, l’Ester va començar a treure del bagul tot un munt de rampoines que no havia vist mai. Un marc trencat. De qui devia ser, aquell retrat?, es va preguntar. A qui pertanyia tot allò? La resposta era dins…

Misteriosament, una veu desconeguda li va contestar: “Si vols t’ho explico, però sense el barret no puc parlar.” Era una ràdio com les que l’Ester havia vist a les pel·lícules antigues. “Busca -li va dir la ràdio-. Busca la freqüència bona i t’ho explicaré tot…” L’Ester li va fer pessigolles al nas i l’aparell va començar a parlar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El ball de màscares

Conte basat en l’obra del MNAC «El minuet». Any 1756. Autor: Giandomenico Tiepolo.

Com cada diumenge, Domenico se’n va anar al parc a jugar amb el seu monopatí mentre escoltava música al seu mp3. Aquell matí, sense saber per què, es va fixar en l’estàtua de la deessa que hi havia al parc i es va preguntar:

Quan la deurien haver col·locat? Quants nens l’haurien contemplat des de feia segles?

Ara l’estàtua estava bruta pels fums dels cotxes de la ciutat i a més, la gent no se la mirava per que passejaven parlant pels telèfons mòbils. Estava pensant en això quan de sobte, Domenico va començar a escoltar, una música antiga?. Pensava que se li havia espatllat el mp3. Però quan va mirar al seu voltant no es podia creure el que veia… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El banquet imaginari

Hi havia una vegada un nen amb els pares més rics de la ciutat. Es deia Hassan i tenia tots els jocs que us pugueu imaginar i més. El mateix palau on vivia era com un museu de la joguina, fet de mil i una joguines diferents! Però el Hassan tenia un problema molt gros, un problema que no es podia resoldre ni amb tot l’or del món: estava tan sol a casa que s’avorria més que una ostra. Mai no tenia ningú amb qui jugar i ja estava cansat de guanyar-se sempre a ell mateix. Fins que un dia van trucar a la porta.

– Qui devia ser? No podien ser els pares: estaven treballant i, a més, tenien claus de casa.

El Hassan va obrir la porta i es va trobar un nen amb poca roba i molta gana.

-Hola, em dic Shacabac i fa dies que tinc l’estómac a zero. -Doncs has tingut sort, perquè estava a punt de dinar. Entra, entra, que ens ho passarem molt bé! -va exclamar el Hassan, que estava eufòric de poder parlar amb algú.

Se li acabava d’acudir una idea: jugarien al joc de «El banquet imaginari» ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El barret màgic

Pssssst! Una mica de silenci, sisplau, que hem entrat a la biblioteca. N’hi ha tants, de llibres bons per llegir, que no sé mai quin triar. A veure aquest fa patxoca. Sembla interessant.

Als llibres s’hi troben les millors històries: divertides, tristes, d’amor o d’aventures, que cadascú triï la que li agradi més, que sobre gustos no hi ha disputes.

Només cal posar-se còmode, obrir el llibre i deixar que la imaginació pinti els fulls de colors a mesura que es van passant.

Ho provem amb aquest?

A veure, diu així. Un dia de bon matí en Mohammad es va escapar de casa. Ho va fer en secret, perquè, si algú el descobria, estava perdut. Feia tres anys que en Mohammad vivia esclavitzat per un home tan cruel que no el deixava sortir al carrer i que l’obligava a viure tancat i barrat. I ja n’estava fart! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El bosc quan es fa fosc

Molta gent no sap que a la nit els boscos es transformen. Milers i milers de sers estranys surten i si per casualitat algú s’hi perd s’exposa a aparicions sorprenents.

Escolteu el que li va passar a en Reinald…

En Reinald estava buscant rovellons quan de sobte es va adonar que s’havia fet de nit i que estava perdut. El seu instint el va fer començar a córrer per trobar el camí de tornada. Cada cop la nit es feia més negra i li feien mal les sabates de tant córrer… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El cagarro Asgrúnal

El senyor Corrences de Corrípies era un cagarro que es va casar amb la senyora Tifa Arada, que era una cagarrota molt presumida. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El camí de Nasreddín

En Nasreddín era el fill petit d’una de les famílies més importants d’Aksehir, una ciutat de Turquia. Un bon dia, el seu pare li va dir que, com que aviat faria dotze anys, calia que triés el seu camí.

Però el nen Nasreddín no sabia si volia ser soldat, mariner o professor. Totes les idees se li barrejaven al seu cap ple de pardals i va pensar que si anava a córrer món potser, en algun lloc, trobaria el seu camí.

Va començar a viatjar i només pensava en el dia que tornaria sent una persona ben important, per fer content el seu pare… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El cargol i l’herba de poliol

Una vegada hi havia un cargol que era com tots els cargols. Tenia dues banyes, una closca i caminava molt a poc a poc. La cosa que li feia més il·lusió era conèixer el Sol. Per això, un dia, el cargol es va posar a caminar cap al Sol.

-Si camino i camino cap al Sol, arribaré fins allà on viu i li podré dir hola.

El cargol va caminar i caminar cap allà on viu el Sol, però mai no hi arribava, perquè el Sol viu molt lluny. Ara bé, es va cansar molt. I cosa encara pitjor: va agafar mal de panxa.

Quin mal de panxa que tenia el pobre cargol! No sabia què fer perquè li passés. Fins que va tenir una idea. «Ja sé què faré», va pensar el cargol. «Buscaré una herba de poliol, l’arrencaré i me’n faré unes sopes. Em prendré les sopes i el mal de panxa em passarà». I ben content, el cargol va buscar i buscar, fins que va trobar una herba de poliol.

L’herba de poliol era alta i feia molt de goig. El cargol es va posar a estirar-la. Però vet aquí que l’herba era tan forta que, per molt que estirava, no aconseguia arrencar-la… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El cavall del rei

Una vegada, fa molt de temps, hi havia un país que tenia un rei. O potser hauríem de començar dient que una vegada, fa molt de temps, hi havia un rei que tenia un país, perquè sa majestat feia i desfeia sense consultar res a ningú i tothom li tenia molta por. Era un home tan rabiüt i cruel que, quan el veien venir, els seus criats s’amagaven darrere les portes, sota els llits i, fins i tot, sota les catifes.

Però, això sí, s’estimava molt el seu cavall. Molt. Moltíssim. Tant, que fins i tot se l’estimava més que a la gent del seu regne. Però vet aquí que un dia el cavall es va posar malalt. I és clar, tothom parlava del mateix: s’havia posat malalt: «El cavall del rei».

El rei es va desesperar i, fent servir tota la seva saviesa reial -que ja veureu que no era gaire-, va manar als seus criats que el cuidessin com si fos el seu fill, és a dir, com si fos un príncep. Va ordenar que el fiquessin al llit i li donessin arròs bullit i pernil dolç per esmorzar, per dinar i per sopar.

Els criats van pensar que això era una bestiesa, però van fer tot el que el rei els havia manat. I és clar, amb un menjar així, el pobre cavall encara es va posar més malalt… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El conill color de núvol

Tot va començar quan els pares de la Laia li van demanar que endrecés la seva habitació, perquè la tenia tan desendreçada que no es podia ni passar.

-Si no l’endreces una mica -va dir el pare-, haurem d’acabar fent-hi un pont per poder arribar fins al balcó.

I el cas és que, mentre l’endreçava, la Laia va trobar, al fons del fons del cove de les joguines, el seu estimat conill de peluix que feia tant de temps que no veia. Quina alegria!

-Hola, Nuvolet! -li va dir la Laia abraçant-lo. I és que feia molts mesos que no hi jugava, perquè havia quedat colgat sota les altres joguines.

Era un conill d’un color gris de núvol a punt de ploure. Tenia unes orelles llargues i nervioses, amb una taqueta blanca a cada punta. I, com ja sabeu, es deia Nuvolet.

Una mica avergonyida per haver-lo tingut tant de temps oblidat, aquella nit se’l va emportar a dormir amb ella. I mentre li explicava coses i coses i coses, es va quedar ben adormida. I va somiar que passejava pel mig d’un bosc molt gran i molt espès amb el seu amic… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El conte de la cantimplora (+7 anys)

A la Zoe li agrada molt cantar. També li agrada acompanyar el seu avi. Però l’avi camina tan de pressa que a vegades la Zoe es cansa i l’avi l’ha d’esperar.

—Vine, que tinc set! — va cridar l’avi.

Però quan la Zoe va destapar la cantimplora va veure que era buida.

— Avi, s’ha acabat l’aigua!— va dir la Zoe tota trista.

I mirant-la dolçament, l’avi li va respondre:

—Doncs si la cantimplora plora, t’hauré d’explicar: EL CONTE DE LA CANTIMPLORA. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El dibuix del rei

En un país molt, molt llunyà, fa molt i molt de temps, hi havia una vegada un palau preciós on hi vivia un rei.

Un rei a qui li encantaven els ocells. I tant li agradaven que, de vegades, sense que ningú ho sabés, s’escapava de palau i sortia tot sol a veure’ls volar. S’ho passava tan bé com un nen mentre anaven i venien pel cel i algun, fins i tot, es parava a menjar a la seva mà.

El rei es va anar fent gran i la salut ja no li permetia sortir a gaudir del vol dels ocells com ho feia quan era més jove. En algun moment va pensar a atrapar algun ocellet i portar-lo a palau perquè li fes companyia. Però només d’imaginar-s’ho se li trencava el cor. No podia tenir tancat aquell sentiment meravellós de volar en llibertat. I llavors va tenir una idea… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El dilema de la Teresa

Conte basat en l’obra del MNAC «Novel.la romàntica», any 1894. Autor: Santiago Rusiñol.

La Teresa acaba de llençar les cartes al foc. Eren romàntiques declaracions d’amor de dos homes molt diferents. Un de boig i un altre de serè, un que seria capaç de portar-la a fer la volta al món en bicicleta i l’altre, com a lluny, a la seva fàbrica de suro en Palafrugell. Fa un any que dubta entre els dos amors.

I sens dubte, es realment gran… EL DILEMA DE LA TERESA

La Teresa després de desfer-se de les cartes, ha tornat a mirar la primera frase del llibre que li va regalar el jove empresari una dolça tarda de primavera. “Hi ha moltes maneres de sentir amor…” llegeix la Teresa. Quanta veritat hi havia en aquestes paraules…! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El dir de la gent

Hola! Què us sembla millor i més encertat: dibuixar o fotografiar? El nostre artista fa servir la seva col·lecció de postals per dibuixar. Si sou de ciutat, aquestes fotos potser us semblaran estranyes. Però no s’hi val a criticar! De gent que critica i es burla dels altres, n’hi ha més que no en cal, tant al camp com a la ciutat.

Fixeu-vos: a quasi totes les fotos, hi surt un cavall. Els cavalls són animals molt intel·ligents. Ah! No us ho creieu? Per què sempre fan les feines mes pesades? Mireu bé aquest cavall……Perquè el nostre artista el farà servir de protagonista ara mateix: això són els camps…i les muntanyes…. i això… ja ho heu endevinat: és la ciutat…

A poc a poc, el nostre artista va muntant: primer el cap, després el cos, després la cua, una pota, un altra pota, i un altra, fins arribar a quatre… fins a fer un…cavall! Efectivament. Un bon cavall, fort i savi. Amb la seva muntura i el seu ronsal, perquè es de pagès. Amb ell comença i acaba aquest conte que ha estat produït en col·laboració amb el Departament d’Educació dins d’una campanya de TVC per combatre l’assetjament escolar. Escoltar què ens diu la gent està bé. S’aprenen moltes coses, però hem d’anar amb compte.

Un pagès i el seu fill van a la ciutat amb el seu cavall. Amoïnats per què dirà la gent, acaben fent coses que potser, a ells mateixos, els semblen estranyes. Sort del cavall, que els recorda qui són. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El flautista d’Hamelín

Benvinguts a Hamelin!

Com podeu veure, Hamelin és una ciutat tranquil·la i alegre, una ciutat molt bonica, amb els seus carrers empedrats per on juguen els nens, amb les casetes de fusta, amb el riu i amb la plaça Major on hi ha l’ajuntament que és on viu l’alcalde.

Aquest és el senyor alcalde, un home alegre i simpàtic que sempre compleix la paraula i paga els deutes. Millor així, perquè tots els habitants d’Hamelin encara recorden amb temor i tristesa aquella època en què la vila va quedar-se sense nens. Us ho imagineu! Hamelin, un lloc sense nens!

Tot va començar una nit fosca de fa uns quants anys. Rates vingudes de no se sap on van envair la ciutat: n’hi havia centenars. Què dic centenars, milers, potser milions de rates. Tot n’era ple, Hamelin estava infectat de rates!

L’alcalde va reunir el consell de la vila per trobar una solució a aquesta situació tan desagradable. I van decidir posar mata-rates per totes les places i carrers, a tots els pisos i habitacions. Però no van aconseguir res. Més aviat al contrari, perquè cada dia que passava hi havia més rates… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El gegant egoísta

En Ferran mirava per la finestra i ho veia tot de color blanc. La neu era com una manta blanca que cobria les teulades de les cases, els arbres, el carrer, els cotxes i també el jardí on acostumava a jugar cada tarda quan feia bo. Feia una setmana que no parava de nevar. I en Ferran estava avorridíssim i molt empipat, per què amb aquest temps no el deixaven sortir de casa.

«Quan pararà de nevar?», es preguntava una vegada i una altra sense deixar de mirar per la finestra. Cada dia, després de dinar, es plantificava davant la tele per veure què deia l’home del temps. Però aquell senyor sempre repetia el mateix: «Abrigueu-vos ben abrigats perquè continuarà nevant sense parar». Quin rotllo!

Diumenge, mentre els pares eren a la cuina rentant plats, en Ferran va trobar un llibre damunt la tauleta que hi havia al davant de la llar de foc. Era al costat de la pipa i les ulleres del pare. Encuriosit, el va obrir a l’atzar i hi va descobrir el dibuix d’un gegant tremolant de fred. «Què és això?», es va preguntar. «Sembla un gegant glaçat'». I sense dubtar-ho, en Ferran es va asseure còmodament al butacó, va agafar aquell llibre, que pesava com un mort, i el va començar a llegir. Era la història del gegant egoista. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El golafre calculador

Fem la volta al món i arribem a l’Índia, el país més espiritual que es coneix, un lloc on les vaques són sagrades.

En Kutaka és un nen de l’Índia que viu en una ciutat de la ribera del riu Ganges. És el deixeble d’un monjo anomenat Luntika, un home molt savi que li fa de mestre. Una vegada, el dia de la gran festa, un ric mercader del poble va decidir regalar al monjo Luntika uns quants pastissos. Fantàstic! Però el problema era que s’havien d’anar a buscar a l’altra punta de la ciutat.

Quan va arribar el moment, el monjo va cridar en Kutaka.

– Té aquesta safata -li va dir- i vés a buscar els pastissos que m’ha regalat el senyor mercader. Afanya’t i no badis. No t’entretinguis per cap motiu, que tinc molta gana i els vull per berenar. Ah! I no te’ls mengis, que et conec!

En Kutaka va obeir. Va agafar la safata i va travessar xino-xano tota la ciutat… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El gran arbre

No he conegut mai un esperit tan viatger com el de la Tanzin. Renoi de noia, és com una baldufa. No para quieta.

La Tanzin es passa la vida de poble en poble. Avui és aquí, demà allà. I així cada dia del mes i cada mes de l’any.

Els habitants d’aquestes terres ja estan acostumats a veure la seva silueta retallada en la distància. Amunt i avall. Sempre vestida amb un «pulu» de cotó, que és la túnica que solen portar les dones del Tibet, el país més alt del món.

Segurament us deveu demanar per què la Tanzin no para de voltar, oi? Ella diu que tothom té una funció en aquesta vida i que la seva és la d’anar de poble en poble ajudant la gent. És veritat, perquè no es cansa mai de donar consells i d’oferir remeis a tothom qui li demana.

La Tanzin somriu i es torna vermella quan li pregunten com és possible que, malgrat ser una noia tan jove, sigui tan sàvia. I ella sempre respon que aquest és el seu secret. Un secret que va descobrir el dia que es va enfilar a: El gran arbre. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El gran llibre de les pors (+7 anys)

Aquest capítol especial d'»Una mà de contes», amb una durada més llarga de l’habitual, es planteja què fa més por, si les bruixes, el vampirs o els monstres que s’amaguen sota el llit. «El gran llibre de les pors» recull una selecció de quatre històries de por, que potser ajudin a perdre-la.  ⭐▷Veure les quatre històries◁⭐

El Guillem i el seu germà (+7 anys)

Alguna vegada us heu fixat en el munt de coses que hi ha al vostre voltant. No totes són el que semblen, i n’hi ha de totes les formes i colors. Ho veieu? Això sembla una casa. És la casa del Guillem… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El jaguar desagraït

-Mare, ja estic a punt per anar a dormir! -crida el Daniel-. Ja m’he rentat les dents i m’he posat el pijama!
-Molt bé -diu la mare-. I t’has tret els mitjons?
-Sí, també! Quin conte m’explicaràs, avui? -pregunta el Daniel.
-Avui t’explicaré un conte que passa en una selva. Hi surten un jaguar, un toro, un cavall, un burro i un conill. I comença així:

Una vegada hi havia un jaguar. Era groc, amb les seves taques negres. I valent i decidit, com tots els jaguars. Un dia passejava per la selva quan, de cop i volta, va caure en una trampa.

Pobre jaguar! De sobte es va veure atrapat dins un forat fosc i fred. I va començar a cridar:

-Sisplau, sisplau! Ajudeu-me! Que algú m’ajudi a sortir d’aquesta trampa!

Per allà passava un toro, negre com el carbó, i bon jan com n’hi ha pocs. Quan va sentir els crits, no s’ho va pensar ni un moment, i amb l’ajuda de les seves banyes, va alliberar el jaguar de la trampa… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El llenguatge dels ocells

Hi havia una vegada un mercader molt ric que li agradaven molt els ocells; en especial, els rossinyols. El mercader trobava que el cant dels rossinyols era molt misteriós, i per això va decidir comprar-ne un i tenir-lo a casa, dins d’una gàbia, per veure si podia entendre què volia dir amb els seus cants. Per més que els escoltava, no n’aconseguia treure l’entrellat. I tot el dia sospirava perquè no podia entendre «El llenguatge dels ocells».

Cada dia, quan sentia el cant del rossinyol, el mercader deia:

-Si algú em sabés dir què diu aquest rossinyol, li donaria la meitat de tot el que tinc.

En sentir-ho, el seu fill petit, que es deia Vassili, va dir:

-Jo sé què diu, però no t’ho puc dir perquè t’enfadaries molt.

El pare va quedar molt sorprès que el seu fill pogués entendre el rossinyol, així que va insistir i insistir perquè li traduís què volia dir aquell cant. Finalment, el nen li va dir:

-Diu que els negocis us aniran tan malament que, abans d’un any, en lloc de mantenir-me vosaltres a mi us hauré de mantenir jo a vosaltres. I vosaltres sereu els meus servents.

Els pares es van enfadar molt amb el petit Vassili, perquè estaven convençuts que s’ho havia inventat per fer-los enrabiar… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El Lleó, el rei i el papa

En clau d’humor, el conte narra la rivalitat entre el rei francès Francesc I i el Papa de Roma. I com Leonardo da Vinci treu partit a la situació utilitzant la seva imaginació per crear un artefacte magnífic. Conte inspirat en l’autòmat creat per Leonardo da Vinci cap a 1515. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El llorer de la Laura (+7 anys)

Hola, em dic Laura. Visc aquí i tinc un jardí davant de casa amb un llorer preciós. Té les branques tan grosses que sempre que puc aprofito per gronxar-m’hi. També li explico secrets. A vegades m’amago a sota a jugar amb el meu osset blau… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El llum

Aquesta és una rondalla molt famosa a Mallorca. És la història d’en Biel i la seva mare, que eren molt pobres i demanaven almoina per sobreviure. Però un dia la pluja els va portar a una casa que semblava abandonada. Allà, gràcies a un llum, les seves vides van canviar molt… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El marcianet lleig

Amb diferents aliments, com ara ous i oli, i estris de cuina i de parar taula, «Una mà de contes» il·lustra la història d'»El marcianet lleig».

Fa molt i molt de temps, en una galàxia molt llunyana, hi havia tres ous de marcians que estaven a punt de trencar-se. El dia esperat va arribar i els tres ous de marcians es van trencar.

Del primer, en va sortir un marcianet preciós. Era petit com una flor petita, i d’un color groc suau i elegant. Del segon ou, en va sortir una marcianeta que també era una preciositat. Era tan petita i groguenca com el seu germà. Del darrer ou, en canvi, en va sortir un marcianet molt diferent dels altres dos. Malgrat que el marcianet s’hi esforçava, tot ho aprenia molt a poc a poc.

Per això els seus germans van començar a dir-li que era un marcianet lleig, i que no volien jugar amb ell. I és clar, el pobre marcianet lleig es va acabar convertint, també, en un marcianet sol i trist.

En aquella època, al seu planeta, hi vivia un monstre terrible i molt temut per tots els marcians. A més de ser molt malcarat, era molt lleig. El marcianet lleig va decidir anar a veure el monstre; com que el monstre era tan horrible, segur que no li faria res de jugar amb el marcianet, que també era lleig.

El marcianet va anar a veure el monstre horrorós. Però la sopresa la va tenir quan el monstre es va espantar en veure un marcianet tan lleig i li va dir que fugís del seu davant.

I, una vegada més, el pobre marcianet lleig es va quedar sol.

Va anar passant el temps i el marcianet lleig continuava sol i trist.

Un dia, el marcianet lleig es va adonar que, a l’esquena, i tot al voltant del seu cos, li havia crescut una capa preciosa. Era una capa de color blanc, brillant i molt grossa. I, a més a més, era una capa màgica, perquè servia per volar.

Que content que es va posar, quan la va veure tota estesa. Era un marcianet volador, ja mai més ningú no diria que era lleig.

Fent servir la seva capa màgica, el marcianet va anar a buscar els seus germans i els va convidar a fer una volta per la galàxia del costat.

Els germans del marcianet va quedar bocabadats, quan el van veure amb la seva capa. I el primer que van fer va ser demanar-li perdó per haver-se rigut d’ell.

Amb la capa màgica del marcianet, ell i els seus germans van fer una volta fantàstica per la galàxia del costat. També els va acompanyar el monstre, que, cansat de ser un monstre malcarat i solitari, s’havia fet amic del marcianet volador i dels seus dos germans. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El marcianet perdut

Hi havia una vegada un marcià que es va perdre a l’espai. Estava tan marejat de fer voltes, que l’únic que volia era trobar una planeta per poder descansar.

Finalment, en va trobar un, i va aparcar el seu coet al vessant d’una muntanya molt alta i a la vora d’una caseta, on vivia un senyor amb una gosseta.

En baixar de la nau, el marcià li va demanar al senyor si podia quedar-se a a casa seva uns quants dies. El senyor li va dir que sí, que s’hi podia quedar tot el temps que volgués.

El marcianet volia buscar el seu planeta quan arribés la nit, però el senyor va informar-li que, allà, sempre era de dia. Aleshores, el marcià es va queixar que no es podia orientar, ja que no podia veure les estrelles.

El senyor va explicar-li al marcianet que hi havia hagut un temps en què sí que hi havia dia i nit. Però, sense saber ben bé com, en aquell planeta, la gent va començar a treballar més, i més i més. Quan més treballaven, menys hores de nit hi havia, fins que es van quedar sense nit i sempre era de dia… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El menjar és a taula (+7 anys)

Si cada casa és un món, cada cuina també ho és. No hi ha cap cuina on el menjar es faci de la mateixa manera. Com seria poder fer el teu propi llibre de cuina amb receptes màgiques que serveixin per posar-se content, per enamorar-se, per fer-se passar la por o per llevar-se feliç de bon matí? Aquesta selecció de quatre contes és per llepar-se els dits i per poder dir que el menjar és a taula. ⭐▷Veure aquests contes◁⭐

El meu veí és molt sospitós (+7 anys)

2 de setembre. Estimat diari, sóc l’Ona, i avui faig 9 anys. Estic emocionada. Ben bé com si flotés. M’han fet regals de gran, gran, i tu ets el regal més important. També m’ha agradat molt la lupa que m’ha regalat el tiet. Va molt bé per observar les coses petites. Però sobretot m’agrada perquè serveix per trobar pistes i ditades… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El millor fotògraf de la Nova Xamba

Darrere de la figura d’un fotògraf, rostres encuriosits i atents, atrapats en el parany de les aparences… Aquesta petita peça de la col·lecció d’autòmats del Tibidabo serà el mecanisme a partir del qual es posaran en evidència la vanitat i l’enveja de la gent. La fotografia apareixerà al segle XIX com el primer dispositiu capaç de reproduir imatges d’una forma automàtica i repetitiva. A tocar de la màgia, la gent es podia preguntar: Qui s’amaga darrere d’aquest petit vidre que atrapa la llum? ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El molinet de sal

Hi ha coses tan evidents que no ens preguntem mai perquè són així, o com eren abans. Però tot té una història… Amb un llapis, un ploma i un pinzell, «Una mà de contes» explica per què l’aigua del mar és salada. La resposta la té «El molinet de sal».

Hi havia una vegada dos germans. Un era un simple pescador, molt pobre, però molt bo. L’altre era un capità de vaixell, molt ric, però egoista i avar. El pescador, que feia dies que no menjava perquè la pesca anava malament, va anar a casa del seu germà a demanar-li una mica d’ajuda. El capità, que era un garrepa, s’hi va negar i el va fer fora de casa.

Tot seguit, el pobre pescador es va trobar una vella que li va demanar què li passava. El pescador l’hi va explicar i, de sobte, la vella es va treure un molinet de sota el davantal i el va oferir al pescador. Era un molinet màgic. Només calia dir-li «molinet, mol» i el molinet feia els desitjos realitat. Després, per aturar-lo, calia dir «molinet, para de moldre».

El pescador ho va provar i els seus desitjos es van fer realitat immediatament: van començar a aparèixer menjars d’allò més bons damunt d’una taula ben parada i, a l’hort, hi van començar a créixer arbres plens de fruita.

Amb la panxa plena i mudat, va agafar el seu tresor i va anar a casa del seu germà. Li havia d’ensenyar aquella meravella. El capità, en veure que la fortuna del seu germà venia d’un simple molinet, el va convèncer perquè l’hi deixés, i el pobre pescador, que era un bon home, l’hi va deixar de bon grat. El pescador va intentar ensenyar al capità les paraules màgiques que feien funcionar el molinet, però el capità ja no l’escoltava. Va agafar el molinet, se’n va anar corrents al seu vaixell i, en un tres i no res, es va fer a la mar. «Vull sal», cridava el capità, «molinet, mol».

I el molinet va començar a moldre sal i més sal i més sal…

Tanta, que va omplir a vessar la bodega i la coberta. I quan ja estava a punt de cobrir el pal major, el vaixell es va començar a enfonsar. El capità corria pel vaixell cridant com un boig: «detura’t, molinet», «no molguis més», «para, para, molinet»…

Però res, com que no deia la frase màgica correcta, el molinet molia i molia, i al final el vaixell es va enfonsar, i juntament amb el vaixell també es va enfonsar el molinet, que sota l’aigua va continuar molent i molent sal.

I és per això que l’aigua del mar és salada, perquè el molinet encara mol. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El naixement dels cavalls marins

Fa milers d’anys, en un indret desconegut va tenir lloc un fet extraordinari. Era un país ple de muntanyes escarpades i entre les valls i els turons cavalcaven dos cavalls majestuosos, dos pura sang.

Un dia, els cavalls van sentir el grunyit d’unes feres. Era un grup de gossos rabiosos que s’acostaven ràpidament als cavalls amb la intenció de menjar-se’ls. Aleshores, els cavalls van començar a córrer, però van errar el camí i van arribar fins al cim dels penya-segats. No hi havia cap sortida: o es deixaven menjar pels gossos o saltaven a l’abisme.

Els dos cavalls van decidir saltar. Van volar durant una estona fins a caure a l’aigua. Es van començar a enfonsar, però quan estaven a punt de morir ofegats es van començar a transformar d’una manera màgica. Van poder respirar sota l’aigua i el seu cos va anar canviant fins a convertir-se en cavallets de mar… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El nen invisible i la nena voladora

«Una mà de contes» dibuixa amb llapis de colors les aventures d'»El nen invisible i la nena voladora».

Hi havia una vegada un nen que sempre somiava ser invisible per fer bromes als seus amics. Un dia, mentre jugava al parc, va aparèixer una goma d’esborrar gegant i va esborrar completament el nen, com si fos un dibuix.El nen es va posar molt content perquè era invisible i perquè el seu desig s’havia fet realitat.

L’endemà, quan el nen va arribar a l’escola i va entrar a classe sense que ningú el veiés, disposat a fer les bromes més increïbles, va adonar-se que la mestra estava passant llista i que si no el veia el posaria un falta. Però, just en aquell moment, la goma d’esborrar va aparèixer de nou i va esborrar la invisibilitat del nen.

Un dia, al parc, el nen va veure una nena que volava amb una capa vermella. De seguida va pensar que una nena voladora i un nen invisible podrien fer moltes bromes a la gent.

El nen va cridar la nena voladora, però la nena no es va aturar perquè tenia molta pressa. Li va demanar que l’acompanyés perquè uns marcians estaven atacant uns avis.

La nena va actuar amb rapidesa i va fer caure en un parany els extraterrestres. Llavors, els marcians van intentar fugir, però el nen invisible els va barrar el pas. La nena els va preguntar per què molestaven els avis i un d’ells va explicar que en veure els avis amb els bastons s’havien espantat. Aleshores, els nens van explicar als marcians que els bastons no eren armes.

Després d’aclarir-ho tot, els avis van convidar els marcians i els nens a jugar una partida de cartes. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El ninot de neu

La Laia, en Guillem, la Marta i l’Àlex passaven junts les vacances de Nadal. Un dia van decidir fer un ninot de neu. Primer van arrodonir una bola grossa de neu per fer-ne el cos, però dins s’hi van deixar una petita pala. Després van fer una bola petita per al cap i hi van posar els ulls i el nas. Van acabar el ninot amb uns botons, una bufanda i un barret.

Quan els nens van marxar, el ninot es va trobar un gos. El ninot li va dir que volia viatjar fins al Sol i li va demanar que li expliqués com era una llar de foc. El gos li va dir que si mirava cap a la casa de la Marta en veuria una. El ninot va quedar fascinat pel foc.

L’endemà al matí, els nens es van adonar que el ninot ja no hi era i que sobre la neu només hi havia la bufanda, el barret i una pala de ferro. La Laia va pensar que el ninot s’havia fos per culpa de la pala… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El niu del cucut

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història «d’El niu del cucut». La il·lustració va a càrrec d’una artista que fa servir el pinzell i diversos objectes per donar vida al relat.

El cucut viu en un rellotge de paret i es passa el dia comptant les hores. El seu plomatge és gris blavós, amb unes ales de color més fosc.

A diferència de la resta d’ocells, el cucut no sap fer nius. Tampoc no en vol aprendre perquè té molta feina a comptar les hores.

Els ocells del bosc fan els nius a les branques més altes dels arbres, pensen que és un lloc segur per deixar-hi els ous. Però vet aquí que el cucut sempre deixava els ous als nius dels altres ocells. En adonar-se’n, la resta d’ocells van decidir que el cucut no podia continuar vivint al bosc.

Des d’aleshores, el cucut viu ben calentó dins un rellotge. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El noi del sucre (+7 anys)

Jo conec una ciutat on viu gent de tot el món. Que divertit, oi? Doncs no. No ho era gens, de divertit perquè aquella gent que vivia a la ciutat més bonica del món era també la gent més enfadada del planeta. Quin rotllo! Pels carrers sempre se sentien sirenes de policies i ambulàncies… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El nòvio de la meva mare

«Una mà de contes» explica i dibuixa amb retoladors el relat «El nòvio de la meva mare». La història la protagonitza una nena que vol fer fora de casa un monstre horripilant.

L’Anna és una nena molt intrèpida i no li fa por res, ni ningú. A casa seva, però, s’hi ha trobat un monstre horripilant: el nòvio de la seva mare.

El monstre que hi ha a casa l’Anna és fastigós, però sap encisar la gent, especialment les mares. Amb la seva mirada penetrant, ha aconseguit que la mare de l’Anna el trobés simpàtic i el veiés amb bons ulls.

I la mare de l’Anna s’ha quedat totalment hipnotitzada. S’ha enamorat del monstre i ara el convida a sopar a casa, dia sí, dia també.

L’Anna, però, ha dit que no ho pensa permetre de cap manera i que farà fora el monstre de casa seva… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El pardalet

A casa l’àvia Teresa hi ha sempre moltes peces de roba. I és que l’àvia Teresa és modista i a més d’això li agrada molt explicar contes. En aquest capítol del programa «Una mà de contes», una il·lustradora posa imatges, amb retoladors, roba i botons, a la història que protagonitzen un pardalet que es trenca una poteta i un periquito que ho sap tot.

Una vegada hi havia un pardalet petit i escanyolit, però molt espavilat, que va anar a patinar sobre gel. El pardalet, que a més d’espavilat era molt agosarat, va voler fer una pirueta, però no li va sortir bé. Va relliscar i es va trencar la poteta.

El pardalet tenia un amic que era un periquito. Aquest periquito era un pèl setciències. Era un d’aquests periquitos que ho saben tot i que sempre volen dir la darrera paraula. Malgrat això, el pardalet estimava molt el periquito. I el periquito el pardalet.

Quan el periquito va sentir els plors i els gemecs del pardalet, hi va anar volant, a veure què li passava. El pardalet va explicar al periquito que havia relliscat i que el gel era tan fort que s’havia trencat la pota.

El periquito va dir que més fort que el gel era el Sol, perquè amb la seva escalfor, fon el gel. Però tot seguit, el periquito va pensar que encara hi havia algú més fort que el Sol: el núvol, que el pot tapar. El pardalet va pensar que tenia raó.

Per al periquito, però, el núvol no era el més fort, ja que el vent, d’una bona bufada, se’l podia endur. I el pardalet va haver de reconèixer que el periquito deia la veritat.

El periquito va arrufar el bec i va dir que allò tampoc no era del tot cert, perquè més forta que el vent és la paret, perquè l’atura. I el pardalet no el va poder contradir.

El periquito va dir llavors que més forta que la paret era l’aigua, perquè l’aigua pot travessar la paret. I el pardalet va assentir.

Però el periquito estava convençut que hi havia algú encara més fort que l’aigua i va dir que més fort que l’aigua era el bou, perquè se la beu tota. I el pardalet no s’hi va poder oposar.

Però el periquito va afegir que la corda encara era més forta que el bou, perquè amb la corda es lliga el bou. I el pardalet va pensar que era ben veritat.

I quan semblava que ja havien trobat qui era el més fort de tots, el periquito va dir que més forta que la corda és la tanca perquè la subjecta.

El pardalet pensava que ja no hi hauria ningú ni res més fort que la tanca, però el periquito que, era molt savi, va comentar que més fort que la tanca era el foc, que la pot cremar.

Aleshores, el pardalet va preguntar al periquito si hi havia algú més fort que el foc. El periquito va dir que no. Que més fort que el foc no se li acudia qui hi podia haver. I el pardalet va afegir que ara que ja havien trobat qui era el més fort, podrien cridar l’ambulància, ja que, al capdavall, s’havia trencat la poteta i li feia mal.

Sort que l’ambulància va arribar al cap d’un instant, perquè el pobre pardalet no hauria pogut suportar que el periquito tornés a començar amb allò de mirar qui és més que l’altre. El pardalet va pujar a l’ambulància, i el perquito li va preguntar si el podia acompanyar. El pardalet va respondre que sí, però només si callava. I com que el pardalet l’hi havia demanat, durant tot el camí el periquito no va dir ni piu.

Al cap d’uns quants dies, la poteta del pardalet ja estava del tot curada i no li feia gens de mal. I la primera cosa que va fer llavors el pardalet va ser patinar sobre gel. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El pare sense veu

«El pare sense veu» és la història d’un pare que ha perdut el seu gran do: la veu. «Una mà de contes» fa una animació en flaix d’aquest relat.

De tots els germans i cosins germans que el pare de l’Elvira tenia, ell va ser l’únic que va heretar la principal virtut que distingia els seus avantpassats. Més que una virtut era un gran do: una veu alegre, alhora que profunda i molt dolça, que encantava tot aquell qui la sentia.

Si hagués volgut, el pare de l’Elvira hauria pogut ser un gran cantant d’òpera. Però com que el que més li agradava era tocar la guitarra, va decidir cantar en un grup de rock.

Però el pare de l’Elvira no cantava només amb el grup de rock. També cantava a casa i al cotxe. Però ara ja no, perquè un dia va passar una d’aquelles coses que costen d’explicar.

Cada matí, el pare de l’Elvira la portava en cotxe a l’escola. Aquell dia, però, l’Elvira estava molt contrariada perquè no li agradava gens ni mica com l’havien pentinat aquell matí. El pare li va dir que estava molt maca i, per demostrar-li la seva felicitat, com sempre, va començar a cantar.

L’Elvira, que no podia suportar tanta felicitat quan ella portava aquells cabells tan mal pentinats enganxats al cap, va pensar que volia que el pare callés d’una vegada per no sentir-lo més.

I aleshores la veu del pare se’n va anar per la finestra. Portava la finestra oberta i es veu que, amb un cop de vent, la veu se li va escapar.

Va ser una llàstima, però també va ser una sort, perquè l’Elvira es va adonar d’un detall molt interessant: el seu pare no la podia renyar.

El pare de l’Elvira estava molt amoïnat i va començar a buscar la seva veu: a les butxaques, al cotxe, als nius dels ocells i a les cases de tots els seus amics i familiars. Però res de res.

Fins que un dia, cansat, li va demanar a l’Elvira que l’acompanyés a buscar la veu. Van agafar tots dos el cotxe i se’n van anar cap al mateix lloc on l’havia perdut.

Quan hi van arribar van aturar el cotxe a la vora de la carretera i es van esperar amagats una estona aviam si, ni que fos per casualitat, veien passar la veu i l’enxampaven de sorpresa.

El pare de l’Elvira va empènyer la porta amb la mà, va venir un cop de vent que li va enganxar tots els dits ben enganxats i, de sobte, va trobar la veu. Va fer un crit, això sí, que li va fer fer cara de tres déus, però va trobar la veu.

El pare de l’Elvira ara torna a cantar. I l’Elvira ha descobert que com millor s’ho passa és cantant i ballant al seu costat. Potser fins i tot ha heretat aquell mateix do que fa tan especial el seu pare i els seus avantpassats. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El partit de les deixalles

L’espai «Una mà de contes» narra una història que parla del medi ambient i de la importància de reciclar les escombraries: «El partit de les deixalles»

Tot el veïnat era al carrer excitat. Era el moment més esperat del dia: l’hora de la recollida selectiva de les escombraries. També era l’hora en què arribava al barri Joan Brossa, el millor locutor del país.

El partit estava a punt de començar i el públic animava el seu equip, ja fos el del plàstic, el del vidre o el de la llauna.

Els equips van intercanviar banderoles, van saludar i va començar la competició. Calia reciclar-se per millorar el medi ambient.

La llauna va fer un gegant reciclat extraordinari. El plàstic, un submarinista de deixalles reduïdes. El vidre va fer un aràcnid de vidre reutilitzat.

De sobte, al terreny de joc hi va aparèixer un nou jugador. Els equips, en lloc de fer-lo fora, el van acollir amb tendresa. No s’havia vist mai cap final així. La gent estava revolucionada.

Tot seguit, el locutor va constatar que el guanyador no havia estat cap dels equips presents, sinó un equip que feia que hi guanyessin tots: el món. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El pastís més alt del món

Plop! Plop! Plop! Què són, aquests puntets vermells?  El xarampió? Pilotes? Tomàquets? Doncs no, senyor! Aquestes són les cireretes confitades dels molts i molts pastissos que fa el famós pastisser de Xauxa, pare d’en Joanet Llaminer. Sempre posa cireretes als seus pastissos, com qui firma, perquè li recorden el nassarró del seu fill… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El Patufet

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret. Patim, patam, patum, no trepitgeu el Patufet. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El pescador i el geni

«Una mà de contes» presenta la història d'»El pescador i el geni», basada en un relat de «Les mil i una nits».

Fa molts anys, hi havia un pescador que era molt pobre. Cada matí, el pescador anava al llac a pescar. Un dia, quan hi va tirar la xarxa per primer cop, va notar que s’omplia ben de pressa. Quan la va tenir fora de l’aigua, va veure que no hi havia peixos, sinó una figuera de moro.

Després, va tirar la canya al riu que omplia el llac. Hi va picar un peix, però, quan el va agafar, va veure que, en realitat, eren dues serps.

Tot seguit, va tornar a tirar la xarxa a l’aigua, però, quan la va treure del llac, va adonar-se que hi havia un ase mort, amb una cua de serp i dues figues de moro que li feien d’orelles.

El pescador estava cansat i trist i va decidir anar a pescar al mar. Des de la platja, va tirar la xarxa ben lluny. De l’aigua, va treure una gerra de coure molt bonica. El pescador en va treure la tapa i, de sobte, va aparèixer un geni enorme, que estava molt enfadat perquè el pescador l’havia despertat.

El pescador va demanar al geni com podia viure en una gerra tan petita i li va dir que no es creia que hagués sortit del seu interior. El geni, sense adonar-se de la trampa del pescador, es va anar fent petit i es va tornar a ficar a la gerra. Aleshores, el pescador la va tapar i la va lligar ben fort.

El geni va començar a cridar i va prometre al pescador que, si el deixava sortir, li ensenyaria una platja amb les aigües màgiques. El pescador ho va acceptar i tots dos van anar a aquesta platja. El geni li va explicar que, sempre que el pescador s’acostés a aquelles aigües, es trobaria un cistell ple de peixos. I el pescador mai més no va tornar a passar gana. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El petit avet

Mitjançat diverses tècniques, un artista il·lustra en aquest capítol del programa «Una mà de contes» la història d'»El petit avet».

Hi havia una vegada un avet que vivia al cim d’una muntanya. Cada any, abans de Nadal, hi anaven els llenyataires amb les seves destrals a buscar els millors arbres per convertir-los en arbres de Nadal.

L’avet veia com agafaven els seus germans i amics, però a ell el veien massa petit. Un dia hi va arribar una família que buscava un avet per a casa seva. Les dues filles van triar el petit avet i el van carregar al cotxe. L’avet estava molt content perquè finalment seria un arbre de Nadal.

A casa el van guarnir i el van envoltar de regals. L’avet va passar uns dies molt feliços fins que el Nadal va acabar. Aleshores, el pare va voler convertir-lo en llenya, però, en veure que l’avet tremolava, es va adonar que encara era viu i el va plantar al jardí i el va regar.

Ha passat molt de temps i cada Nadal la família continua guarnint l’avet i posant-hi una estrella a dalt de tot. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El petit inuit

Tot jugant amb les ombres, «Una mà de contes» posa imatges a la història d'»El petit inuit», en què un jove i els seus dos germans aprenen que no és bo exagerar.

El petit inuit volia ser el pescador més gran de l’Àrtic. Un bon dia, el petit inuit i els seus dos germans van rebre l’encàrrec d’anar a pescar. Tots tres van agafar la barca i vorejant les costes van anar a pescar, cadascú, al seu lloc de pesca preferit.

Com els seus germans, el petit inuit va fer un forat al gel, hi va tirar l’ham i va esperar que un enorme peix piqués. Després d’esperar molta estona, el petit inuit va notar una estrebada i va veure un peix que lluitava per escapar-se. El petit inuit va treure el peix de l’aigua i va anar a trobar el seu germà mitjà. El petit inuit, obrint els braços tant com va poder, li va dir que havia pescat un peix així de gros.

El germà mitjà va quedar tan impressionat que va anar corrents a explicar-ho al germà gran i, obrint els braços tant com va poder, va dir-li que el petit inuit havia pescat un peix així de gros.

Aleshores, el germà gran va anar corrents al poble a explicar la gesta del petit inuit i, obrint els braços tant com va poder, va dir que el petit inuit havia pescat un peix així de gros.

A mesura que la història corria, el peix era cada vegada més gros, fins al punt que la gent del poble va creure que el petit inuit havia pescat gairebé una balena. Aleshores, el cap del poble va decidir fer una gran festa per menjar-se, entre tots, el peix enorme que havia pescat el petit inuit.

Quan el petit inuit va arribar al poble, tothom l’esperava. La gent del poble, però, es va decepcionar molt en veure el peix tan petit que duia el petit inuit.

El cap del poble va dir que no passava res, que per ser el primer peix que pescava el petit inuit, ja estava bé. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El piset del Sol i la Lluna

«Una mà de contes» il·lustra la història «El piset del Sol i la Lluna», un conte que descobreix per què el Sol i la Lluna viuen al cel.

Un bon dia, el Sol va pensar de fer una visita a l’Aigua. No l’havia vista des de l’època de l’escola. El Sol va haver de caminar molt per arribar allà on vivia l’Aigua. Durant una llarga estona, no van parar de xerrar i d’explicar-se moltes coses, fins que el Sol va dir a l’Aigua que un dia visités el seu piset i, així, li podia presentar la seva amiga, la Lluna.

El piset del Sol i la Lluna era petit, però molt acollidor. El Sol i la Lluna, que feia temps que vivien junts i s’estimaven molt, havien fet d’aquell piset un lloc agradable on viure molt feliços.

El Sol va explicar a la Lluna que aviat rebrien la visita de l’Aigua i la seva família i que calia fer la casa una mica més gran perquè hi cabés tothom. I el Sol, sense perdre ni un segon, es va posar mans a l’obra.

Va fer les habitacions més grans, i el menjador, el lavabo i el safareig. Tot es veia ampli i lluminós. I en poc temps, va tenir-lo a punt per a la visita de l’Aigua.

Va arribar el dia i l’Aigua va començar a fer camí cap al piset del Sol i la Lluna. Quan l’Aigua i la seva família hi van arribar, el Sol i la Lluna descansaven asseguts al sofà.

El mar i la seva família van ocupar el pis sencer, des de l’entrada fins a l’últim racó. Hi havia les gambes, el tauró, el pop, el peix espasa, el peix globus… I enmig de tota aquella gentada, el Sol i la Lluna es trobaven submergits i desorientats, i, com van poder, van començar a fer-se senyals l’un a l’altre per dir-se que havien de pujar fins a la superfície com fos o s’ofegarien.

Finalment, el Sol i la Lluna van reaccionar: van agafar molt i molt d’impuls i van sortir disparats tan fort, que van anar a parar al cel.

L’Aigua va ocupar el piset del Sol i la Lluna, però també es va escampar per les valls i pels barrancs, pels rius i pels oceans, i, fins i tot, va arribar als pols, on viu congelada. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El pit-roig desagraït

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història «d’El pit-roig desagraït» mentre el pinzell d’un artista il·lustra el relat.

El pit-roig és l’ocell més matiner de tots. Cada matí, quan surt el sol, comença a cantar. És un ocell content i feliç, que viu en llibertat i menja el que vol. El pit-roig és petit, amb un plomatge vermellós i un bec afilat com un punxó.

Fa un temps, però, el pit-roig era un ocell trist perquè vivia tancat dins una gàbia. De vegades n’intentava fugir, però els barrots de la gàbia eren d’un ferro molt gruixut. Aleshores, el seu cant era molt trist.

Un dia, un canari groc el va sentir cantar i va volar fins al costat de la gàbia. Va aconseguir obrir-ne la porta i va alliberar el pit-roig. De sobte, però, un mà va agafar el canari pel coll i el va tancar dins la gàbia.

El pit-roig, un ocell molt desagraït, va marxar i va abandonar el canari dins la gàbia. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El plegador de carrers

Al poble de Vilapolida hi va anar a treballar «El plegador de carrers». L’espai «Una mà de contes» il·lustra aquesta història fent servir el llapis i els pinzells.

Tots els pobles tenen fama d’alguna cosa, com Vilapolida, que, com el seu nom indica, tenia fama de ser el poble amb els carrers més ben posats i més ben endreçats del món.

El problema era que la fama de Vilapolida estava en perill: uns senyals van aparèixer pintats de rosa, tres semàfors trencats, el rellotge suís de l’ajuntament apedregat i mig quilòmetre de fil del telèfon penjat per estendre-hi la roba. Vilapolida estava a un pas de convertir-se en el poble més ruïnós del planeta.

Els veïns estaven indignats i reclamaven solucions immediates i dràstiques. El senyor alcalde va decidir, doncs, buscar la solució definitiva. Va recordar una targeta que li havia cridat molt l’atenció. S’hi anunciava un tal Jaume Plegambé, «el millor plegador de carrers del món mundial».

En arribar a Vilapolida, Jaume Plegambé va rebre instruccions ben precises: havia de plegar els carrers i les places del poble cada vespre a les vuit. A les nits, tot això havia de quedar net i endreçat. I així ho va fer, puntual com un rellotge.

Cada vespre, a les vuit en punt, Jaume Plegambé començava la feina al poble de Vilapolida. Primer de tot, passava per carrers i places tocant una trompeta i cridant que tothom entrés a casa.

Jaume Plegambé era implacable, com que l’alcalde li havia encomanat de plegar els carrers puntualment cada dia a les vuit, ell així ho feia sense admetre cap mena de reclamació. I tothom s’afanyava a entrar els carros i a guardar les cadires.

Primer agafava una punta del carrer amb molta delicadesa, l’estirava fent un cop sec i allò es plegava talment com si fos un joc de cartes.

Al principi, els veïns sortien encuriosits als balcons per veure com treballava Jaume Plegambé. Era tot un espectacle.

I així els carrers quedaven plegats fins l’endemà, quan cada matí, a les vuit en punt, els tornava a posar tots al seu lloc.

Però en arribar l’estiu tothom va començar a protestar perquè es volia quedar a xerrar i prendre la fresca. Es queixaven amb tota la raó del món però no hi havia res a fer. L’alcalde n’estava ben satisfet i en Jaume complia les seves ordres cada vespre.

Fins que un dia va passar el que havia de passar. Per culpa d’una cremallera rebel que no es volia deixar tancar, Jaume Plegambé va fer tard.

Els veïns no s’ho podien creure, però a les vuit i dos minuts encara no havien començat a plegar els carrers. Jaume Plegambé, amoïnat com una mala cosa per aquell retard, es va posar a plegar-ho tot més de pressa que el vent. De tan de pressa que anava, va caure, va estirar el carrer Nou massa fort i li va quedar un plec tot abonyegat, amb un semàfor i una jardinera a la vora de l’abisme. Semblava un bunyol.

L’alcalde, en veure allò, no s’ho va pensar ni un segon. Enfurismat per aquell bunyol monumental, el va despatxar de seguida.

I així, mentre l’alcalde encara busca el millor plegador de carrers del món que no espatlli les coses, els vilapolins i vilapolines estan més contents que mai.

Ara miren de tractar amb molt de compte les flors de la plaça i el rellotge de l’ajuntament. A les nits d’estiu ja poden xerrar i prendre la fresca. Fan festes, balls i fires de nit. Però sempre n’hi ha algun que vigila els afores perquè no torni a venir mai més cap plegador de carrers. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El pont del diable

Una vegada hi havia una velleta molt eixerida, carregada d’anys… i de néts! La bona dona, cada dia, cuidava la vinya que tenia a les muntanyes del Pirineu, a l’altra banda del riu! Tan ample i cabalós era el riu que la velleta l’havia de travessar saltant de pedra en pedra, cosa molt perillosa i arriscada a la seva edat… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El primer petó

«El primer petó» parla de la descoberta del primer amor. En aquesta història del programa «Una mà de contes», un nen haurà de fer mans i mànigues per aconseguir fer el seu primer petó a la seva enamorada. La música original ha estat enregistrada en directe per Jaume Sisa.

El protagonista del conte, en Camil, no podrà oblidar mai el primer petó. Ella es deia Elena i a en Camil li encantava per molts motius. La trobava guapíssima.

En Camil i l’Elena anaven al mateix col·legi i era ella la seva millor amiga. Tots dos es feien molts regals.

Però en Camil es trobava estrany, neguitós, nerviós, entre trist i content perquè tenia ganes de fer un petó a l’Elena. El primer petó.

El germà d’en Camil, que era més gran que ell, deia que en Camil estava enamorat i li va recomanar que li demanés directament a l’Elena de fer-li un petó.

Però, a en Camil li feia l’efecte que un petó, si l’hi demanava, ja no li agradaria tant. Per això, el seu amic Marc, que sempre havia tingut bones idees, li va dir que aprofités un dia que juguessin a fet i amagar per fer-li un petonet com qui no vol la cosa.

I li va fer cas. Un dijous que jugaven a fet i amagar al parc de la plaça, l’Elena es va amagar darrere d’un arbre. En Camil va comptar fins a quaranta-set, es va empassar la saliva i va intentar fer-li un petó a l’Elena, però estava tan nerviós que va fallar i l’hi va fer als cabells i ella ni se’n va adonar.

L’endemà, però, ella va anar a casa d’en Camil i es van posar a jugar amb les peces de construcció. Van fer primer una casa, després una altra, un carrer, una placeta… tota una ciutat. I es van imaginar que hi vivien.

L’Elena es va adonar que a la ciutat que havien construït hi faltaven finestres. I encara no havia acabat de dir-ho, que va obrir la finestra del menjador i es va posar a fer ganyotes darrere del vidre. Aleshores, en Camil va tenir una idea. Es va posar a l’altra banda del vidre i, després de comptar fins a sis, va tancar els ulls i hi va acostar els llavis.

Estava molt content. No s’ho podia creure. Per fi s’havia atrevit: li havia fet el seu primer petó. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El ratpenat

«Una mà de contes» posa imatges a la història «El ratpenat» amb diversos collages fets amb elements naturals. Els ratpenats són una mena de rates amb ales que sempre viuen en llocs foscos i amagats i només surten de nit, perquè ningú no els vegi.

Una vegada hi havia un ratpenat que tenia molta vergonya que el veiessin els ocells. Era un ratpenat que no volia sortir mai de la seva cova perquè no s’agradava gens. Es trobava lleig, encorbat, escanyolit i malcarat, i no hi havia manera de treure’l d’aquí. Molts dies, els ocells del bosc anaven a buscar-lo per sortir a fer una volta o per celebrar alguna cosa, però el ratpenat no volia sortir mai perquè deia que era massa lleig.

Un dia, els ocells van reunir-se per parlar d’aquest cas tan preocupant, perquè els sabia molt de greu que un company del bosc sentís tanta vergonya d’ell mateix per no sortir de casa. I un ocell va tenir la idea de donar-li una ploma de cadascun d’ells. Així, el ratpenat podria recobrir-se el cos amb plomes de colors i potser així, si es veia més semblant als ocells, no li faria tanta vergonya sortir.

Els ocells ho van trobar molt bé i li van donar moltes plomes, fins que el ratpenat va tenir tantes plomes de tants colors que es va sentir l’ocell més bonic de tots.

Aquell dia, el ratpenat va sortir a volar per tot el bosc, més content que mai, amb les seves plomes de tots colors. Els ocells també estaven molt contents, perquè pensaven que així el ratpenat deixaria de ser el rabiüt solitari que havia estat fins llavors i voldria sortir amb ells. Però el que va passar va ser el contrari.

El ratpenat, en veure’s tan engalanat amb les plomes de tants colors, es va tornar cregut i arrogant, i no volia saber res de cap altre ocell.

Els altres ocells van quedar molt decebuts, però van esperar a veure si, amb els dies, el ratpenat deixava de preocupar-se tant pel seu aspecte i es decidia a fer-se amb els altres habitants del bosc. Però res. Com més dies passaven, més mal educat es tornava el ratpenat i més es reia dels altres ocells.

Els ocells es van acabar afartant de les impertinències del ratpenat. Així que, de mica en mica, cada ocell li va anar a demanar la ploma que li havia deixat.

I així va ser com, de mica en mica, tots els ocells van anar recuperant les seves plomes, entre les mofes i el menyspreu del ratpenat, que aviat va quedar ben plomat. Però quan el ratpenat es va quedar sense ni una sola ploma, se li va acabar la fatxenderia de cop i es va entristir molt. I no pas perquè tornés a tenir l’aspecte del principi, sinó perquè va veure que, per culpa d’haver estat tan preocupat tot el temps pel seu aspecte físic, no s’havia adonat que els ocells havien fet tot el possible per fer-lo sentir un més de la colla.

I des d’aquell dia va tornar a viure a la seva cova fosca i humida, i diuen que només en surt a les nits, quan no el pot veure ningú. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El rei burleta

Aquest conte ha estat produït en col·laboració amb el Departament d’Educació dins d’una campanya de TVC per combatre l’assetjament escolar. En aquest conte un rei burleta fa mofa de tothom. Qualsevol excusa li val per riure’s dels altres. Però un dia trobarà algú que li farà veure que està equivocat i llavors tot canviarà: ell mateix i el seu regne.

Hi havia una vegada… Ep! Ep! Artista! Que no estàs dibuixant res! Fas broma o què?! Va, va, tornem a començar… Hi havia una vegada… Res de res! Ens estàs fent una broma o tens por que ens burlem dels teus ninots?

Si fas broma, tots estarem contents de passar una bona estona rient amb tu. Però, si hi ha hagut un bromista que s’ha passat de la ratlla fent mofa del teu art, aleshores, sisplau, parlem-ne! Ah! Màgia potàgia! Ara es veu alguna cosa…!
I ara per què t’emportes el dibuix? Ah! És un paper estampat. Sembla fet de somriures i rialles.

És un vestit. Segur que es el vestit d’un personatge molt mudat… Qui deu ser? L’artista està fent el seu retrat…, Ara dibuixarà el cap, el nas, les mans, els cabells, les orelles… I aquesta brossa, d’on ha sortit? Fora, fora…

Que és calb? Ah! No, no.. Que ben pentinat! El nostre artista sembla que també és un bon perruquer. Ara surten tres vestits més. De noia. Tres noies precioses, alegres i somrients… que són ni més ni menys que les tres filles del senyor. Semblen autentiques princeses. Ah! Es que aquet senyor és el rei! Perquè això es una corona! Vet aquí, doncs, el retrat oficial de la família reial ! Molt bé, artista!

I aquesta pell de taronja? Ah, no, no! És el tron del rei ! D’un rei que es trobava tan guapo i eixerit, que no parava de fer bromes a qui no ho era tant com ell. Per això l’anomenaven EL REI BURLETA… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El rei i el savi

L’espai «Una mà de contes» fa una classe de matemàtiques i d’escacs gràcies al relat «El rei i el savi», il·lustrat amb la tècnica del teatre d’ombres.

Hi havia una vegada un rei de l’Índia que s’avorria molt. El rei va cridar el seu primer ministre i li va explicar que s’avorria molt. Per això, va demanar al ministre que convoqués tots els savis del regne per pensar un joc que el salvés de l’avorriment.

El primer savi va proposar el joc d’encadenar paraules, però al rei no li va agradar.

Després va venir un savi que va parlar al rei d’un joc en què 11 jugadors de cada equip s’enfrontaven per ficar una pilota en una porteria. Al rei tampoc no li va arribar.

Un altre savi li va proposar diversos jocs de cartes, però tampoc no va convèncer el rei.

Finalment, un savi indi va tenir una idea sensacional. Va portar al palau un tauler quadrat, dividit en 64 caselles blanques i negres; i amb 32 peces, dividides en dos equips. Cada equip tenia una parella de torres, cavalls i alfils, una reina, un rei i 8 peons.

El joc consistia a moure hàbilment les peces, un cop cada jugador, fins que un dels equips capturava el rei de l’altre. Era com una petita batalla en miniatura, així que el rei el va trobar genial. Aquest joc és deia escacs.

El rei i el savi van passar tot el dia jugant a escacs. En acabar, el rei li va dir al savi que li demanés el que volgués: un palau, un cavall, la mà de la seva filla, un diamant… El savi, però, va dir que es conformava amb un gra de blat a la primera casella del tauler d’escacs, dos a la segona, el doble a la tercera i així fins arribar a l’última.

El rei va pensar que aquell savi no ho era tant, així que va acceptar la proposta sense pensar-s’ho dues vegades.

El rei va anar posant els grans de blat a les caselles: 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128, 256…. Cada vegada feia falta més blat, sacs i sacs de blat. El rei va adonar-se que no havia fet cap bon negoci, ja que va acabar tot el blat del regne i en va haver de portar de fora, fins que també es va acabar.

El rei no va poder complir la seva paraula, però va aprendre dues coses molt importants: que per jugar a escacs s’ha de ser astut i que una bona idea val més que tot l’or del món. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El Rei, l’ocell i la Reina

Heus aquí el protagonista del nostre conte, que vivia en un país on a tots els ocells els agradava mooolt volar. El rei d’aquest país es pensava que fer de rei consistia a manar… i manava molt. La reina d’aquest país es pensava que fer de reina consistia a escoltar…i escoltava molt. Els ocells d’aquest país creien fermament que fer d’ocell consistia a volar… i volaven molt.

Als ocells d’aquest país els agradava, més que qualsevol altra cosa, veure les muntanyes com turons, els rius com cintes verdes, les carreteres com cintes platejades i el mar… el mar com una immensa prada blava!

Però el rei d’aquell país, com els reis de molts altres països, no sabia volar. La reina d’aquell país, com les reines de molts altres països, no sabia volar. Tot i així li encantava veure, des de la finestra del seu palau, com volaven els ocells. Cada dia s’entretenia veient-los… i després ho explicava al rei, tot comentant-li quina sort tenien els ocells del país volant lliurement, amunt i avall, d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

Aquests comentaris van posar de mal humor el rei, que no podia suportar que al seu país hi hagués algú que sabés fer una cosa que ell no sabia ni com es feia.

Per això va fer un edicte que deia que als ocells els quedava rigorosament prohibit volar per damunt de la finestra des d’on la reina admirava el seu vol lleuger. Molts ocells van obeir i d’aquests es deia que vivien en pau i llibertat. D’altres no van obeir i d’aquests no se’n sabia mai més res. Res de res… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El retrat del Ramon (+7 anys)

Sabeu què és això? És un llibre molt especial. És un àlbum. Potser en teniu un? Aquest és el del Ramon i està ple d’històries. El Ramon hi guarda els seus records. Voleu que el mirem junts? ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El Riquet i la Pobrica (+7 anys)

El Riquet i la Pobrica eren el contrari l’un de l’altre. «Una mà de contes» posa imatges a la seva història fent servir l’acrílic, retoladors i el llapis gras.

Una vegada hi havia un nen que es deia Riquet i una nena que es deia Pobrica. El Riquet era el príncep d’un país i la Pobrica era la princesa del país del costat.

El Riquet era un nen que tocava molt de peus a terra. Tant, que s’havia tornat pessimista i ho veia tot negre. La Pobrica era totalment el contrari del Riquet. Era una autèntica somiatruites.

El Riquet tenia una cueta de porquet rosada, que li sortia de l’esquena. I la Pobrica tenia dues ales, que l’alçaven a un pam de terra. Com més negres veia les coses el Riquet, més grisa i pansida se li tornava la cua. I com més somiava truites la Pobrica, més amunt la feien volar les seves ales.

Un dia, el Riquet va sortir a fer un passeig i es va trobar la Pobrica. El Riquet, només de veure la Pobrica, se’n va enamorar bojament, així que li va dir que es volia casar amb ella. I la Pobrica de seguida li va dir que sí.

El Riquet es va adonar de seguida de com era la Pobrica i li va dir que tenia una cosa per donar-li. Era una bola de plom, d’aquestes que es fan servir per jugar a la petanca i que pesen força.

El Riquet va demanar a la Pobrica que es fiqués la bola a la butxaca. Com que pesava, no volaria tan amunt. Així s’acostaria una mica més a terra i veuria que les coses de veritat també podien ser boniques.

I dit i fet. La Pobrica es va ficar la bola a la butxaca i després va fer un pacte amb el Riquet. Al cap d’un any es tornarien a trobar al mateix lloc, i veurien com li havien anat les coses a la Pobrica.

Durant aquell any, i gràcies a la bola de plom, la Pobrica va ser feliç. Tenia il·lusions i somnis. Però ja no volava a quatre pams de terra. Això vol dir que també estimava les coses que eren de veritat, com les seves joguines o els seus pares.

El Riquet, en canvi, vivia amargat. Continuava enamorat de la Pobrica, però era tan pessimista que pensava que la Pobrica ja no es recordava d’ell.

I l’any va passar. Va arribar el dia que el Riquet i la Pobrica havien de trobar-se, però el Riquet es va quedar a casa seva. No va anar a la trobada perquè va pensar que la Pobrica no s’hi presentaria.

Però la Pobrica el va anar a buscar a casa seva i li va dir que li volia donar les gràcies per la bola que li havia regalat i que li volia fer un regal per ajudar-lo a somiar.

I la Pobrica va regalar al Riquet un monopatí amb motoret que, quan el Riquet hi va pujar, el va alçar a un pam de terra. A partir de llavors, gràcies al monopatí amb motoret, el Riquet va deixar de ser un pessimista empedreït, perquè tot ho veia diferent. Va començar a pensar que després de la pluja podia sortir el sol i va començar a somiar i a ser feliç.

Va passar el temps i el Riquet i la Pobrica es van fer inseparables. A hores d’ara, el Riquet i la Pobrica ja són marit i muller. I si el príncep i la princesa s’han casat, vol dir que el conte s’ha acabat. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El robotolí i la mixeta

Una vegada, un compositor asiàtic, informàtic i empàtic… va entossudir-se a aconseguir una música digital, universal i genial, on prenguessin part tots els possibles sons d’aquest món. Per captar-los tots, tots i tots, va construir un cúbic i lúdic robot estrambot, amb una antena receptora fina i ondulant… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El rossinyol

«El rossinyol» és el protagonista del programa «Una mà de contes», que il·lustra aquesta història fent servir una tècnica mixta, amb papers i collage.

El palau de l’emperador de la Xina tenia un jardí tan gran que ningú no sabia ben bé on s’acabava, perquè el jardí es convertia en bosc i el bosc arribava fins al mar. I allà, vora el mar, un rossinyol cantava les melodies més boniques que s’hagin sentit mai sobre la Terra.

La fama del rossinyol es va estendre per tot el país, i l’emperador, que no l’havia sentit mai, va demanar que l’anessin a buscar. Quan el rossinyol va cantar davant seu, l’emperador ho va trobar tan bonic que es va posar més content que mai. Tant, que van decidir que el rossinyol es quedés al palau. Van manar que li construïssin una gàbia d’or i que tingués tot el que li convingués.

Un dia, va arribar al palau un paquet del Japó. L’emperador del Japó, que havia sentit el rossinyol en una de les seves visites a l’emperador de la Xina, li regalava un rossinyol mecànic. Era com un rellotge: en lloc de carn i ossos tenia, per dins, engranatges, cordes, palanques i botons, i en lloc de plomes tenia or i pedres precioses.

A l’emperador li va agradar, l’ocell mecànic. I tanta atenció va despertar el rossinyol mecànic, que es van oblidar del rossinyol de veritat. Un dia que els criats estaven despistats, el rossinyol de veritat es va poder escapar de la gàbia d’or i va tornar al seu bosc.

Però, un dia, el rossinyol mecànic es va espatllar i els savis no sabien com arreglar-lo. L’emperador es va posar malalt, i en lloc de millorar, com més remeis li donaven més malalt es posava.

De sobte, l’emperador va sentir la melodia més meravellosa que havia sentit mai. Era el rossinyol de veritat, que, quan havia sabut que l’emperador estava trist i malalt, havia vingut a la seva finestra per alegrar-lo una altra vegada.

I així va ser com el rossinyol va salvar la vida a l’emperador i va tornar l’alegria a l’emperador. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El ruc i la somera

El conte del ruc i la somera comença així: “De mica en mica, ditada a ditada, vet aquí una història que no està acabada… i que és una rucada”. Ho és perquè el protagonista és un ruc orgullós de ser-ho. Es creu el millor. El més fort, treballador, resistent, elegant i mooooolt intel·ligent. Aquest ruc no té àvia! Vol, tant si com no, que tots els animals facin com ell. I és clar, quan es veu envoltat de bèsties fent l’ase, es queixa. I la somera el posa a lloc i li fa veure que s’equivoca i que no hi ha ningú que sigui superior pel sol fet de néixer d’una manera o de l’altra.

Perquè aquesta història vol explicar-nos un dret, el de la igualtat de gènere, i s’inclou dins la sèrie de contes dedicats als drets humans.

Les il·lustracions, aquestes ditades, guarnides amb dibuixos deliciosos i divertits, són obra de l’Arianne Faber, i el guió l’ha escrit la Teresa Duran. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El sabater i els minairons

Aquest és un conte dedicat al dret a un treball digne. explica la història d’un sabater que tenia molts fills i al que li calia fer moltes sabates per alimentar-los. El diable, que se les sap totes, li va oferir uns treballadors que no s’aturaven mai, els minairons, això sí, a canvi de la seva ànima. Un pacte que el sabater va acceptar però del que després es va penedir. Sort de l’astúcia de la seva dona que va saber posar a lloc al diable en persona! La història vol fer riure i pensar, a partir de situacions que ens poden ser properes. Tot s’hi val a l’hora de treballar? No és millor treballar en bones condicions? Són algunes de les preguntes que ens poden sorgir i sobre les que podem reflexionar després de veure’l..

El conte l’ha il·lustrat el Pep Montserrat i el guió l’ha escrit la Teresa Duran a partir de la llegenda dels minairons, uns follets fantàstics propis de la cultura popular del Pirineu. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El sastre valent

Amb uns llapis de colors, un artista il·lustra en aquest capítol d'»Una mà de contes» la història d'»El sastre valent».

Hi havia una vegada un sastre que mentre treballava li va venir gana i es va preparar una llesca de pa amb confitura. Va decidir, però, menjar-se-la quan acabés la feina. Un grapat de mosques es van acostar a la llesca, atretes per la confitura. El sastre va agafar un mocador i en va matar set d’un cop. Aleshores va decidir brodar en un cinturó el lema «set d’un cop». El sastre es va posar el cinturó i va sortir a córrer món. Es va quedar adormit al jardí d’un palau i tothom que el veia es fixava en la llegenda del seu cinturó. El rei va voler tenir al seu servei un sastre tan valent, que n’havia mort set d’un cop. El rei li va oferir la mà de la seva filla i la meitat del reialme si el sastre era capaç de matar dos gegants que vivien al bosc. Mentre els gegants dormien sota un arbre, el sastre els va tirar pedres. Els gegants es van barallar entre ells pensant que era l’altre el que tirava les pedres i es van acabar matant. Abans de complir la seva promesa, el rei també va encomanar al sastre que matés un unicorn i un porc senglar. El sastre valent va aconseguir atrapar els dos animals i el rei, finalment, va complir el que havia promès. El sastre va ser un bon rei i va regnar durant molts anys. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El secret de la capsa de sabates

«Una ma de contes» explica el relat «El secret de la capsa de sabates» i l’il·lustra amb tota mena d’objectes. Al final, aquest conte fa entendre com funciona una càmera fosca, un invent que va derivar en la càmera fotogràfica.

Feia pocs dies que l’avi del Roger s’havia mort, però, encara que el trobava molt a faltar i estava una mica trist, el Roger no va poder deixar de sentir una emoció molt especial quan va saber que l’avi havia deixat per a ell un regal molt particular: una capsa de sabates.

El Roger va agafar la capsa, la va obrir i a dins hi va trobar unes fotos antigues, embolicades amb paper vegetal. Una foto del besavi, que havia sigut fotògraf; una foto de l’avi, que havia sigut arquitecte, i una del seu pare de nen.

A dins de la capsa també hi havia unes sabates antigues que tenien una història molt bonica: l’avi les portava el dia que va conèixer l’àvia a la festa major i van ballar per primera vegada.

A dins d’una d’aquelles sabates, el Roger hi va trobar un plànol secret amb tot de dibuixos misteriosos. Sense perdre ni un minut, el Roger va decidir seguir les instruccions del plànol, pas a pas, per descobrir el tresor amagat.

La primera cosa que va fer va ser pintar la capsa de color negre per dins. Tot seguit, va retallar una finestra al mig d’una cara estreta de la capsa. Després va col·locar una tapa de iogurt ben neta, ben llepada, damunt de la finestra, enganxada amb cinta adhesiva. I va foradar la tapa de iogurt amb una agulla, al mig, perquè hi passés un petit raig de llum. El Roger no tenia ni idea de què estava fent, però seguia totes les instruccions punt per punt.

A continuació, el Roger va retallar l’altra cara estreta de la capsa i en va fer un marc. Hi va enganxar damunt un requadre de paper vegetal aprofitant el sobre que embolicava les fotos.

El Roger va tornar a mirar el plànol amb atenció. De seguida va entendre de què anava la cosa. Havia de posar el marc amb el paper vegetal al mig de la capsa. I ho va fer. I tot seguit va tancar la capsa amb la tapa.

El Roger es va ajupir i va mirar la capsa per la cara estreta que quedava oberta, la que havia retallat. I, de sobte, va veure les sabates de l’avi projectades a dins de la capsa, del revés.

Les sabates eren damunt la taula, davant de la capsa, i la seva imatge entrava pel foradet de la tapa de iogurt i es projectava damunt del paper vegetal. Havia seguit el plànol pas a pas i al final havia trobat el seu tresor, una capsa per atrapar imatges.

Va ser el pare del Roger qui li va explicar que la seva capsa d’atrapar imatges era una càmera fosca, un invent molt antic que després va servir per inventar la fotografia.

Quan va fer divuit anys, el Roger va decidir fer-se fotògraf i la primera cosa que va fotografiar van ser les sabates del seu avi. Al Roger li agradava molt fer fotos perquè tenia la sensació que aturaven el temps i perquè sempre que en feia una era com si el seu avi encara estigués amb ell. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El senyor Res

El senyor Res s’alimentava del buit i cada dia es feia més gros. «Una mà de contes» explica la seva història i la del senyor Auster, gràcies als dibuixos d’un il·lustrador.

El senyor Auster treballava just el necessari per viure, ni més ni menys, i vivia en una casa gairebé buida, ja que creia que no necessitava gairebé res.

El senyor Auster, com que no tenia cap moble a casa, sempre s’estava dret fins a l’hora de dormir, i l’únic que feia era mirar per la finestra.

Un dia, van trucar a la porta i hi va aparèixer un senyor que li va dir que era el senyor Res i que volia instal·lar-se a casa seva. Al senyor Auster li va semblar bé, però va advertir que no treballaria més per alimentar el senyor Res.

I així és com el senyor Res es va quedar a viure a casa del senyor Auster. I com que s’alimentava del buit i en aquella casa no hi havia res, el senyor Res es va anar fent cada dia més gros. De manera que, quan el senyor Auster arribava a casa, cada dia tenia menys espai per viure. Fins que va arribar un dia que el senyor Res s’havia fet tan gros que el senyor Auster ja no hi cabia. I és clar, es va veure obligat a sortir de casa seva.

Llavors va decidir fer un tomb pel barri. Va girar per un carrer i va sentir música. S’hi va apropar i es va trobar en una revetlla com la de Sant Joan, on la gent reia i ballava i els focs d’artifici formaven estels fugissers al cel. No sabia si mirar la gent que ballava o bé els focs. Estava tan atabalat que, sense voler, va trepitjar una noia.

Ell la va mirar i li va demanar perdó. La noia li va respondre que no es preocupés perquè encara li quedava un altre peu. Aquella frase li va fer molta gràcia. Va quedar-se mirant la noia i la va convidar a sortir.

Al cap d’uns quants mesos, el senyor Auster l’estimava tant que no es volia separar d’ella ni un minut. Llavors li va proposar d’anar a viure a casa seva. Quan la noia va entrar per primera vegada a casa del senyor Auster es va quedar bocabadada perquè no hi havia res i no s’hi podia viure.

I el senyor Auster es va quedar pensant que la noia tenia raó. Tot seguit, el senyor Auster es va posar a treballar de valent i es va inventar un parc d’atraccions per ensenyar als nens a sumar. I amb aquesta idea genial va guanyar prou per poder decorar la casa.

El primer dia va penjar quadres a les parets; l’altre, hi va posar un sofà comodíssim; l’altre, una taula. La bombeta la va vestir amb una pantalla, i fins i tot va cosir ell mateix unes cortines. I mentre la decorava, es va adonar d’una cosa: el senyor Res s’anava fent cada cop més petit. Es feia tan i tan petit que ja gairebé no se’l veia.

El dia que va acabar de fer més còmoda la casa va anar a buscar la noia molt content. Va obrir la porta i la noia va fer un xiscle d’emoció perquè la casa no semblava la mateixa.

Efectivament, no només la casa no era la mateixa, sinó que el senyor Res es va adonar que allà ja no hi cabia, que no hi tenia res a fer, i va desaparèixer del tot.

Algunes tardes, el senyor Auster encara el recorda amb simpatia i pensa, agraït, que, segurament, si aquell dia el senyor Res no hagués omplert tota la casa amb la seva presència, ell no n’hauria sortit, i si no hagués anat a aquella revetlla mai no hauria conegut aquesta dona tan maca amb qui pensava ser tan feliç. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El sol i la lluna

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica el relat «El Sol i la Lluna», il·lustrat amb dues mans pintades que interpreten els dos protagonistes.

Hi ha una llegenda de la tribu dels sioux que parla de la història del Sol i de la Lluna. El Sol i la Lluna vivien a la Terra, al territori on els sioux van plantar la seves tendes. El Sol era com una pilota de foc i la Lluna era blanca, amb un caràcter variable. Eren tan diferents que sempre estaven discutint, fins que un dia es van barallar molt. Aleshores, el Sol va convocar tothom per comunicar-los que deixava la Terra per anar a viure al cel. Quan la Lluna ho va saber, va tenir molta enveja i també hi va anar. Des d’aleshores, la Lluna sempre persegueix el Sol, dia rere dia. És per això que el Sol surt cada matí, i quan s’amaga, arriba la Lluna i tot es fa fosc i silenciós. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El soldadet (+7 anys)

Quan aquesta història va començar en Pau encara era molt petit, no recorda ni tan sols l’olor que feia el seu pare. El pare d’en Pau era un noi assegut dins un forat vestit amb un uniforme verd, amb casc i botes grosses,  amb motxilla i fusell. Un noi jove amb la cara pigada i els ulls rodons com taronges. El pare d’en Pau era… el soldadet. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El soldadet de plom

Aquest capítol del programa «Una mà de contes» està dedicat a «El soldadet de plom». La il·lustració va a càrrec d’una artista que fa servir pinzells, plastilina i paper.

Hi havia una vegada un nen que tenia moltes joguines, però el que més li agradava era fer batalles amb soldadets de plom. Ell no ho sabia, però mentre dormia les joguines cobraven vida. Una nit, un soldadet a qui faltava una cama va anar a parar a la capsa on hi havia una ballarina. Es van enamorar a primera vista i totes les nits les passaven junts xerrant i xerrant. Un dia, el nen va posar el soldadet de plom a la finestra, a fora, perquè vigilés la casa. Va venir una tempesta molt forta i el soldadet va caure sobre un bassal d’aigua del carrer. Uns nens el van recollir i el van col·locar dins un vaixell de paper. El vaixell va anar lliscant fins a caure dins una claveguera. Després de recórrer la claveguera, el soldadet i el vaixell van anar a parar al mar. Allà, un peix es va menjar el soldadet, però el peix va caure en una xarxa i va acabar al mercat. La mare del nen va comprar el peix, i mentre el netejava per cuinar-lo va veure que dins hi havia el soldadet a qui faltava una cama. El nen es va posar molt content i el va col·locar sobre la xemeneia, al costat de la ballarina. La ballarina va caure al foc per culpa d’un cop de vent i el soldadet es va llançar a les flames per salvar-la. El foc va fondre el plom de les bases de les figures, que van quedar unides en forma de cor. Les dues figures s’haurien cremat si no hagués estat pel nen, que va córrer a treure-les del foc. Des d’aleshores, la ballarina i el soldadet sempre estan junts sobre una base en forma de cor. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El somni de la Jamila

Què somia la Jamila? Mira cap a l’horitzó i recorda. Al principi aquella línia fineta, fineta dibuixava dracs fantàstics, un vaixell pirata, un coet… Després la Jamila va anar a escola i dibuixava lletres i poemes. Però la Jamila ara viu en un lloc on no hi ha res de res, ni una casa. I és clar, somia en una casa calentona com la mel quan es torna caramel. Hi ha molts nens i nenes com la Jamila que somien el mateix. I que igual que ella es troben amb punxes que els barren el pas. La Teresa Duran, autora del guió, va pensar en les nenes i nens refugiats. Uns infants que tenen tot el dret a somiar en un futur millor.

L’escriptor italià Antonio Prete va empescar-se un nou dret: el dret a l’horitzó. És a dir, el dret a somiar i imaginar allò que volem ser. I això és el que vol la Jamila, convertir aquell traç amable de l’horitzó, que s’ha convertit en punxes i barreres, en una casa calentona com la mel quan es torna caramel.

No us perdeu aquest conte meravellós que ha escrit la Teresa Duran, amb el traç magnífic i poètic de la il·lustradora Olga Capdevila. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El somni de la papallona

L’antiga ciutat de Xo era com un eixam. Hi vivia molta, molta gent. Centenars, milers de persones. I entre elles, un home que es deia Otoko.  Otoko era un home molt modest que es passava el dia treballant sense tenir temps ni tan sols per descansar. Mireu, aquí el teniu, encara dormint abans de començar una altra jornada…  ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El somni de la Salomé

Els dibuixos amb llapis de colors il·lustren «El somni de la Salomé». La protagonista d’aquesta història del programa «Una mà de contes» és una nena que somia ser futbolista professional.

Hi havia una vegada una nena que es deia Salomé, que es va quedar òrfena als 10 anys. La Salomé vivia amb la seva àvia, que l’estimava moltíssim. Totes dues eren molt pobres i per això vivien en una casa vella i abandonada, plena de fantasmes.

A la Salomé, li agradava molt jugar a futbol i sempre anava amb la pilota amunt i avall. Somiava convertir-se en una futbolista professional.

Una tarda, mentre la Salomés jugava al parc, va aparèixer un marcià molt curiós. Tenia el cap com una pilota; les orelles, com uns guants de porter; i un cos, que era una molla.

El marcià es deia Víctor i era entrenador de futbol. Va convidar la Salomé a un campionat, però la Salomé li va dir que havia de demanar permís a la seva àvia.

L’àvia hi va estar d’acord, així que la Salomé va viatjar amb la nau espacial cap al planeta d’en Víctor.

Al planeta, la final del campionat de futbol estava a punt de començar. Suspès a l’espai, hi havia un gran estadi de futbol ple a vessar. L’entrenador va presentar la Salomé a la resta de l’equip. Tota les seves companyes eren jugadores del planeta Terra, que havien estat convidades pels marcians.

La Salomé va jugar un partit espectacular i va fer guanyar el seu equip. L’entrenador va demanar a la Salomé si volia quedar-se al planeta per jugar la resta de a Lliga. La Salomé li va contestar que si podia continuar estudiant i podia portar la seva àvia, podia comptar amb ella. El marcià va dir que no hi havia cap problema.

La nena va tornar a la Terra a buscar la seva àvia, però, quan hi va arribar, va trobar-la morta i envoltada de fantasmes. La Salomé no podia deixar de plorar, ara no tenia amb qui compartir la seva alegria i ja no volia anar a l’altre planeta a jugar.

Llavors, se li va acostar un fantasma petit que li va dir que l’àvia li havia deixat un missatge. L’àvia deia que se n’anava contenta i feliç, perquè, finalment, la Salomé havia aconseguit el seu somni. Per això, el fantasma va intenar convèncer la Salomé perquè tornés amb el marcià.

La Salomé va fer cas al fantasma i va tornar amb les seves companyes que l’estaven esperant. Aquell any, el seu equip va guanyar el campionat de Lliga per primera vegada a la història. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El somni de Lola Anglada (+7 anys)

Feia mesos que la guerra s’havia acavat. Ja no esclataven bombes, però pertot arreu s’estenia la tristor com una pluja grisa i invisible. A Tiana, un petit poble del Maresme, fins i tot els nens havien oblidat els jocs i les rialles. O això pensava la Lola Anglada, quan se’ls mirava a través de la finestra de casa estant. La Lola Anglada era escriptora i dibuixant. Era una artista, una artista… que havia perdut les ganes d’inventar i dibuixar històries. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El Sr. Guerra i la Sra. Pau

Dupond i Dupont, Batman i Robin, la Seca i la Meca, el pa amb xocolata, les gambes amb nata. El món està ple de parelles inesperades. I aquesta és la història d’una de ben estranya: la del senyor Guerra i la senyora Pau.

El senyor Guerra i la senyora Pau són els protagonistes d’aquest capítol d'»Una mà de contes», il·lustrat amb llapis i retoladors.

Tot va començar fa anys, quan un bon dia, una nena molt simpàtica que es deia Pau, va anar a viure a una caseta que hi havia dalt d’un turó on sempre plovia i tronava fins que va arribar ella.

No gaire lluny hi havia una casa força atrotinada on vivia un nano de la seva edat que volia ser inventor i es passava tantes hores tancat sol al seu laboratori que s’havia tornat bastant malcarat i molt antipàtic. Es deia Enric Guerra, però tothom li deia el Guerra i només li agradava estar tancat al seu taller inventant màquines estranyes.

L’endemà d’arribar, i mentre el Guerra treballava al seu taller construint un misteriós artefacte, la Pau es va presentar a casa seva amb un pastís de maduixes fet especialment per a ell. El Guerra es va tornar vermell i va quedat molt parat perquè era el primer cop en molt de temps que li feien un regal. El pastís li va agradar molt i, per primer cop en molts mesos, va somriure.

Quatre dies després, el Guerra va acabar per fi de construir el seu misteriós invent: una mena de catapulta terrorífica per llançar bombes a llarga distància. I va decidir que aniria a la ciutat i mostraria el seu invent al famós general Batalla. Era una catapulta impressionant. Però abans havia de provar-la al jardí.

Mentrestant, la Pau va ensumar una olor inquietant. Era de fum. Ben aviat va veure foc i que el bosc sencer s’estava cremant. Havia de fugir i avisar algú que l’ajudés a apagar les flames que començaven a empaitar-la.

La Pau va anar corrent a avisar el Guerra que s’havia declarat un gran incendi i tot el bosc s’estava cremant. El Guerra, que ja estava a punt de provar la catapulta llançant una calaixera, no sabia què fer. Van tenir una idea: van agafar la catapulta i, en el lloc de la calaixera, hi van posar unes quantes galledes plenes d’aigua.

No sabien si funcionaria. Aquella catapulta era per llançar bombes i no galledes d’aigua. Estava pensada per destruir exèrcits i no per salvar boscos. Però valia la pena provar-ho. Del cel van començar a ploure galledes d’aigua enmig de les flames i, d’aquesta manera, després de gastar totes les galledes que van trobar, van aconseguir apagar el foc.

L’endemà, tot el poble va felicitar el Guerra i l’alcalde li va penjar una medalla. Però el que més il·lusió li fa ver va ser que la Pau li regalés la seva samarreta preferida. Aleshores el Guerra li va explicar que la catapulta havia tingut unes quantes modificacions i ara es deia «màquina d’apagar focs». I en aquell moment tots dos es van adonar que estaven perdudament enamorats l’un de l’altre.

Quan es van fer grans es van casar i ara, amb el pas del temps, el senyor Guerra s’ha tornat més amable i es guanya la vida preparant pastissos de maduixa. Per contra, la senyora Pau cada dia és més rondinaire i es passa el dia al taller inventant electrodomèstics. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El terrissaire enamorat

Explica la història que a la ciutat de Tsuxi, fa molts, molts anys, hi vivia una noia que es deia Aiko. A l’Aiko i encantaven els barrets. I sempre que podia sortia a passejar amb un barret nou. Un dia, passejant l’últim barret que li havien regalat, l’Aiko va conèixer un noi que es deia Masaru… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El tigre enamorat

L’amor és la millor motivació per animar-nos a aprendre, ja que a més de poder conèixer altres persones i altres mons, ens inspira a crear per compartir i comunicar-nos amb els altres. Quin missatge misteriós s’amagarà en les ratlles dels tigres? I en les de les zebres? ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El tresor de Keiken

Fa molt, molt de temps, en un país molt, molt llunyà, hi vivia un home que es deia Keiken. A keiken li agradava la seva feina, estimava la seva terra: llaurar, sembrar, recollir els seus fruits i oferir-los a la gent. A Keiken li encantava veure passar el temps, el fred, la calor, la neu, la pluja… els anys. Fins que un dia, passant, passant el temps, Keiken es va adonar que s’havia convertit en un home gran… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El vestit nou de l’emperador

Aquest capítol del programa «Una mà de contes» està dedicat a «El vestit nou de l’emperador». La il·lustració va a càrrec d’una artista que pinta els personatges amb el seu pinzell.

Hi havia una vegada un emperador molt presumit que passava tot el dia emprovant-se vestits, capes i corones, i que cada dia estrenava una peça de roba nova. Un dia van anar a palau dos impostors que es van fer passar per modistes. Van dir a l’emperador que li farien un vestit amb una roba que es feia invisible als ulls de les persones ximples i dolentes. A canvi, li van demanar un bagul ple d’or i pedres precioses. Els dos impostors feien veure que cosien, però a les seves mans no hi havia res. Un ajudant de l’emperador va anar a veure el vestit, però per no quedar com un ximple o una mala persona, tot i que no veia res, va dir que era un vestit meravellós. A l’emperador li va passar el mateix, no va voler quedar com una persona dolenta i va dir que el vestit era fantàstic i que l’estrenaria el dia de la festa major. Va arribar el dia. Els impostors van fer veure que vestien l’emperador, però el van deixar completament nu. Ell no va dir res, fent veure que veia el vestit. Va sortir al carrer, davant la multitud que l’esperava. Tothom va veure l’emperador completament nu, però no es van atrevir a dir-ho per no semblar ximples ni males persones, així que van cridar que era un vestit fantàstic. Tots menys un nen i una nena, que van dir que l’emperador anava despullat. Aleshores l’emperador es va adonar que l’havien enganyat i no es va refiar mai més de la gent que l’envoltava, ja que només deien el que ell volia sentir. També va deixar de ser tan presumit. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

El xacal i el cocodril

Amb cartolina, pintures i estris com ara una agulla d’estendre o una grapadora, «Una mà de contes» il·lustra la història «El xacal i el cocodril».

Aquesta història passa enmig d’una selva, a la vora d’un riu molt ample i cabalós, a prop del qual vivia un xacal molt refinat, que només volia menjar marisc. Per això, cada dia anava al riu a pescar, però dins el riu hi vivia un cocodril que tenia ganes de menjar carn de xacal.

Perquè no l’enxampés el cocodril, el xacal sempre vigilava molt abans d’entrar al riu a pescar. Però, un dia que anava molt despistat, va ficar la pota al riu sense mirar abans i va notar que el vell cocodril l’havia atrapat clavant-li queixalada a una pota.

Aleshores, el xacal va riure i va dir que el cocodril era ben curt de vista perquè es pensava que li havia agafat la pota, però el que havia queixalat era una arrel gruixuda. En sentir això, el cocodril va pensar que s’havia equivocat i va deixar anar la pota del xacal.

Aleshores, el xacal va donar gràcies al cocodril per haver-lo deixat escapar i va afegir que ja li havien passat les ganes de menjar marisc i que s’estimava més prendre figues silvestres.

El cocodril es va enfadar tant que va jurar-se que es menjaria el xacal costés el que costés. Com que el xacal havia dit que menjaria figues silvestres, el cocodril va anar a la figuera i es va amagar sota la pila de figues caigudes de l’arbre per menjar-se el xacal.

I es va quedar ben quiet i amagat allà sota fins que va arribar el xacal. Però quan el xacal va veure la pila de figues remoguda, va pensar que allò semblava una trampa del cocodril. Així que va dir que no menjaria figues de la pila de terra perquè el vent no les feia moure.

Aleshores, el cocodril va pensar que s’havia de moure una mica perquè el xacal es pensés que ho feia el vent. I va començar a sacsejar el cos fins que les figues li van caure del damunt i li va quedar tota l’esquena a la vista. El xacal, que es divertia d’allò més, va saludar el cocodril i va fugir cames ajudeu-me.

Però quan el xacal va arribar a casa seva hi va veure alguna cosa estranya. La porta era ben oberta i ell l’havia deixat tancada, així que s’hi va acostar i va demanar per què ningú no saludava. El cocodril, que s’havia amagat dins la casa del xacal, va pensar que, si no contestava, el xacal no hi entraria. I per no perdre la seva presa i quedar-se sense dinar, va intentar fer una veueta i va saludar.

En sentir la veu del cocodril, el xacal va anar a buscar llenya, la va apilar tota davant de la porta i va fer un bon foc, perquè tota la casa s’omplís de fum. Al cap d’un moment, el cocodril va sortir arrossegant-se de dins la casa. Estava tan fumat i tan marejat, que no tenia ni esma de parlar. I així va ser com al cocodril li van passar les ganes de menjar xacal per una temporada tan llarga tan llarga, que encara ara deu durar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els calçotets

Aquesta és una història que va de cul. I per què, direu? Doncs ben aviat ho sabreu… Amb dibuixos d’aquarel·la i retolador, «Una mà de contes» explica la història d’uns calçotets molt vanitosos que van acabar com un drap brut.

Un actor de cinema molt famós i molt elegant presumia de tenir, d’entre tot el que tenia, tres coses meravelloses: una pinta fantàstica d’arrel de sequoia, un anell amb una pedra lunar i uns calçotets pintats a mà únics al món.

Un dia, aquests calçotets eren molt bruts i, a la rentadora, mentre donaven voltes, es van trobar de cara amb una mitja de seda. Als calçotets els va agradar tant aquella mitja que se la van voler lligar. Ella es va posar vermella, però els calçotets van continuar insistint. A ella cada vegada la posava més nerviosa aquell tros de roba bruta.

Una vegada estesos, els calçotets es van adonar que estaven penjats per una pinça. I allà penjats van començar una altra vegada a intentar lligar, ara amb l’agulla d’estendre. I sense deixar que els calçotets continuessin parlant, la pinça els va deixar caure.

Els calçotets van anar a parar dins un cistell de roba, on es van trobar davant d’unes tisores. En veure-les, no van desaprofitar el moment per continuar lligant. Les tisores, enfadades, es van obrir i, sense cap mirament, van fer un tall als calçotets.

Al cap d’una estona, a la post de planxar, els calçotets, ben foradats però inesgotables, es van trobar al costat de la pinta i van intentar fer-li la pilota, per veure si almenys podien lligar amb ella.

L’endemà, el famós actor, quan es vestia per anar a rodar una pel·lícula, va agafar aquests calçotets, però en veure que tenien un forat els va portar directament a l’armari de la neteja i els va penjar al costat del pal de fregar i de l’escombra. Els calçotets, que no s’havien adonat de res, enduts per la seva vanitat, immediatament van començar a presumir davant els seus companys.

Van dir que havien sigut uns dels calçotets més macos del món, a més d’uns conquistadors nats, i que les dones queien als seus peus. Els calçotets van explicar que es van prometre amb una mitja de seda, esgotadora, que tota l’estona donava voltes al seu costat. Que també s’havia enamorat d’ells una pinça que els volia tenir penjats per sempre. I que, més tard, havien sortit amb unes tisores, que, tot i que ballaven molt bé, sempre els feien talls. I pel que fa a la famosa pinta de fusta de sequoia, de tant pentinar-los, es va tornar boja per ells, però va anar perdent les dents i uns calçotets tan macos no podien anar per la vida amb una pinta esdentegada.

Els calçotets estaven acabant d’explicar això quan una mà va obrir l’armari, els va agafar i es va sentir una veu que deia: «Mira, agafa aquest drap brut, que avui toca classe de pintura i et servirà per netejar els pinzells».

I aquest va ser el final dels calçotets vanitosos. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els germans Ferretti

El programa «Una mà de contes» es transforma en un taller ple d’eines per saber com treballen «Els germans Ferretti».

En Lluís i en Xavi eren dos germans a qui agradava molt construir coses junts. De vegades discutien, però la veritat és que s’estimaven molt.

En Xavi, el petit, era molt entremaliat i sempre repetia el final de les frases. Quan treballava era molt precís i es fixava molt en tot. De gran volia ser mecànic.

En Lluís, el gran, sempre es ficava amb en Xavi i li deia que era petit.

Un dia, tots dos van decidir construir una casa molt especial. Era una masia, envoltada d’arbres i animals. I, al costat, també hi havia una llac amb un cocodril. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els números

«Una mà de contes» proposa un joc de matemàtiques amb el relat «Els números», il·lustrat amb guixos de colors sobre una pissarra.

Fins fa poc, el número 8 era un número sol, però una tarda d’estiu, passejant per una pissarra, va topar amb un 3 preciós, molt ben fet, amb unes corbes de somni.

Tots dos es van enamorar a l’instant. Després de sortir durant uns quants mesos, el 8 va començar a pensar de sumar-se amb el 3, a tenir ganes de viure a la mateixa operació. Però, per un altre costat, va tenir el primer dubte: si s’unia al 3, deixaria de ser un 8, perquè tots dos plegats es convertirien en un 11.

Però, finalment, van decidir sumar-se. Van fer una festa impressionant, amb convidats genials com el senyor Pi, els Tant per cent, en Major i en Menor, els marquesos de Cometes, l’Arrel Quadrada, i la X, el signe que multiplica més bé.

Però, la felicitat no va durar gaire: al cap d’un temps, el 8 i el 3 no paraven de discutir, així que van decidir restar-se.

El 8 va anar al tribunal de separació de números i allà van estudiar el seu cas. Va argumentar que li estressava haver-se convertit en un 11 i que no volia ser senar. El 3 també hi va dir la seva, que no li agradava que el 8 fos tan fàcilment divisible per 2 i que dormís dret.

El tribunal, després de valorar el cas, va decidir restar-los. I així van deixar d’estar a la mateixa operació i es van esborrar com a suma.

Fa poc que el 3 ha conegut un 5 meravellós i ha fet realitat el seu somni de convertir-se en un nombre parell, gràcies a una suma.

I el 8 va conèixer un altre 8 d’allò més simpàtic. I tots dos estan d’acord en gairebé tot i s’acoblen perfectament. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els nyama i el camperol

Sabeu què és un nyama? No n’heu vist mai cap? Segur que sí…

«Una mà de contes» explica el conte «Els nyama i el camperol» i l’il·lustra amb diferents dibuixos fets amb retoladors i llapis de colors. La història descobreix el secret del naixement de les muntanyes.

Els nyama són únics al món: són uns homenets estranys que, a més de tenir molts i molts cabells, tenen tants caps com anys. Un nyama d’un any té un sol cap, un de dos anys en té dos… i així fins al nyama més vell de tots, que amb setanta-cinc anys té setanta-cinc caps!

La història comença un dia d’hivern, un dia que feia molt de fred. El nyama més vell de tots estava molt cansat, i va demanar al nyama més petit que anés a casa d’un camperol que vivia molt a prop a buscar unes quantes brases per escalfar-se.

Mentre el nyama petit s’esperava, va arribar el camperol, i en veure els cabells de punta que duia aquell nyama li va dir que no se’n podia anar de casa seva amb aquella pinta i que, si li semblava bé, li tallaria els cabells allà mateix. El petit es va deixar tallar els cabells.

El camperol, navalla en mà, va començar a tallar-li els cabells. Mentrestant, el nyama vell, en veure que el nyama petit no portava les brases, va encarregar al segon nyama que anés a buscar el seu germà petit… i les brases, és clar. I el nyama de dos caps així ho va fer. En arribar a casa del camperol i veure que al petit li estaven tallant els cabells, va sentir enveja i va demanar al camperol que els hi tallés també a ell.

Com que el nyama de dos caps tampoc no tornava, el vell hi va enviar el nyama de tres caps, i el de quatre, i el de cinc, i el de sis… però cap no tornava.

Mentrestant, al camperol se li acumulava la feina, ja que cada cop tenia més nyama a qui tallar els cabells, i com que cada nyama que arribava a casa seva tenia un cap més, cada cop trigava més i més.

A poc a poc, els cabells dels nyama s’anaven acumulant a terra: munts i munts de cabells… Després d’enviar-hi el darrer nyama que quedava al poblat i veure que tampoc no tornava, el nyama de setanta-cinc caps va decidir anar ell mateix a casa del camperol per esbrinar què passava. Quan va veure que tots els nyama havien perdut els cabells, es va enfadar moltíssim i va exigir al camperol que li tornés tots els cabells.

El camperol, que pensava que els havia fet un favor, en veure que el vell no l’hi sabia agrair també es va enfadar i li va dir que s’emportés tots els cabells que volgués, però que abans recollís totes les petjades que els nyama havien deixat a l’hort.

El nyama vell es va posar a recollir totes les petjades que els nyama i ell mateix havien fet a l’hort. Però les petjades no desapareixien. De fet, cada cop n’hi havia més. Finalment, va descobrir que mentre en recollia unes n’hi deixava d’altres.

En veure que no acabaria mai i que el camperol havia guanyat la juguesca, el nyama vell i tota la resta van decidir desaparèixer. I van deixar allà tants i tants cabells que el camperol no els va poder recollir mai i els va deixar on havien caigut. I amb el pas del temps, aquelles muntanyes de cabells es van convertir en això, en muntanyes.

Si no hagués estat pels nyama i pel camperol, ara al món no hi hauria muntanyes. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els peixets de plata (+7 anys)

La Roser està estirada a l’hamaca del jardí, té una feinada al davant: s’ha d’acabar el llibre que ha agafat de la biblio de la classe. Això de llegir se li fa una muntanya, tantes lletres enganxades, tantes paraules seguides… quina feinada! El llibre que li toca llegir avui sembla un llibre sobre cuina, diu coses com: La Paula, en Pol, en Piu i en Riu van a sopar. La Paula para la taula. La sopa és sosa. En Pau posa sal a la sopa sosa. En Pol dóna sopa al cargol. En Martí acaba la sopa i fa pipí. Mentre la Roser llegeix, es gronxa posant-se cada cop més còmoda i els ullets se li van tancant i tancant, les lletres se li barregen i les majúscules semblen canviar de lloc fins que tot d’una sent unes veus que criden: “Mireu al mar hi ha peixets de plata, peixets de plata”.

Les lletres ja no hi són i la Roser se sent lleugera, tan lleugera que s’adona que està volant! Just llavors es creua amb una nena que corre.  ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els quatre músics

Els protagonistes d’aquesta edició de l’espai «Una mà de contes» són «Els quatre músics», és a dir, un ase, un gos, un gat i un gall.

Hi havia una vegada un ase que suplicava al seu amo que no el fes fora de casa. Però l’amo de l’ase li va dir que era un ase vell i inútil, i que ja no li servia per res. Així que l’ase va haver de marxar de casa i va decidir fer-se cantant.

No gaire lluny d’allà hi havia un gos que bordava. Mentre movia la cua, demanava al seu amo que se l’endugués de cacera. Però l’amo del gos li va dir que s’havia fet massa vell i que ja no podia córrer darrere els conills.

Al pobre gos no li va quedar altre remei que anar-se’n tot sol. Ves per on, que el pobre gos es troba el pobre ase, i li explica la seva història. Després d’escoltar-la, l’ase va demanar al gos que anés amb ell, que tots dos serien músics.

No gaire lluny d’allà hi havia un gat que miolava. De dalt d’una cadira, demanava a la seva mestressa que no el fes fora de casa. Però la mestressa del gat li va dir que s’havia fet massa gran i que ja no caçava els ratolins com ho feia abans.

El pobre gat va haver de marxar tot sol. Però, només sortir de casa, el gat es troba l’ase i el gos, i els explica la seva trista història. Finalment, es va afegir al grup de músics.

Ben a prop, hi havia un gall que cantava sense parar. Estava suplicant a la seva mestressa que no el fes marxar tot sol de casa. Però la seva mestressa ja ho tenia ben decidit i li va dir que s’havia fet tan vell que ja no li servia ni per despertar-la al matí.

I al pobre gall no li va quedar altre remei que anar-se’n tot sol. Pel camí, el gall es troba l’ase, el gos i el gat. Quan els explica la seva història, tots tres animals li proposen que se’n vagi amb ells a fer-se músic. I com que el gall diu que sí, se’n van tots quatre ben feliços i cantant.

Al cap d’una estona, es comença a fer fosc. El gos, enfilat damunt l’ase, mira si veu alguna cosa. El gat s’estira per veure-hi millor. I el gall estira molt el coll i veu una casa al fons.

Els quatre animals no es poden ni imaginar que en aquella casa hi viu un ogre terrible i molt temut per tothom. Té el cap quadrat, els ulls rodons i una mirada horrible.

Quan arriben davant de casa de l’ogre, l’ase, el gos, el gat i el gall decideixen cantar tots quatre junts. Des dins de casa, l’ogre terrible sent el soroll que fan tots quatre i té un ensurt enorme. S’espanta tant, que fuig esperitat de casa seva.

Els quatre animals entren a la casa de l’ogre i s’adonen que és una casa molt bonica. I tots quatre s’instal·len a la casa. I si ningú no els en ha fet fora, a hores d’ara encara hi deuen viure. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els regals d’en Quimet

Amb fruites i verdures, el programa «Una mà de contes» explica i il·lustra la història «Els regals d’en Quimet», que té lloc en un mercat.

Cada matí, molt d’hora, en Quimet arriba al mercat, amb les fruites i verdures més fresques que ha trobat, i prepara la seva parada.

A en Quimet li agrada molt trobar-se amb els clients i amb els companys del mercat, i sempre els regala alguna peça de fruita o de verdura.

A última hora, en Quimet, feliç d’haver fet tants regals, tanca la paradeta. S’ha acabat la jornada i, al mercat, ja no hi queda res. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els tres desitjos

Un bon sofà… Un llacet per aquí… Un llacet per allà… Un caparrot de carbassa… Un altre caparrí de carbassa… Quatre retocs…  I ja està! Heus aquí el matrimoni Tarambana al saló de casa seva… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Els tres porquets

Aquest capítol del programa «Una mà de contes» explica el conte d'»Els tres porquets» mentre la mà del dibuixant il·lustra la història amb les imatges que sorgeixen del seu pinzell.

En Max vol jugar, però el seu pare li diu que primer ha d’acabar una feina. Per fer-li entendre que primer cal fer la feina i després jugar, li explica la història d'»Els tres porquets». Hi havia tres germans porquets que un dia van decidir escapar-se de la granja on vivien. Van voltar i voltar, fins que van trobar un lloc que els va agradar molt i van decidir quedar-s’hi a viure. Un germà va fer ràpidament una casa de palla. El segon en va fer una de fusta i el tercer hi va dedicar més temps i en va fer una de maons. Mentre els dos primers jugaven, el tercer va treballar i treballar fins a aconseguir una casa sòlida i resistent. A la nit, però, va venir un llop ferotge que tenia molta gana. Va bufar i la casa de palla va caure. Va tornar a bufar i la casa de fusta també es va ensorrar. Però quan va arribar a la casa de maons, va bufar i bufar, però la casa no queia de cap manera. El llop va decidir entrar-hi per la xemeneia, però com que la llar de foc estava encesa, en va sortir ben socarrimat. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

En Bao i els seus amics

Existeix un país a l’Asia Oriental, molt lluny d’aquí, que té la muralla més llarga del món. Diuen que pel seu cel hi sobrevolen dracs fantàstics, capaços d’espantar la mala sort. A la primavera hi floreixen els cirerers, al costat d’unes pagodes precioses de mil colors i de fanalets llampants i encisadors. Heu endevinat de quin país es tracta? ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

En Fullaraca, un monstre molt tendre

Aquest conte ha estat produït en col·laboració amb el Departament d’Educació dins d’una campanya de TVC per combatre l’assetjament escolar. El respecte i la confiança són molt importants per poder conviure, però el jaguar d’aquesta història no pot evitar deixar-se emportar pels instints i aprofitar-se d’un petit conill. Un conill que potser és més petit que el jaguar, però no menys intel·ligent. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

En Merguen i els seus amics

Fa molt de temps, a la riba del Gorin, un riu de les muntanyes siberianes, hi vivia un noi valent i generós que es deia Merguen. Era un pescador i un caçador extraordinari, però només caçava el que necessitava per viure.

Si algun dia visiteu aquestes terres i voleu sentir una història meravellosa, demaneu a la gent que us expliquin les aventures d'»En Merguen i el seus amics».

Vet aquí que un dia que en Merguen s’havia aventurat bosc endins, en els perillosos dominis d’una gran tigressa, va trobar-se un cérvol que li va demanar ajuda perquè les banyes se li havien entortolligat amb les branques dels arbres i no es podia moure: hi havia quedat atrapat. El caçador se’n va compadir i el va salvar. I llavors el cérvol li va dir que, si algun dia el necessitava, el cridés. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

En Pere sense por

Oi que tots vosaltres heu tingut por alguna vegada? Oi que sí? Doncs en Pere, no. En Pere no sabia què era la por. «En Pere sense Por» és el relat que s’explica en aquest capítol «d’Una mà de contes». Un artista l’il·lustra mitjançant diversos objectes d’ús quotidià.

En Pere no sabia què era la por i va decidir anar-la a buscar. Va travessar pobles i ciutats, valls i rius, però no la va trobar.

Un dia va arribar al país dels tres reis, que no li van fer gaire cas perquè havien de lluitar contra tres gegants. En Pere els va sorprendre els gegants mentre lluitaven i els va abatre. Així i tot, tampoc no va tenir por. A la nit es va quedar on hi havia els seus cossos i una bruixa va aparèixer amb un ungüent. Amb l’ungüent va unir els caps dels gegants als cossos i els gegants van recuperar la vida.

En Pere va robar l’ungüent i el va portar davant els tres reis. Aleshores, per demostrar com funcionava, va demanar als reis que li tallessin el cap i li tornessin a enganxar. Els reis, però, li van enganxar el cap als peus. Després van esmenar l’error i li van tornar a posar el cap a sobre del coll. En Pere es va posar molt content, perquè per fi havia tingut por. Li havia fet por tenir el cap als peus. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

En Salvador i l’oca de nadal

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica el conte ‘»En Salvador i l’oca de Nadal» mentre un artista l’il·lustra fent servir el seu pinzell.

En Salvador vivia en una ciutat famosa per les seves oques. Cada dia menjava sopa de verdura i somiava amb l’oca farcida que cada Nadal cuinava sa mare. Un any, però, va caure una nevada que va matar de fred totes les oques, tret de la més vella i escandalosa. En Salvador va decidir portar aquesta oca al rei com a regal. El rei va dir a en Salvador que si li deia com repartir l’oca entre ell, la reina i les dues princeses li faria un regal. El rei va quedar content amb la resposta d’en Salvador i li va regalar mitja dotzena d’oques. Un noble avariciós ho va saber i va decidir portar al rei set oques com a regal. El rei li va demanar com repartiria les oques entre ell, la reina i les dues princeses. La seva resposta no va convèncer el rei, que va fer venir en Salvador. La resposta d’en Salvador sí que li va agradar, així que va decidir regalar-li sis oques cada any. Amb les oques que rebia cada any del rei, en Salvador va aconseguir tenir una gran granja amb moltes oques, i tothom el coneixia per en Salvador Oques. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Ens canviem les potes?

«Ens canviem les potes?» és la història de dos animals que no estan contents amb les seves potes i que decideixen intercanviar-les. El programa «Una mà de contes» il·lustra el relat amb retoladors sobre cartolina.

En un bosc molt gran hi vivia un ant que tenia unes banyes molt grosses, una esquena ben peluda i unes potes molt i molt llargues. L’ant tenia de veí una guineu, que tenia unes orelles molt esmolades, un pèl molt fi i unes potes molt i molt curtes.

Un dia es van trobar i l’ant li va dir a la guineu que li agradaria tenir les seves potes, curtes i ràpides, ja que ell tenia unes potes tan llargues que quan l’empaitaven els caçadors les banyes se li enganxaven a totes les branques.

I la guineu li va contestar que envejava les seves potes perquè les d’ella eren tan curtes que quan l’empaitaven els caçadors només podia mirar ran de terra i va afegir que si tingués unes potes com les seves, podria mirar des de més amunt i s’escaparia amb més facilitat.

I llavors va ser quan l’ant va dir a la guineu: «Ens canviem les potes?»

I més contents que una guitarra, es van canviar les potes. La guineu va quedar-se les potes llargues i primes i l’ant, les potes curtes i petites.

I desitjosos d’anar a provar com era la vida amb les potes que havien envejat durant tant de temps, se’n va anar cadascú pel seu camí.

La guineu anava ben cofoia amb les seves potes llargues, mirant-s’ho tot des de ben amunt, i es va acostar al galliner i, com sempre, va ficar una de les seves potes a través del reixat per mirar d’atrapar una gallina. Però aquella pota tan llarga i tan grossa era molt difícil de fer-la passar pel mig del filat.

I un cop dins, com que no tenia urpes sinó un unglot gegant, no hi havia manera d’agafar cap presa. I, llavors, va sortir l’amo de les gallines i la guineu es va haver d’escapar corrents, sense dinar, i amb aquelles potes tan llargues que no la deixaven amagar-se entre la bardissa.

L’ant, mentrestant, estava ben content amb les seves potes curtes, que li permetien passar desapercebut entre els arbustos, sense que el veiés cap caçador. Però és clar, amb aquelles potes tan curtes, havia de caminar molta estona per fer el mateix tros que abans, amb les llargues, feia en un tres i no res. Així que va agafar una gana terrible. Com sempre, va estirar el cap per menjar fulles dels arbres, el seu menjar favorit, però amb aquelles potes tan remenudes no arribava enlloc.

I es va posar a plorar, pensant que no havia estat pas tan bona idea això de canviar-se les cames. I llavors es va sentir un soroll de trencadissa de branques que s’anava acostant. Era la guineu, que es va entrebancar, va caure tan llarga com era davant de l’ant i va protestar. Es queixava que les seves cames eren un desastre, que intentava anar pel bosc sense fer soroll, però els unglots trencaven totes les branques i feien tant soroll que se li escapaven totes les preses. I tampoc no servien per caçar gallines.

L’ant va contestar que a ell tampoc no li havien anat gens bé les seves potes. No arribava als arbres per menjar fulles, i si venien els caçadors, ja podia córrer, que era com si no es mogués de lloc.

Així, que tots dos van decidir tornar-se a canviar les potes. I així va ser com, des d’aquell dia, els animals estan contents amb allò que tenen i ja ningú no parla de canviar-se res de res. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Epaminondas i Cleopatra

El programa ‘Una mà de contes’ il·lustra la història d’amor de dos nens molt pobres, però amb noms molt importants: ‘Epaminondes i Cleòpatra’.

Una vegada hi havia un nen que era molt pobre, però tenia un nom molt bonic i important. Era el nom d’un gran general grec, que havia viscut a l’antiga Grècia. Es deia Epaminondes. A Epaminondes, el que li agradava més del món era anar a visitar la seva veïna. La veïna d’Epaminondes era una nena que també era molt pobra. Però que, igual que ell, també tenia un nom bonic i important. La veïna d’Epaminondes tenia el nom d’una reina egípcia. Es deia Cleòpatra… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Ets única, Fàtima

⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Falta molt o falta poc (+7 anys)

Les matemàtiques, a més de ser divertides, són molt útils, per exemple, per saber quant falta perquè arribin les vacances o el nostre aniversari. Aquest capítol ha seleccionat quatre contes que tenen a veure amb el càlcul i les matemàtiques i, de passada, explica la manera com una agenda es pot convertir en una màquina del temps per saber si falta molt o falta poc. ⭐▷Veure aquests contes◁⭐

Filomena i Rumpelstinkin

Ja era fosca nit i… Brum. Craix. Llamps i trons i calamarsa. En aquelles montanyes perdudes plovia a bots i barrals. Quina por! Tota sola, soleta enmig del bosc, la Filomena estava ben espantada. S’havia perdut i tenia fred, fam i molta por. Craix! A la claror d’un llampec, la pobre Filomena… va veure allí, lluny, un castell tan perdut com ella mateixa… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Frank Kafka i els contes a la carta (+7 anys)

Una bústia és una capsa una mica màgica. Ara no hi ha res i ara… hop! Hi ha un munt de cartes! Cartes del banc, avorriiiides; Cartes de coloraines que et diuen com en seria de divertit viatjar o anar al gimnàs o menjar pizza, a canvi de pagar diners, és clar; O, les millors de totes, cartes escrites a mà, com la que va rebre en Gregori.

La carta era de la seva mare i deia així “Gregori, som molt lluny tu i jo. Tu ets a casa i jo a la quinta forca, de viatge. Tornaré aviat, però no pateixis, mentre sigui fora seguiré explicant-te contes. Com sempre. Com fem cada nit. Però diferent, perquè seran CONTES A LA CARTA

Fill, sóc en una ciutat preciosa. Es diu Berlín i té uns parcs que fan caure de cul. Avui era al parc Steglitz i he recordat una història que va passar fa molts anys just entre aquells arbres. Un escriptor amb un nom rodó i punxegut alhora, Franz Kafka, un dia, mentre passejava pel parc, va veure un petit escarabat que volava i feia tombarelles, i el va seguir. O potser va ser l’escarabat que el va guiar fins al banc on una nena plorava desconsolada i s’exclamava:

-La meva nina! No sé on és! L’he perdut!

A l’escriptor el plor de la nena el va commoure i va pensar què podia fer per ella. “Ja ho tinc”, es va dir, “Oi que jo sóc escriptor? Doncs inventaré una història!”. I dit i fet. L’home es va escurar la gola i va dir a la nena:

-No t’amoïnis, la teva nina, si és lluny, si ha marxat, segur que t’escriu i resulta que jo sóc carter de nines! Ja ho veuràs. Demà et duré una carta seva.”

La carta de la mare acabava amb una promesa. Aviat tornaria a escriure-li amb la continuació del conte.  ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Galetes màgiques

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) hi ha el quadre «Laboratori de La Galette», pintat per Santiago Rusiñol entre els anys 1890-1891. «Una mà de contes» presenta el relat «Galetes màgiques», inspirat en aquesta obra de Rusiñol.

Començava la tardor i la senyora Margarida va rememorar tot el que havia viscut durant l’estiu. Al mes de juny, havia escollit el lloc ideal per instal·lar la seva cuina, el lloc on durant tot l’estiu va desenvolupar la recepta de les seves galetes màgiques.

Una galeta màgica va curar en Guillem, que s’havia quedat afònic. I les galetes també van fer sentir millor la Vicky, que tenia mal a la panxa.

Al parc d’atraccions de La Galette, hi anaven tots els nens que la senyora Margarida havia ajudat durant l’estiu. Com en Dídac, que va caure d’un arbre i que, després de menjar una galeta màgica, va tornar a córrer com si res.

Ara, l’estiu havia acabat, i la senyora Margarida havia d’anar a un altre lloc a repartir les seves galetes màgiques, fetes amb felicitat, esperança, confiança, veritat i fum. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Gianni Rodari i els contes fantàstics (+7 anys)

Al vell senyor Hans li agradava viure a Nova York, tot i que no hi havia nascut. La trobava una ciutat enorme, sorollosa i molt viva. El que més li agradava eren les fantàstiques llibreries on es passava tardes senceres tafanejant. El senyor Hans estimava els llibres amb bogeria… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Hansel i Gretel

Escolteu bé aquesta història, perquè us en llepareu els dits. En aquest capítol del programa «Una mà de contes» un artista il·lustra amb figures de xocolata la famosa història de «Hansel i Gretel».

En Hansel i la Gretel eren dos germans molt pobres. A casa seva passaven tanta gana que, un dia, el seu pare va decidir abandonar-los al bosc. Els dos germans, per no perdre’s, a mesura que caminaven llançaven molles de pa, així podrien tornar a casa seguint el camí. Els ocells, però, es van menjar les molles de pa i en Hansel i la Gretel es van perdre al bosc. Van trobar una casa molt estranya, feta de xocolata i anissos. Quan estaven a punt de clavar-hi queixalada, va aparèixer una bruixa que se’ls volia menjar. Com que en Hansel estava molt prim, el va tancar en una gàbia per fer-lo engreixar. A la Gretel, la va obligar a fer les feines de la casa. Un dia, quan la bruixa ja havia preparat l’olla per menjar-se en Hansel, els dos germans van escapar-se de la casa. Van córrer molt i es van perdre al bosc. De sobte, van sentir una veu que els cridava. Era la veu del seu pare, que els va demanar perdó per haver-los abandonat. En Hansel i la Gretel van tornar a casa i van viure feliços amb els seus pares. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Hermenegild i Top

Tatxín, tatxan! Amigues, amics. Amiguetes i amiguets. Benvinguts al teatre dels ditets. Què? Com? Només hi surten dits? Buf, quin avorriment! Atura’t! Compte! No jutgis mai res abans d’hora. Primer mira i escolta.

Fent servir les mans i els dits, un artista fa una «performance» per explicar la història d'»Hermenegild i Top», els protagonistes d’aquest capítol del programa «Una mà de contes».

Aquest conte comença amb un dit polze que diu que una vegada hi havia un home i una dona. Es van conèixer, es van enamorar i d’aquesta unió en van néixer dos nens que eren completament iguals. Eren tan iguals, que la gent els confonia, i més d’un pensava que eren la mateixa persona.

Llavors el pare va dir que als petits els hi havien de posar dos noms ben diferents: Hermenegild i Top.

Però va ser inútil, perquè continuaven sent tan iguals, que tothom els confonia. De fet, ara era pitjor, perquè a tots dos els van començar a cridar pel nom més curt, que era Top.

Això no li importava, al Top, però a l’Hermenegild no li feia cap gràcia perquè volia que el cridessin pel seu nom.

Així que l’Hermenegild va començar a donar-hi voltes i al final va arribar a una conclusió: s’havia de posar una samarreta que digués «Sóc l’Hermenegild».

Però un dia que sa mare era a la cuina, el va tornar a confondre, li va dir Top i li va demanar per què portava la samarreta del seu germà.

Perquè no el confonguessin més, l’Hermenegild havia de trobar allò que el feia únic, descobrint quins eren els seus propis sentiments. Per trobar allò que el feia únic, també havia de tenir idees pròpies, no copiades del veí del costat. Amb tot això, l’Hermenegild podria aconseguir que el seu pare i la seva mare el reconeguessin i que tot el món sabés qui era. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Hi havia una vegada Joan Amades (+7 anys)

Històries de familia (+7 anys)

Ara que sembla que les fotografies han passat de l’àlbum familiar a la pantalla de l’ordinador, podria ser divertit regalar als avis un àlbum de fotografies manipulades i pintades com si fos un còmic. Aquest capítol explicar com fer-ho i selecciona quatre contes per explicar històries de família. ⭐▷Veure aquests contes◁⭐

I tu com ho dius, Eulàlia? (+7 anys)

Una vegada hi havia un home que escrivia poemes. Li agradaven tant les paraules i jugar-hi que es passava el dia creant versos i rimes. La seva vida era la poesia. A la mateixa ciutat hi vivia una dona que cantava como els àngels. Sabia centenars de cançons de bressol i gairebé mil boleros. Però el que feia més bé de tot era cantar òpera. Que bé que cantava les àries més difícils d’interpretar. Un dia l’home i la dona van anar a ballar a la mateixa discoteca… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Jaudar i els seus germans

«Una mà de contes» presenta la història de «Jaudar i els seus germans», basat en un relat de «Les mil i una nits».

En Jaudar era noi bondadós, generós i treballador, que tenia dos germans grans, que eren ben bé el contrari. Quan el pare va morir, els germans grans es van gastar els diners de la família, però en Jaudar, en comptes d’enfadar-se, els va perdonar i els va oferir un plat a taula.

Un dia que Jaudar pescava tranquil·lament, se li va acostar un bruixot i li va dir que havia vingut de molt lluny per buscar-lo, ja que l’havia d’ajudar a agafar un tresor.

Jaudar es va enfilar a la mula del bruixot i plegats van començar un llarg viatge fins a l’altra punta de la Terra. Quan es va fer de nit, Jaudar va notar que tenia molta gana. El bruixot va treure un plat de pollastre de la seva alforja màgica.

La mula era un geni disfressat i cada dia feien el camí d’un mes. Així, ben aviat van arribar fins a la porta del tresor. Per agafar-lo, en Jaudar s’havia de deixar cremar pel geni que el vigilava. En Jaudar va confiar en el bruixot, que el va tirar a les brases, i no es va cremar ni un cabell.

Tot seguit, en Jaudar es va trobar dins la gran sala del tresor i, sense fer soroll, es va endur els quatre objectes màgics: l’anell, que tenia un geni a dins; l’espasa daurada, capaç de derrotar un exèrcit sencer; la copa plena de pólvores de colors, que tenien el poder de saber on eren tots els tresors amagats a la Terra; i l’esfera celeste, que permetia viatjar a qualsevol lloc.

Amb el tresor a les mans, van agafar la mula i van enfilar el camí cap a casa. El bruixot va dir a en Jaudar que li demanés el que volgués. I en Jaudar va respondre que només volia l’alforja màgica. El bruixot, a més, li va donar una moneda màgica, que no es gastava mai.

Un cop a casa, en Jaudar es va trobar amb la seva mare desconsolada, perquè els seus germans grans li havien robat els pocs diners que tenia. Ell la va consolar i li va assegurar que amb l’alforja i la moneda no passarien gana mai més.

Un dia, mentre passejava, en Jaudar es va trobar la filla del rei, la princesa, que li va robar el cor. En Jaudar la va anar a veure cada dia al palau, fins que la princesa se’n va enamorar i es van casar.

Jaudar es va convertir en el rei, i mai no va deixar de cuidar la mare i els germans. Els germans grans, però, morts d’enveja, tot el dia rumiaven com prendre-li l’alforja.

Una nit, els germans van posar verí en el got d’en Jaudar. Després de beure’l, en Jaudar va caure mort. Tot seguit, un germà va enverinar l’altre per quedar-se l’alforja per a ell sol. La princesa, però, va omplir-li la copa amb el seu verí, i el germà també va morir.

I perquè l’alforja mai més no tornés a fer mal, la princesa la va cremar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Joana Raspall, i un tresor de paraules

El joc preferit de la petita Joana era buscar tresors. Per jugar-hi es ficava pertot arreu. Un estiu, a casa l’avi, quan el sol lluïa clar i radiant, la Joana va amagar-se a l’ombra de les golfes. Allà hi va trobar un llibre i va quedar atrapada provant d’entendre què hi posava.

“Que no saps llegir?” li va preguntar l’avi. La Joana va fer que no, avergonyida. “No passa res, encara ets petita, però si tu vols jo te n’ensenyaré”. Quantes paraules precioses com perles d’un collaret no hi va trobar, en aquell llibre! Un tresor de paraules del qual la Joana se’n va enamorar.

La Joana va voler saber on hi havia més tresors com el que havia trobat i va descobrir la casa de les paraules. Un edifici, la biblioteca, en el qual els llibres i les paraules hi tenien un lloc d’honor i tothom que volia les podia llegir i tocar. La Joana, quan es va fer gran, va estudiar fins aconseguir treballar de bibliotecària. Ara no només llegia paraules, també en tenia cura.

Però va venir la guerra, i amb ella les bombes, el foc i la destrucció. Els llibres i les paraules estaven en perill! La Joana no va dubtar a salvar el seu tresor. Amb l’ajuda dels seus amics van carregar un camió fins dalt de llibres i van fugir. El camí era perillós i un avió enemic va bombardejar-los sense pietat. Les bombes xiulaven i esclataven, però el camió, per sort, va ser més ràpid i va poder evitar les bombes, que no el van tocar de miracle… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Joaquim Carbó i el primer conte

En una època en què estava prohibit llegir o escriure en català, Joaquim Carbó, al costat d’altres amics aficionats a la lectura, busquen entre els llibres vells del Mercat de Sant Antoni i les prestatgeries de veïns i familiars restes d’altres èpoques. Junts funden la revista «Cavall Fort» i obren un nou espai per a la llibertat d’expressió i la fantasia. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Jordi Puntí i companyia

Fer els deures a la porta de la fàbrica mentre espera que els seus pares surtin de treballar; el quiosc com a primer espai per a la lectura; el cinema i els còmics; l’extraradi de les ciutats com a territoris per a l’aventura, on pots conèixer gent vinguda d’altres planetes… Referents personals de Jordi Puntí, que ens serveixen per enllaçar amb la literatura més adulta. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La capsa de les paraules

L’Enriqueta acava de tornar del metge. Hi ha anat per això de la memòria, que li fa males passades. Ara s’haurà de prendre mitja pastilleta, a veure si millora. L’Enriqueta té una col·lecció de néts que la van a veure molt sovint, però amb qui més temps passa és amb la Cecília, la seva néta més petita. Cada tarda van a l’habitació de l’Enriqueta a treure la pols, a regar els geranis o a fer els deures. Però el que més agrada a la Cecília és quan treuen… la capsa de les paraules. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La caputxeta vermella

Aquest capítol del programa «Una mà de contes» explica el conte de «La Caputxeta Vermella» mentre la mà de l’artista l’il·lustra amb retoladors i «collage».

Hi havia una vegada una nena que tothom anomenava Caputxeta Vermella. Un dia, la mare li va encarregar que portés a casa de l’àvia un cistell amb menjar. Enmig del bosc, la Caputxeta es va trobar el llop, que li va dir que sabia un camí més curt per arribar fins a casa de l’àvia. El llop, però, la va enganyar i va fer que hi anés per un camí més llarg. Mentre la Caputxeta caminava pel bosc, el llop va arribar ràpidament a casa de l’àvia. El llop hi va entrar, es va menjar l’àvia i es va ficar al seu llit. Quan hi va arribar la Caputxeta, el llop també se la va empassar i, amb la panxa plena, es va posar a dormir. Un caçador que va passar pel costat de la casa va sentir el roncs del llop i va decidir entrar-hi. En veure la panxa plena del llop, la va obrir i en van sortir la Caputxeta i l’àvia. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La caravana de la Júlia

A «La caravana de la Júlia» hi cap tothom i «Una mà de contes» ho explica amb dibuixos i amb ombres.

La Júlia Tres Botons viu en una caravana perquè els seus pares fan de faquirs al circ i es passen la vida viatjant per tot el món.

La Júlia ha de tenir un germanet i no li agrada gaire la idea. Potser té por que els pares l’estimin més que a ella. La Júlia ha dit als seus pares que no vol cap germanet perquè tots no cabran a la caravana, però els pares li han respost que no hi ha cap problema.

Ara ja té el germanet, que es diu Àlvar. Com que els pares la veuen una mica amoïnada, li han fet un regal: un gosset que es diu Carbó.

Cada vegada són més a la caravana i, a sobre, ha vingut per quedar-s’hi una setmana l’àvia Laia. La Júlia torna a queixar-se perquè la caravana és massa petita.

A més, per la caravana hi passa molta gent que ve de visita, gairebé tot el circ sencer. La Júlia no entén com es pot encabir tanta gent en una caravana tan petita. L’àvia Laia té la resposta: li pregunta a la Júlia quants petons li ha fet la seva mare o com estima els seus pares. La Júlia no ho pot comptar i l’àvia li explica que l’amor no té límits, i que una casa és com un cor, on hi caben tantes persones com s’estigui disposat a deixar-ne entrar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La cartera (+7 anys)

La cartera del meu barri és silenciosa, petitona, ràpida i molt valenta. Té un carro groc i porta els cabells recollits amb una trena. També du una cinta ampla al cap i unes vambes per anar de pressa. Se sap on viu tothom; truca al timbre 3 vegades, perquè així saben que és ella, i deixa les cartes ben endreçades, cadascuna a la seva bústia. Però el lloc on més li agrada anar a repartir cartes, paquets i paquetets és al mercat. Allà les reparteix directament a les mans del seu destinatari… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La casa daurada

El retaule de «Santa Bàrbara» es va pintar entre els anys 1410-1425 i està atribuït a Gonçal Peris Sarrià. «Una mà de contes» fa servir aquesta obra, exposada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), per il·lustrar la història de «La casa daurada».

Hi havia una vegada una dona que es deia Bàrbara i que era molt bella, però el seu padrastre la va tancar en un torre perquè ningú no la veiés.

Una nit, però, el carceller de la Bàrbara es va compadir d’ella, li va obrir la porta i li va dir que fugís, que a fora l’esperava el seu enamorat amb un cavall.

Després d’uns dies, el jove enamorat li va dir que ja no la podia acompanyar més i que se n’anés amb un pastor que la portaria a una casa, on podria començar una vida nova.

La Bàrbara se’n va anar amb el pastor i així va trobar la casa daurada, que estava feta tota d’or. Els veïns van sortir a les finestres daurades per rebre la Bàrbara i la van acollir molt bé.

A l’edifici vivia un picapedrer que va dir a la Bàrbara que li faria un bany. El massatgista va afegir que li faria un massatge i els metges, que també van anar a saludar la Bàrbara, li van dir que també la cuidarien.

La Bàrbara es va sentir molt ben acollida i molt feliç. La seva ànima va sortir del cos i això va generar tanta calor, que el cel es va omplir de núvols i es va posar a tronar. Els veïns, a partir de llavors, van associar els trons amb la Bàrbara. Potser per això, diu el refrany que «només ens recordem de santa Bàrbara quan trona». ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La dona bonica i el gos lila que va arribar en un coet

«La dona bonica i el gos lila que va arribar en un coet» explica la història d’uns llapis que s’escapaven dels estoigs i d’uns llibres que fugien de les biblioteques. «Una mà de contes» posa imatges a aquest original relat.

Era un matí molt clar, amb l’herba més verda que mai, i una dona molt bonica va sortir a passejar. Just al costat de la dona bonica, hi va aterrar un coet. De dins del coet, en va sortir un gos de color lila, que sabia parlar.

El gos lila li va demanar a la dona bonica que l’acompanyés al seu planeta i ella hi va accedir.

Des de la finestra del coet, la dona bonica podia veure la Terra, Venus, Saturn, Júpiter… Quan estaven a punt d’arribar, el gos lila li va mostrar el seu planeta. La dona bonica va poder veure com s’escapaven els llapis dels estoigs i com els llibres fugien de les biblioteques.

El gos lila va aparcar el coet al costat d’una discoteca i la dona bonica va començar a investigar què passava i per què els llapis no volien estar a dins dels estoigs. En sortir de la discoteca, la dona bonica es va trobar amb un llibre i va preguntar-li per què no era a la biblioteca. El llibre li va contestar que s’estimava més viure les seves pròpies aventures.

Finalment, la dona bonica va entrar en un gimnàs, on es va trobar una goma d’esborrar. La goma va dir que estava tipa d’estar a l’estoig.

La dona bonica va anar a veure al llapis i li va dir que ballés sense parar. El llapis va ballar tant i va dibuixar tants gargots, que la pista va quedar completament negra. Després, la dona bonica va cridar la goma d’esborrar i li va demanar si volia dibuixar un nen llegint. La goma es va posar a dibuixar sobre la pista de ball.

La dona bonica va penjar el dibuix a totes les biblioteques del planeta i, de sobte, a tothom li van venir ganes de llegir. Els llibres van tornar al seu lloc, i els llapis i les gomes, als estoigs. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La fàbrica de rellotges

Fent servir ombres, «Una mà de contes» posa imatges al relat «La fàbrica de rellotges».

La senyora Gunilla von Afanyat Que Faig Tard tenia un taller on fabricava rellotges. Ella arribava la primera al taller i, després, els seus treballadors.

A poc a poc, els rellotges van anar agafant més fama i el taller va anar creixent fins convertir-se en una fàbrica. Aleshores, la senyora Gunilla va pensar posar un rellotge a l’entrada de la fàbrica perquè hi fitxessin els treballadors. D’aquesta manera, ella podria saber qui arribava tard.

El primer dia, els treballadors van haver de fer una filera molt llarga per poder fitxar al rellotge de l’entrada. La filera anava tan lenta, que la majoria va fer tard, així que es van fabricar menys rellotges.

Aleshores, la senyora Gunilla va pensar que calia tenir dues portes i dos rellotges, així els treballadors podrien entrar més de pressa. L’endemà, els treballadors van fer dues fileres, però gairebé la meitat va entrar tard a la fàbrica.

La senyora Afanyat Que Faig Tard va decidir posar-hi quatre portes i quatre rellotges. Els treballadors van fer-hi quatre fileres, però els últims van tornar a fer tard.

Cada dia hi havia més portes i més rellotges, tants com treballadors, així cada treballador tenia la seva porta d’entrada i el seu rellotge per fitxar. Per fi, tots entraven a l’hora, però aleshores al magatzem ja no quedaven rellotges per vendre.

L’única solució va ser desmuntar tots els rellotges que hi havia a l’entrada de la fàbrica. I, des d’aquell dia, tots els treballadors tornen a entrar a l’hora. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La família feroç

Amb tinta, aquarel·la i llapis de colors, «Una mà de contes» il·lustra la història de «La família feroç», un relat protagonitzat per una nena amb molta imaginació i per la seva amiga de l’escola.

Un dia, la Joana es va quedar a dormir a casa de la seva amiga Marieta, una nena de la seva classe que sempre explicava històries rares.

Tant sí com no, la Marieta va voler fer creure a la Joana que la seva família no era com les altres i que estava formada per personatges que apareixen als contes. La Joana, naturalment, no s’ho va creure, però la Marieta, abans de quedar-se adormida, va insistir que l’endemà li demostraria que en aquella casa hi vivia la família feroç.

De bon matí, la Joana i la Marieta es van despertar, es van vestir sense fer soroll i es van amagar sota el llit. Quan ja feia gairebé deu minuts que estaven a les fosques, es van sentir uns passos que s’acostaven i, des de sota el llit, van veure dues potes molt peludes. La Marieta va dir que aquelles potes i aquella veu eren d’un ogre que les buscava.

Tot seguit, l’ogre se’n va anar remugant i van arribar dues cames blanques ficades en unes sabatilles amb sivella, acompanyades d’una escombra. La Marieta va dir que era la bruixa que les buscava sota el llit.

Aleshores, l’ogre i la bruixa es van posar a discutir a crits. Ja una mica cansada d’aquest joc, la Joana va voler sortir del seu amagatall, però la Marieta, molt seriosa, li va demanar silenci, perquè havia vist acostar-se un llop.

I era veritat. El llop no era gaire gros, però tenia uns ullals quilomètrics, una mirada ferotge i unes urpes afilades i tan negres que semblaven musclos. La veritat era que aquella fera monstruosa, tot i que semblava un gos, feia una mica de por.

Per sort, se’n va anar quan van aparèixer unes cames ben depilades embotides en unes sabates de taló, del color que en aquell moment estava més de moda. Tenia una veu estrident i no deixava de queixar-se. La Marieta va dir que era la madrastra de la Blancaneu.

La Joana ja no sabia què dir ni què pensar. Potser la Marieta tenia raó i aquella família no era normal.

Aleshores van sonar les campanades de les vuit i tots, l’ogre, el llop i la madrastra de la Blancaneu, es van esverar. Crits, nervis i corredisses amunt i avall. Fins que va aparèixer la bruixa amb cara de pocs amics, i les va fer fora de sota del llit a totes dues a cops d’escombra.

I mentre s’estiraven els vestits i es pentinaven, la mare de la Marieta va preparar un parell d’entrepans de mortadel·la. La Joana va veure aleshores la família feroç al complet. I la veritat és que la mare de la Marieta, encara que portés escombra, anés tota escabellada i tingués un granet a la punta del nas, no era cap bruixa. Ni era la madrastra de la Blancaneu, aquella germana tan presumida de la Joana, que es passava la vida mirant-se al mirall a veure si es trobava prou bufona. Ni el seu pare era un ogre, encara que tingués aquella veu que feia por, fos més pelut que un goril·la sense afaitar i s’enfadés com una mona si no trobava les sabates. I ni molt menys era el llop aquell gosset escanyolit, però punyeter, que no parava de bordar. Eren una família normal. Però la Joana li va haver de donar la raó a la Marieta, perquè a partir d’aquell dia, per ella, aquella família va ser «La família feroç». ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La familia viatgera

Un idioma és com un món. Per això saber idiomes és com VIATJAR. A la família d’aquest conte no li ha quedat cap altre remei que viatjar per buscar feina. Però haver après diferents idiomes durant els seus viatges els ajudarà a trobar una llar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La filla del mercader

Aquesta és la història de la Feruca, una noia del desert filla d’uns mercaders nòmades. Aquest capítol del programa «Una mà de contes» relata la història de «La filla del mercader». Un artista la il·lustra fent servir cartolines i papers de colors.

Hi havia una vegada una noia que era filla d’uns mercaders nòmades que vivien al desert. Estava cansada d’anar d’una banda a l’altra, així que, un dia, va decidir anar-se’n. Va caminar durant quatre dies i quatre nits. Finalment, el cinquè dia va deixer enrere el desert i va arribar a un lloc ple de vegetació. Quan es va fer de nit va entrar dins un molí per dormir. No sabia, però, que el molí era el lloc de trobada de tres lleons. Aquella nit, els lleons van parlar d’una font d’aigua miraculosa. La noia, que va sentir la conversa, va trobar la font l’endemà i hi va omplir un càntir d’aigua. Caminant va trobar el palau d’un home noble i ric que havia promès donar la fortuna a aquella persona que l’ajudés a retrobar la felicitat, ja que el seu fill estava molt malalt. La noia va decidir ajudar-lo. Va donar al noi una mica d’aigua miraculosa i el noi es va guarir ràpidament. El noble va demanar a la noia què volia com a recompensa i ella li va respondre que volia una casa on viure per sempre més. Així, la noia es va quedar a viure al palau i el noble la va tractar sempre com si fos la seva pròpia filla. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La filla del sol i la lluna

Amb objectes d’ús quotidià, el programa «Una mà de contes» posa imatges a les aventures de «La filla del Sol i de la Lluna».

El Sol i la Lluna van tenir una filla, que era la més bonica del món. La filla del Sol i de la Lluna cada dia demanava als seus pares que la deixessin anar amb ells a fer la volta al món, però el Sol li deia que no podia anar-hi amb ells, perquè anaven molt de pressa i no podien parar ni un moment.

Un dia, però, la Lluna va accedir-hi, però va advertir la seva filla que si no podia seguir-los, es quedés a mig camí. La filla del Sol i la Lluna va sortir aquella mateixa nit amb els seus pares, però a mig camí ja no podia més, així que es va quedar a viure en una platja.

Un dia, un rei que havia sortit a caçar i s’havia perdut, va anar a parar a aquella platja mort de gana. La filla del Sol i de la Lluna el va anar a rebre amb tots els honors i el va convidar a menjar. I llavors, la filla del Sol i de la Lluna va dir: «Peixet, surt del mar i fica’t al cove. Cove, vés a la cuina. Paelleta, posa’t al foc. Peixet, posa’t a la paelleta i fregeix-te ben fregit, que el senyor rei té molta gana». I dit això, els objectes es van posar a volar per l’aire, sense que ningú no els toqués, i ho van fer tot tal com la filla del Sol i de la Lluna els ho havia manat.

En un moment, el rei va tenir a les seves mans el plat de peix fregit més bo que havia tastat mai. El rei va quedar tan admirat dels poders d’aquella noia que se’n va ben enamorar, i li va demanar que li digués com es deia, però ella no li volia contestar.

El rei va haver de marxar trist sense saber de qui era filla aquella pescadora. En arribar al palau, va explicar a la seva dona les proeses que havia fet la noia de la platja, i la reina, en un rampell de gelosia, la va voler imitar. I va escridassar i fins i tot insultar els objectes perquè es moguessin i sortissin de l’aigua i es fregissin sols, però no hi va haver manera. I es va posar a cridar més fort. I tan fort va arribar a cridar, que la reina es va trencar.

El rei es va entristir molt, i durant els mesos i els anys següents els seus consellers no paraven de repetir-li que havia de buscar-se una altra dona, perquè no tenia descendència i, quan ell es morís, el regne quedaria sense senyor.

Però el rei pensava que només es casaria amb aquella pescadora misteriosa que no li havia volgut dir de qui era filla. Així que un dia va anar a la platja, es va ficar dins la casa, va agafar la paella i es va amagar darrera d’una porta.

La filla del Sol i de la Lluna va entrar a casa i, com cada nit, va ordenar a la paella que fregís el sopar, però la paella gemegava i deia que no podia perquè la tenien agafada.

En sentir això, el rei va sortir fent salts de content. Va demanar perdó a la noia, però al mateix temps li va demanar per casar-s’hi. I com que a ella, el rei, des del primer cop que va venir a veure-la ja li agradava, li va dir que sí, que s’hi casaria.

Van fer un casament com no s’ha vist mai al món, i durant aquella tarda, per una vegada, el Sol i la Lluna van sortir junts al cel. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La fortuna d’en Tristany Capsigrany

Envoltat de daus i atrapat en una vitrina per la seva pròpia avarícia, el protagonista d’aquest conte, excèntric i vanitós, ho perdrà tot per agafar una petita granota verda amb el nom de Fortuna. Enlluernat pel món i les seves meravelles, no hi haurà pitjor destí per a aquest personatge de quedar atrapat en la constant repetició d’un mateix gest, una i altra vegada, una i altra vegada … Conte inspirat en els equilibristes de la col·lecció d’autòmats del Tibidabo. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La gallineta rossa

La gallineta rossa canta, balla i viu la mar de contenta. Pobreta, ja s’ho mereix! Especialment després de l’ensurt que va tenir fa uns dies! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La gavina avorrida

Una gavina viu en una illa paradisíaca. Però aquesta gavina no és com les altres, s’avorreix d’allò més i se’n vol anar a l’aventura. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La gavina Darina

«La gavina Darina» és la història d’una gavina molt particular. «Una mà de contes» hi posa imatges fent servir tota mena d’objectes, especialment de platja.

La gavina Darina era especial perquè havia nascut al centre de la Terra i només tenia una ploma. En veure-la, ningú no pensava que fos una gavina.

Cada migdia, baixava a la sorra i buscava aliments. Menjava de tot, però, sobretot, cucs.

Remenant la sorra, la Darina hi va trobar un senyor que buscava alguna cosa. La gavina el va voler ajudar i va trobar-hi un rellotge d’or, però no era això el que l’home buscava. Després, la gavina hi va trobar un collaret de perles cultivades, un mitjó, un bitllet de cent dòlars, un telèfon mòbil i un moneder. Però res d’això era el que volia el senyor.

Finalment, la gavina hi va trobar un tap de flotador i l’home es va posar molt content perquè era això el que buscava i ara ja es podia banyar al mar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La girafa Fari perd les taques

La historia d’una girafa que vol veure món i pel camí va fen amics que l’ajuden quant te algun problema. Per exemple, perdre les taques. Il·lustrat amb tècniques de collage. El conte, guanyador de la edició 2018 dels Jocs Florals Escolars en la categoria audiovisual, ha estat il·lustrat per els mateixos nens i nenes de 3r de la classe de les girafes de la Escola Isaac Peral de Terrassa. Nens i nenes que a mes han fet la interpretació musical de la banda sonora del conte. El guió ha estat adaptat per la escriptora i guionista de televisió Anna Manso en col·laboració amb els autors del text original. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La gran cursa

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història de «La gran cursa» mentre la mà d’una il·lustradora dóna vida als personatges del relat amb pintures i llapis de colors.

Un dia, la tortuga Pepa va sortir a passejar. Pel camí es va trobar una llebre que es va riure de les potes tan curtes de la tortuga. Aleshores, la tortuga li va dir que, tot i les potes curtes, si feien una cursa, ella guanyaria. La llebre es va posar a riure, no es creia que la tortuga, l’animal més lent que coneixia, la pogués guanyar a ella, l’animal més ràpid del bosc. El dia de la cursa, la llebre va sortir tan de pressa que la tortuga la va perdre ràpidament de vista. A mig camí, la llebre va pensar que no calia córrer tant, perquè la tortuga no l’atraparia mai. Així, va decidir descansar una estona a l’ombra d’un arbre. La llebre, però, es va quedar adormida i la tortuga la va avançar i va arribar la primera a la meta. Des d’aquell dia, les tortuges són molt respectades al bosc i cada any fan una gran festa per celebrar-ho. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La granota assedegada

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica el conte «La granota assedegada». La mà d’una artista il·lustra la història amb objectes diversos.

Els primers habitants d’Austràlia expliquen que era una illa meravellosa, on vivia una granota que sempre tenia molta set. Un matí, la granota es va despertar molt assedegada i va beure tanta aigua que va deixar secs els rius i els llacs. El país es va quedar sense ni una gota d’aigua i la terra es va assecar fins a convertir-se en un desert.

Tots els animals estaven morts de set i no sabien com solucionar el problema. Un dia, al ratpenat se li va acudir que si feien riure a la granota, expulsaria tota l’aigua.

El kiwi, un ocell molt decidit, va explicar a la granota històries molt divertides, però la granota no va riure. També ho van intentar, sense èxit, el cangur i l’emú. L’anguila, però, va començar a ballar i es va acostar tant a la granota que li va fer pessigolles amb la cua. La granota va començar a riure i a deixar anar aigua per la boca. A poc a poc, els rius i els llacs es van tornar a omplir i Austràlia va tornar a ser un país meravellós. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La guerra dels peixos

Hi ha qui diu que al mar hi ha més peixos que homes a la terra. Per això es necessiten moltes lletres per escriure’n tots els noms.  «La guerra dels peixos» és el títol del relat que s’explica en aquest capítol del programa «Una mà de contes». Mentrestant, una il·lustradora dóna vida amb lletres de cartolina als personatges.

Al fons del mar hi viuen molts peixos, mol·luscos i crustacis. El peix martell, que té el cap com un martell; l’anguila, que sembla una serp, o el pop, que té el cap molt gros i tentacles plens de ventoses. També hi ha crancs amb pinces; eriçons de mar, que viuen a les roques, i moltes sardines. Un dia, un submarinista es va trobar enmig d’una guerra. Els animals més grossos i ferotges volien tenir més espai i van decidir menjar-se els més petits. El peix martell es va acostar al cranc per menjar-se’l, però el cranc el va pessigar. El pop va anar cap a les roques a buscar eriçons, però un eriçó li va punxar una pota. L’anguila va voler menjar-se un banc de sardines, però corrien més i la van encerclar. Després d’això, els animals més grossos van perdre les ganes de tornar-ho a intentar, així que van decidir deixar tranquils els petits. Des d’aleshores, tots els animals marins viuen en pau i harmonia. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La història del punt de la i

Quan està sola, a la lletra I li encanta fer festes, ajuntar gent d’allò més variada per divertir-se i sentir-se acompanyada: és tan prima!! A més, la lletra I no sempre ha tingut punt. Els seus amics li regalaran un barret per distingir-la de la lletra U quan surten juntes. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La història del violí

«Una mà de contes» il·lustra, amb la tècnica de l’acrílic sobre fusta, «La història del violí», un conte protagonitzat per un jove zíngar i per un violí.

Tot va començar una freda nit d’hivern. Al campament zíngar tothom dormia. Només una parella s’estava a la vora del foc. Aleshores se’ls va aparèixer una fada que duia una carbassa. La fada va demanar a la dona que obrís la carbassa, es begués tota la llet que hi havia a dins i, així, al cap de nou mesos, la parella tindria el fill que tant desitjava.

La dona va fer cas a la fada i al cap de nou mesos de fer tombs pel món, una nit d’estiu, va néixer en Jossa.

En Jossa vivia feliç, fins que un hivern molt fred es va emportar la seva mare i una trista tardor es va endur el seu pare. Va ser aleshores quan va decidir fer un farcell i anar a voltar món.

Després de fer un llarg camí, va arribar a la vora d’un castell majestuós, amb set torres imponents. En Jossa va sentir la veu del rei que deia que donaria la mà de la seva filla al jove que demostrés que sabia fer alguna cosa mai vista.

Després de sentir les paraules del rei, en Jossa, que era molt decidit, es va presentar al castell. Quan en Jossa va entrar a la gran sala del tron, el rei, sense preguntar-li quina era la seva qualitat excepcional, li va dir que un desgraciat com ell no es podia casar amb la seva filla i el va fer tancar a la presó.

En Jossa, abatut i trist, va acceptar el seu fatal destí. Però una nit se li va aparèixer una fada que el va consolar dient-li que l’ajudaria a recuperar la llibertat. La fada li va donar una carbassa i li va dir que li arrenqués un floc de cabells i en posés cent d’un extrem a l’altre de la vareta, i quatre, ben tensats, d’un extrem a l’altre de la carbassa. Amb aquella carbassa i la vareta, en Jossa va construir el primer violí.

El so del violí va travessar les parets del castell i va arribar a orelles del rei. El rei, que no havia sentit mai res igual, va fer cridar en Jossa i li va dir que toqués. La música d’aquell instrument va hipnotitzar tota la cort. El rei, meravellat pel virtuosisme del noi, li va oferir totes les riqueses que tenia i la mà de la seva filla. Però en Jossa no volia ni les riqueses del rei ni la mà de la seva filla, ja que, per a ell, la riquesa més gran era recuperar la llibertat i tornar a viure a la seva manera.

En Jossa, tal com havien fet els seus pares i els seus avis, va continuar rodant món i meravellant la gent amb les melodies del seu instrument. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La llebre i l’eriço

«La llebre i l’eriçó» és la història d’una aposta i d’una cursa. «Una mà de contes» l’explica i la il·lustra amb figures de plastilina.

Aquesta és la història d’un eriçó petit, rabiüt i punxegut, que no li agradava gens que es riguessin de ningú. I encara menys d’ell i de les seves cames petites i curtes. I també és la història d’una llebre que, de tan segura que estava que era la més ràpida del món, es pensava que es podia riure de tots els altres.

Un dia, l’eriçó passejava pel camp quan es va trobar la llebre. Tot el que la llebre tenia de lleugera també ho tenia de fatxenda; així que, només de veure l’eriçó, ja li va engegar que amb les cames tan curtes no faria ni la meitat del camí que ella feia en un minut.

L’eriçó es va enrabiar tant que li va dir a la llebre que, si fessin una cursa, ell guanyaria. La llebre, que sempre presumia de ser la més ràpida del bosc, es va fer un fart de riure.

L’eriçó, abans de fer la cursa, se’n va anar a casa a esmorzar. Quan va arribar a casa, l’eriçó li va explicar a la seva dona l’enrabiada que havia tingut amb la llebre, que per presumir de lleugera s’havia rigut d’ell. Llavors, la dona de l’eriçó li va dir que tenia una idea. Farien la cursa al camp llarg. L’eriçó es posaria en una punta i la seva dona en una altra. Quan comencés la cursa, l’eriçó s’havia d’amagar, i quan la llebre estigués a punt d’arribar, la seva dona sortiria per l’altra punta i diria: «Ja sóc aquí!». Com que l’eriçó i la seva dona eren tan iguals, la llebre no els distingiria i es pensaria que eren el mateix i que l’eriçó havia corregut més de pressa que ella.

I tots dos van sortir de casa per anar-se’n cadascun a una punta diferent del camp. Es van posar en posició de sortida i la llebre va sortir corrent com un llamp, i l’eriçó va fer dues passes i es va amagar en un sot. I des de dins el sot va sentir com, a l’altra punta del camp, la seva dona cridava:

«Ja sóc aquí!»

La llebre no s’ho podia creure. Encara li faltava un tros per arribar i l’eriçó ja era a la meta. La llebre va voler repetir la cursa una vegada i una altra, i com que la llebre no se’n sabia avenir, es van passar tot el matí corrent camp amunt, camp avall.

La llebre cada cop estava més cansada, i la parella d’eriçons cada cop més frescos i divertits. Fins que la llebre es va rendir i tots van tornar cap a casa.

I des d’aquell dia la llebre no es va riure més dels altres, ni va presumir mai més de ser la més ràpida del bosc. Però l’eriçó tampoc no va voler tornar a fer mai més juguesques tan difícils. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La llebre poruga i l’eruga que no s’arruga

Aquesta és la història d’una llebre tan poruga, tan poruga, que no li agradava gens sortir del cau, per por del que es pogués trobar fora de casa. Però justament un dia que la llebre poruga havia sortit a estirar les potes i les orelles, una eruga, concretament l’eruga que davant de res no s’arruga, va passar per davant del seu cau i es va dir:

-Com deu ser el cau de la llebre poruga?

I arrossegant-se arrossegant-se, l’eruga que davant de res no s’arruga s’hi va escolar per fer-hi el xafarder i tocar-ho tot. Quan la llebre poruga va notar que les herbes de davant del seu cau estaven totes remenades, es va espantar i va cridar a la boca del cau.

-Ei! Qui s’ha colat a casa meva?

I així és com va començar la història de: «La llebre poruga i l’eruga que no s’arruga». ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La llei de Moctezuma

Quina vegetació! Respireu fondo, que quan el paisatge és verd vol dir que l’aire és pur. Però… guaita qui surt dels matolls! Si és en Xoco!  El programa «Una mà de contes» explica la història de «La llei de Moctezuma». En aquesta ocasió, la il·lustració va a càrrec d’una artista que fa servir plantes, pedres, branques…

Hi havia una vegada un noi molt inquiet que, un dia, anant cap a la ciutat, es va trobar un home a la vora del camí. Tots dos van començar a xerrar tan animadament que se’ls va fer de nit i van decidir dormir al ras. El noi va anar a buscar llenya per fer foc, però, com que tot era tan verd, no va trobar cap branca seca. L’home li va dir que no importava, que n’arranqués de verdes. El noi s’hi va negar perquè la llei de Moctezuma ho prohibia. De sobte, l’home es va treure una corona i va explicar que ell era el rei Moctezuma. El noi el va renyar per no complir les seves pròpies lleis. Finalment, tots dos es van posar a dormir sense fer foc. L’endemà van arribar a la ciutat, fins a les portes del palau del rei. Quan el noi estava a punt d’acomiadar-se, el rei li va dir que li havia donat una bona lliçó i el va nomenar el seu hereu. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La lletra A i el ruc savi

A partir del poema d’Apel·les Mestres «El ruc savi», reconstruïm la història que s’hi narra ambientada en l’espai sideral, on fins i tot els rucs poden viatjar en un plat volador i on tothom, en llegir, diu: «Ah, ah!» ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La lletra U i el secret dels fantasmes

Algú s’ha preguntat per què els fantasmes fan sempre UUUUh! en lloc de EEEEh!? La protagonista d’aquest conte s’enfronta a un atac massiu de fantasmes i aconsegueix descobrir el secret dels fantasmes. Qui ho diria! Són lletres U a l’inrevés amagades sota un llençol! Per això diuen sempre UUUUh! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La llibreta de l’avi Celestí

L’avi Celestí es un iaio vell i savi que sempre té alguna història amagada sota la boina. Li agrada mirar-s’ho tot com si fos nou, escoltar amb atenció els altres i fer llargues passejades. Però el que més li agrada és anar cada tarda a buscar els seus néts. Mentre els espera, s’imagina a ell mateix a l’escola, aprenent coses noves i meravelloses per omplir… La llibreta de l’avi Celestí. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La Luri vol conèixer el Sol

La Luri te un somni i per aconseguir-lo haurà de descobrir el misteri que s’amaga a dins de l’escola. Finalista de la edició 2018 dels Jocs Florals Escolars en la categoria Audiovisual, el conte presentat per el alumnes de la Escoleta Groga del IE Trinitat Nova de Barcelona, ha sigut il·lustrat per en Jordi Vila Delclòs, un magnífic aquarel·lista guanyador del premi Junceda 2017 i ha adaptat el guió la Elisenda Roca, periodista, presentadora de televisió i escriptora de literatura infantil i juvenil. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La mare del sol i el pare dels sacs

Una vegada hi havia un pagès que era molt ric i molt garrepa. Diuen que tenia tants diners que no hi havia prou números per comptar-los i que tenia tantes terres que no cabien en cap mapa. I diuen, també, que era tan avar i tan garrepa que sempre respirava set vegades el mateix aire per no gastar-ne.

Potser exageraven una mica, però el que sí que és veritat és que tractava molt malament els seus treballadors i els explotava tant com podia. Sempre que llogava algú perquè segués o llaurés les seves terres li posava una condició terrible: que mentre treballés per a ell, cap dels dos, és a dir, ni l’amo ni el treballador, no es podia enfadar mai, perquè al primer que s’enfadés li arrencarien la pell. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La meva iaia no viu sola

«Una mà de contes» il·lustra la història «La meva iaia no viu sola», fent servir objectes d’ús quotidià.

La Meritxell s’estima molt la seva iaia. Els amics de la Meritxell no s’acaben de creure que la seva àvia visqui en un vuitè pis, acompanyada d’un munt d’animalets que ha anat recollint.

L’àvia té una serp de cascavell, un elefant, una vaca, un mussol i una mona costurera. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La mort per padrina

Aquesta història fa tanta por, que et deixa sense paraules. Tot comença en una petita casa solitària. Una caseta molt modesta feta amb quatre fustes clavades. El programa «Una mà de contes» explica el conte «La mort per padrina» mentre un artista l’il·lustra mitjançant retalls de cartolina.

Hi havia una vegada una casa solitària i modesta on ningú no hi volia viure perquè deien que les nits de poca lluna hi voltava la mort. Anys enrere, a la casa hi havia viscut la senyora Leonor, que va perdre el marit poc abans de néixer el seu fill Ambròs. Però quan l’Ambròs no tenia ni una setmana de vida, la mort també va venir a la casa per emportar-se la senyora Leonor. Des de l’aleshores, la mort va acompanyar l’Ambròs. Després d’uns quants anys, l’Ambròs va anar a la ciutat i es va convertir en el millor metge de la regió gràcies a l’ajuda de la mort per encertar els diagnòstics. Quan l’Ambròs visitava un malalt, si la mort se situava al capçal de llit, volia dir que el malalt es curaria. Si, en canvi, es posava als peus del llit, el malalt no sobreviuria. Un dia, el rei va cridar l’Ambròs perquè la seva filla, la princesa, estava malalta. En veure-la al llit, l’Ambròs se’n va enamorar, però la mort es va situar als peus del llit, anunciant la mort de la princesa. L’Ambròs, per salvar la vida de la princesa, va girar ràpidament el llit i la mort, desprevinguda, es va quedar al capçal i la princesa es va salvar. Així, l’Ambròs i la princesa es van casar i van ser molt feliços. La mort es va enfadar molt per la trampa de l’Ambròs i va maleir la casa on va néixer. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La muntanya de Montserrat (+7 anys)

Heu vist mai néixer una muntanya? Doncs fixeu-vos-hi bé, perquè ara us explicaré… com en va néixer una que volia ser la més alta del món. Al principi era petita, com tothom, però estava tan decidida a tocar el cel que cada dia s’estirava una mica. «Ei, tu, es pot saber on vas?», li van preguntar les estrelles quan van veure que la seva punxa s’acostava massa. Però la muntanya no els va fer gaire cas… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La nena i la lluna

Em veieu? Sabeu qui soc? La lluna dalt del cel. Un cercle de claror. Ho veig tot, ho sento tot, però estic sola en la fosca de la nit. No puc entretenir-me gaire en la descripció del vespre, de la plana, de la caseta, del pou, perquè ara veig una nena amb la mirada fixa en la meva llum, que cabria sencera dins la seva galleda… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La nena llesta

Una vegada, fa molt de temps, hi havia un home ric que tenia una carreta i un home pobre que tenia una euga. Una nit, que van coincidir en un hostal, l’egua de l’home pobre va parir un poltre.

Però, com que el terra feia una mica de baixada, el petit va rodolar i va anar a parar entremig de la seva mare i la carreta.

Quan l’home ric va arribar i ho va veure, va somriure i va dir a l’home pobre que la seva carreta havia parit un poltre. L’home pobre va respondre-li que no digués disbarats, que el poltre l’havia parit la seva euga i que era impossible que una carreta parís un cavall. I amb aquesta discussió tan ridícula va començar una història que tota la gent d’aquelles terres encara recorden amb admiració, la història de «La nena llesta». ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La nena maca que parlava amb les sirenes

Hi havia una vegada, una nena que es deia Sara. La Sara, era la nena més maca de tot el món mundial i els seus pares li compraven tot el que volia, i una mica més! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La nena que no s’atrevia a llegir

Més enllà dels llibres, el nostre entorn està ple de missatges i símbols que hem d’aprendre a interpretar per orientar-nos. I, al mateix temps, també nosaltres hem de saber expressar i comunicar als altres les nostres idees i propòsits. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La noia ocell

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història de «La noia ocell» mentre una artista la il·lustra fent servir una tassa de cafè.

Hi havia una vegada, a la selva sud-americana, un poblat molt amagat. Hi vivia una noia jove i alegre que no volia estudiar ni treballar, només volia divertir-se amb els amics. Era la més animada de la colla.

Una dia, el grup d’amics va decidir fer una festa. Però, mentre la noia es divertia, la seva mare era al llit, molt malalta. La mare va enviar a buscar-la, però la noia no en va fer cas i va preferir quedar-se a la festa.

Quan finalment va arribar a casa, ja era massa tard. La mare era morta. Aleshores la noia va començar a plorar i a fer uns gemecs esgarrifosos que semblaven el cant d’un ocell ferit.

De sobte, la noia va començar a transformar-se en ocell. Li va sortir el bec, es va omplir de plomes i les cames se li van convertir en urpes. Des d’aleshores, cada nit, a la selva se senten els seus gemecs esgarrifosos. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La paella coqueta

Amb estris de cuina, «Una mà de contes» posa imatges a la història de «La paella coqueta».

La Pae era la cuinera més famosa de tota la costa valenciana. Fa poc, li van concedir el premi a la millor cuinera del món: les dues forquilles d’or. El problema és que no sabia què posar-se per recollir el premi.

Volia agradar a tothom, però dubtava entre anar de salada o de dolça. Li feia por quedar malament i cada vegada tenia més pànic.

Finalment, va obrir l’armari on guardava els records de tota la vida i va trobar el que tant havia buscat. Estava orgullosa i feliç. I així va ser com va rebre la seva merescuda medalla. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La pianista embruixada

Trencar l’ordre establert, la successió mecànica i ordenada de les coses té els seus riscos: per exemple, convertir-se en un autòmat que interpretarà pels segles dels segles, una i altra vegada, el mateix tema musical al piano. Conte inspirat en l’autòmat creat per Pierre Jaquet-Droz, 1768-1774. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La pilota salvadora

«La pilota salvadora» és la protagonista de la història que explica el programa «Una mà de contes».

En Manel era el millor xutador del barri, ja que xutava la pilota molt fort i l’enviava molt lluny.

La seva pilota tenia vida pròpia. Un dia, la pilota es va col·locar en el lloc d’una roda punxada d’un cotxe. Més tard, va donar un cop de mà a un pallasso que estava trist perquè no feia riure. També va endolcir la vida a una nena que plorava perquè li havia caigut el gelat. En una altra ocasió, va ajudar un nen a fer els deures. Un altre dia, va trobar un marcià que s’havia perdut i el va orientar per trobar el camí cap al seu planeta. I una vegada, va trobar un senyor que no s’hi veia i li va fer llum. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La princesa més fina del món

«Una mà de contes» posa imatges a la història de «La princesa més fina del món». La tècnica utilitzada és el collage i s’hi fan servir tota mena d’objectes reciclats.

Hi havia una vegada un rei i una reina molt refinats, que tenien un fill encara més refinat. Tan refinat que no trobava cap princesa amb qui casar-se.

Cada cop que sortia una pretendenta que aspirava a ser l’escollida pel príncep, la convidaven a passar una nit a palau.

Les convidades procuraven ser tan fines com podien. Per exemple, una princesa, per fer-se la fina, es va fer portar el sopar al llit. Però l’endemà, quan el príncep es va adonar que havia dormit tota la nit amb el llit ple de molles, li va agafar picor per tot el cos i va agafar mania a la princesa pretendent.

Un altre dia es va presentar una altra aspirant a princesa que va enlluernar el príncep. Li va dir que mai no portava sabates, perquè no n’hi havia de prou fines per a ella. Però quan el príncep es va adonar de la ronya que duia enganxada als peus de tant anar descalça, va agafar un mareig.

L’endemà es va presentar una altra pretendenta que deia que es passava tot el dia netejant. Però quan el príncep la va acompanyar a l’habitació i es va adonar que en lloc de vestir-se de princesa es vestia amb una bata de netejar i es passava la nit agenollada a terra fregant, el príncep va dir que podia ser molt neta, però no gaire fina.

Una nit de pluja es va presentar al castell una noia tota xopa de dalt a baix, demanant que l’acollissin. Deia que era una princesa que s’havia perdut al bosc i que l’havia enganxat la pluja. La reina li va dir que, si era una princesa de debò, havia de dormir en un llit especial. La princesa va contestar que no suportava els llits massa tous o massa durs, o que tinguessin la més petita imperfecció.

Per veure si era veritat, la reina va amagar un cascavell sota el matalàs on havia de dormir la princesa i va fer-hi posar vint matalassos més, un a sobre l’altre, perquè no pogués notar res de res, si no és que realment era la princesa més fina del món. La convidada es va passar tota la nit donant voltes al llit, sense poder dormir ni un sol minut. L’endemà al matí, la reina va anar a veure la princesa per saber com havia dormit. La princesa li va dir que havia dormit fatal perquè hi havia com una mena de pedreta sota el matalàs i se sentia un sorollet que no l’havia deixat dormir en tota la nit.

La reina va quedar meravellada i convençuda que realment era la princesa més fina del món. Així que li va donar un cascavell reial. En sentir el cascavell, el príncep va saber que ja tenia una pretendenta com cal i va córrer a coneixer-la.

Quan va veure i conèixer la princesa més fina del món, el príncep se’n va enamorar profundament i va ser eternament feliç. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La Rínxols d’Or va a l’escola

Hi havia una vegada, una cabana molt bonica i acollidora on vivia una família d’ossos… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La senyora Fortuna i el senyor Diners

Què és més important, la fortuna o els diners? La resposta s’amaga en aquesta història que el programa «Una mà de contes» il·lustra amb aquarel·les i tinta.

El senyor Diners i la senyora Fortuna es van conèixer en un banc i es van enamorar. Es van adonar que eren fets l’un per a l’altre, que es complementaven perfectament, i al cap d’un temps van decidir anar a viure junts. Al principi estaven enamoradíssims, però al cap d’un temps les coses van començar a canviar. La senyora Fortuna, que tenia un caràcter fort, volia manar tot el dia, i el senyor Diners no volia que el manessin. Es passaven tota l’estona discutint.

Un dia, la senyora Fortuna, farta ja de tant discutir, va proposar al senyor Diners un pacte. Farien una aposta, i qui la guanyés, manaria. Van veure un home trist i solitari que hi havia assegut en un banc i van anar a parlar amb ell per veure qui dels dos li podia solucionar el problema que tenia.

El senyor Diners es va apropar al banc i va preguntar a l’home quin era el seu problema. El pobre home li va explicar que tenia cinc fills que feia dies que no menjaven i que, a més a més, anaven sense abric en ple hivern.

El senyor Diners li va dir que no entenia per què no treballava. L’home li va dir que no era per falta de ganes, sinó perquè ningú no li donava feina. Llavors, el senyor Diners, que el volia ajudar i també volia guanyar l’aposta, es va arrencar una moneda del cinturó i l’hi va donar. L’home es va posar molt content i, sense perdre ni un minut, se’n va anar a la fleca a comprar un pa de quilo per als seus fills, però quan va voler pagar es va adonar que, estranyament, la moneda havia desaparegut de la seva butxaca.

La senyora Fortuna, que l’observava a distància, va començar a riure i riure sense parar. I el senyor Diners, nerviós perquè veia que perdria l’aposta, va reaccionar ràpidament: es va tornar a acostar a l’home i li va donar un bitllet de cent.

L’home, un altre cop content perquè tenia diners, va sortir corrents cap a una botiga a comprar un abric per als seus fills. Però, quan va pagar, el sastre, molt enfadat, li va dir que el bitllet era fals. El pobre home es va posar vermell i va sortir capcot de la botiga, gairebé plorant.

La senyora Fortuna reia encara més fort que abans i el senyor Diners estava encara més desconcertat. Havia de fer el que fos per no perdre el joc, així que es va apropar a l’home i, aquesta vegada, li va lliurar un bitllet encara més gros: de mil. No havia tingut temps el pobre home de pensar què faria amb el bitllet quan uns lladres van venir corrent i l’hi van robar.

La senyora Fortuna es va apropar a l’home, que plorava desconsoladament estirat al banc, i li va bufar a l’orella amb tanta força que la sorra del seu voltant es va escampar i, de cop i volta, va aparèixer la moneda que el pobre home havia perdut aquell matí.

L’home es va ben fregar els ulls per assegurar-se que era cert el que veia. Però encara no s’havia aixecat del banc que va aparèixer el sastre demanant-li mil excuses perquè s’havia equivocat, ja que el bitllet era de debò, i per disculpar-se li va regalar l’abric.

No s’havia refet encara d’aquestes sorpreses, del canvi increïble que estava fent la seva vida, quan va sentir uns xiscles i unes veus que el cridaven. Era la policia, que havia atrapat els lladres que li havien robat els diners i que li volien tornar el que era seu.

El pobre home no donava l’abast per assimilar tantes sorpreses. Tot el que semblava perdut ara li tornava. La senyora Fortuna, encantada de la vida, es va encarar al seu home i li va aclarir qui manava a casa.

És ben clar, doncs, que Diners sense Fortuna no duen enlloc. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La senyora número 3

Aquesta història me l’han explicada i no sé si és veritat o mentida, però jo us l’explico i a veure què us en sembla.

Crec que va passar a Monfònia o Manjúria, no ho recordo gaire bé.

Imagineu-vos un hostal perdut en una vall, enmig de les muntanyes.

Aquest hostal el duia una senyora. És la senyora que dóna títol al conte: «La senyora Número Tres».

Fins aquí la història sembla normal, però el misteri era que ningú no en sabia res, d’aquella senyora. Ni tan sols el seu nom, no se sabia. Per això l’anomenaven la senyora Número Tres. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La serp i la doncella

Viatgem fins al cor del continent africà, concretament cap a la regió on viu la tribu dels Bambares. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La sirena i les pomes

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història de «La sirena i les pomes». Una il·lustradora posa imatges al relat fent servir diverses tècniques artístiques.

Hi havia una vegada un jove pèl-roig que vivia tot sol en una petita illa del mar del Nord. Estava tan sol que s’avorria molt. Treballava la terra, que li donava prou productes per subsistir. Cada tarda, en acabar la feina, baixava fins al mar per pescar i agafar crancs d’entre les roques. Una tarda va decidir anar a pescar a l’altra punta de l’illa. De sobte, una sirena preciosa va sortir de les profunditats del mar. El noi es va espantar, però era tan maca que no podia deixar de mirar-la i li va regalar la poma que duia per berenar. Tots dos es van enamorar. Des d’aquell dia, cada tarda es trobaven a l’altra punta de l’illa i cada dia s’estimaven més. Un dia, però, el noi li va dir que a la primavera abandonaria l’illa. Abans de marxar, i perquè la sirena no l’oblidés, el noi va plantar un pomer entre les roques. El pomer va créixer i va donar les primeres pomes. La sirena va esperar que maduressin prou i caiguessin a l’aigua. Des d’aleshores, la sirena va cada tarda a aquest lloc de l’illa per menjar-se una poma. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La vaca boja i la vella optimista

«Una mà de contes» explica i il·lustra la història de «La vaca boja i la vella optimista», un conte ple de bromes i optimisme.

Hi havia una vegada una vaca que feia coses que no eren les coses que acostuma a fer una vaca. Amb la cua feia la traveta, feia l’ullet als nois ben plantats, renillava como un cavall per confondre tothom i, quan la munyien, clavava un cop de pota a la galleda i vessava tota la llet per terra. Naturalment, hi havia gent que li tenia veritable por, perquè no comprenien que, senzillament, era una vaca entremaliada.

Al mateix poble on vivia la vaca boja també hi vivia una senyora gran que sempre estava de bon humor, tot i que s’havia de guanyar la vida fent feines molt dures.

Un dia, quan la vella optimista tornava cap a casa tot cantant, després d’haver fet una de les seves feines més fastigoses, va trobar una olla al mig del carrer, la va agafar i se la va endur a casa.

A l’olla no hi havia ni cigrons, ni caldo, ni verdures: era plena de monedes d’or. Pesava tant, que la senyora va haver de parar per agafar una mica d’aire. Llavors es va girar per veure el tresor meravellós que portava al darrere, però en lloc de l’olla plena de monedes d’or, el que arrossegava era un lingot de plata.

Al cap d’uns quants minuts va adonar-se que el soroll que feia el lingot havia canviat, era diferent. Va girar el cap i va descobrir, bocabadada, que en lloc de la plata el que portava era una barra de ferro rovellada.

De cop i volta, va notar un pes impressionant. Va mirar enrere i no s’ho podia creure. El que portava no era ni or, ni plata, ni la barra rovellada. Era una pedra gegant.

Qualsevol s’hauria desanimat, però la vella no, ja que va pensar que era just el que necessitava per tancar la porta del jardí, que sempre es quedava oberta.

Mentre la col·locava al lloc on la volia posar, va veure que la pedra anava enlairant-se i enlairant-se i que de sota en sortia una cua estranya. Després en van sortir quatre potes i, al final, un cap de vaca i una llengua vermella molt grossa. Era la vaca boja, que, sense perdre ni un minut i rient com una esbojarrada, va passar-li la llengua pels cabells i els hi va deixar ben llisos.

La vella optimista, en lloc d’espantar-se, es va mirar al mirall i supercontenta va pensar que li havia quedat un pentinat meravellós i que era el seu dia de sort. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La vaca bruna

En aquesta edició de l’espai «Una mà de contes», una artista il·lustra amb teles serigrafiades la història de «La vaca bruna», protagonitzada per una nena i una vaca.

Aquesta història té lloc a la llunyana Rússia dels tsars. Tot comença al palau de mil colors on vivien els tsars i la seva filla, la Irina.

La vida al palau era tranquil·la i feliç. Fins que la mare de la Irina va morir i el seu pare es va casar amb una dona molt cruel que tenia tres filles.

El pare de la Irina sempre estava ocupat, viatjant d’aquí cap allà, i la Irina havia de conviure amb una madrastra cruel i egoista, que no se l’estimava gens ni mica, i amb tres germanastres: la gran, la mitjana i la més petita de totes. Totes tres s’ho passaven bé fent-li la vida impossible.

Per tenir-la lluny de casa, la madrastra va decidir enviar la Irina a pasturar. Pobra Irina, tot el dia en un prat, sense aliment i poc abrigada.

La Irina se sentia sola i trista i de seguida va començar a parlar amb la vaca bruna. Li explicava les seves pors i els neguits, quan, de sobte, la vaca bruna li va obrir una de les seves grosses orelles i la va convidar a entrar-hi. La Irina es va deixar anar orella endins. A l’interior de la vaca hi havia una escalfor molt agradable. A més, allà no hi faltava cap dels aliments que més li agradaven.

En arribar a casa, la madrastra la va rebre sorpresa i enfadada. Volia saber per què la Irina tornava tan contenta de pasturar, així que va decidir que valia més que la seva filla petita l’hi acompanyés l’endemà. La Irina no volia que descobrissin el seu secret i, un cop van arribar al prat, va cantar a la germana una cançó que va fer que s’adormís profundament.

L’endemà, la madrastra va enviar la filla mitjana a pasturar amb la Irina. Però la història es va repetir. La veu de la Irina va adormir la germanastra mitjana amb aquella melodia. Va poder tornar a entrar per l’orella de la vaca per gaudir d’un nou dia màgic.

La madrastra treia foc pels queixals i va decidir enviar-hi la filla gran. La germanastra gran va aconseguir no adormir-se amb la melodia. D’aquesta manera va poder veure perfectament com la Irina s’introduïa orella endins i passava el dia dintre de la vaca bruna.

Un cop descobert el secret de la Irina, la madrastra va decidir desfer-se de l’animal i va manar que en fessin un bon estofat. Tot i els plors de la Irina, la madrastra només va permetre que la noia es quedés la cua de la vaca bruna.

La Irina va enterrar la cua de la vaca bruna al jardí. I, misteriosament, en aquell indret hi va créixer un gran arbre que es va omplir d’una fruita de molts colors.

L’arbre es va fer famós en tot el regne i va cridar l’atenció d’un jove molt ben plantat: l’Ivan. Encuriosit per la història de l’arbre màgic, el noble Ivan va viatjar durant molts dies per trobar-lo. En arribar, va demanar si podia tastar una d’aquelles fruites estranyes. La madrastra va veure una bona oportunitat de casar alguna de les seves filles, i de seguida hi va accedir.

L’Ivan va esperar mentre les germanes de la Irina intentaven agafar alguna peça de fruita, però van apareixer uns ocells que impedien a les germanastres collir-ne cap. Només la Irina es va poder acostar a la fruita. Quan l’Ivan la va veure, va quedar totalment fascinat. Junts es van menjar la fruita de la felicitat i, lluny d’allà, la Irina i l’Ivan van viure plens de joia per sempre més. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

La Ventafocs

En aquest capítol d'»Una mà de contes», un artista il·lustra amb diferents tècniques (llapis, retolador, collage…) el famós conte de «La Ventafocs».

La Ventafocs era una noia que vivia amb la seva madrastra i dues germanastres que li feien la vida impossible. La tractaven molt malament i li deien Ventafocs perquè sempre acabava plena de cendra.

Un dia, el fill del rei va decidir organitzar un ball per trobar muller i hi va convidar totes les noies solteres del regne. No van deixar que la Ventafocs hi anés i ella es va posar a plorar.

De sobte, se li va aparèixer una fada amb una vareta màgica que va convertir una carbassa en un fantàstic cotxe i un ratolí, en un elegant xofer. També va fer aparèixer un meravellós vestit de gala i un parell de sabates magnífiques. Li va advertir, però, que l’encanteri acabaria a les dotze de la nit.

Quan la Ventafocs va arribar al ball, tothom va quedar bocabadat per la seva bellesa i el príncep se’n va enamorar. A les dotze, la Ventafocs se’n va anar tan de pressa de palau que va perdre una de les sabates.

El príncep va trobar la sabata i va decidir portar-la casa per casa fins a trobar-ne la propietària. Després d’emprovar-la a moltes noies del regne, la sabata va encaixar perfectament al peu de la Ventafocs.

El príncep es va casar amb la Ventafocs, que, sense cap mostra de rancúnia, va convidar la madrastra i les germanastres a viure a palau. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’abat de la Real

En aquesta edició del programa «Una mà de contes», un il·lustrador posa imatges, amb tinta i guaix, a la història «L’abat de la Real».

Hi havia una vegada un regne amb un rei que no parlava gaire, menjava poc i no somreia gens: no tenia temps, anava massa atrafegat manant i vigilant tots els súbdits del regne, inclosos bous i gallines. I els súbdits en començaven a estar ben farts, d’anar tan enfeinats.

Bé, de fet, no tots hi anaven, d’enfeinats. L’abat n’era l’excepció. La seva única activitat consistia a llevar-se i asseure’s a taula. No deixava de fer, mai, cap dels cinc àpats prescrits i les tres becaines aconsellades.

Un bon dia, el rei, de mal humor com sempre, es va trobar amb l’abat, que passejava pel jardí tot menjant raïm amb parsimònia. Amb la mosca al nas, li va preguntar que què hi feia allà, perdent el temps sense fer res. L’abat va contestar, sorneguer, que menjar raïm ja era fer alguna cosa i que no s’ho prengués tan a la valenta, que els afers sempre poden esperar.

El rei, enfurismat, va respondre preguntant-li què en sabia ell, dels seus afers, de si podien esperar o no. I que si era tan llest i savi, contestés a aquestes tres preguntes: Quines fosques preocupacions li feien perdre el son? Com podia solucionar els seus problemes? Quins eren els seus pensaments?

Si aconseguia respondre-les totes tres, li concediria el seu pes en or. Si no, rebria un centenar de bastonades. Tenia temps fins l’endemà al capvespre.

L’abat va aprofitar l’hora de sopar per explicar la situació a la congregació i demanar consell. Els monjos no van trigar gaire a posar-se d’acord i d’una manera unànime van arribar a dues conclusions: que l’abat hauria pogut esperar a les postres per donar unes notícies tan dolentes i que ningú no sabia les respostes de les preguntes del rei.

Però, el cuiner de la congregació, el monjo més jove i tímid, amb un fil de veu va dir, des del fons de la sala, que ell respondria les preguntes del rei. Però amb una condició: que li permetessin posar en pràctica una idea que tenia perquè, amb l’ajut de tots els monjos, la seva feina a la cuina fos més lleugera, més senzilla. L’abat va respondre que la petició del cuiner era justa i raonable.

L’endemà, el rei, davant de la cort i sense cap mena de vergonya, va fer la primera pregunta a l’abat: Quines fosques preocupacions li feien perdre el son? L’abat, sense pensar-s’hi ni poc ni gaire, va contestar que allò que preocupava més el rei era, com a tot bon sobirà, el benestar del seu poble i la seva gent, que aquesta tasca, encomanada pel seu pare i pel pare del seu pare, aquesta, era la seva gran preocupació.

El rei, vermell de cara i avergonyit, va estar temptat d’engegar-lo, però la reacció favorable de la cort el va obligar a seguir amb l’espectacle i fer la segona pregunta: Com podia solucionar el seus problemes? Aquí, l’abat, amb gràcia i rapidesa, va respondre que no calia que el rei se sacrifiqués d’aquella manera pel benestar del seu poble. Que es podia permetre unes vacances de tant en tant. Que molta feina i poc descans no són aconsellables.

El rei, furiós i amb ganes d’acabar, va fer la tercera pregunta: Què estava pensant? L’abat va contestar que el rei pensava que ell era l’abat, però, com podia veure, ell només era el cuiner de la congregació.

La cort va esclatar en grans riallades i aplaudiments davant la gosadia i la saviesa del jove. El rei no va tenir més remei que somriure, encara que d’una manera una mica forçada. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’ànec de Vaucanson

En el cicle de la vida, poder fer la digestió és essencial. Tant que per donar aparença d’ésser viu a una màquina, el seu inventor la dotarà d’aquesta capacitat. I de passada solucionarà un greu problema amb la seva veïna. Conte inspirat en l’autòmat creat per Jacques de Vaucason en 1739. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’arbre màgic

Amb anilines i guaix, el programa «Una mà de contes» explica la història de «L’arbre màgic», un conte protagonitzat per un nen que seguia les indicacions d’un arbre.

Aquesta història transcorre en una terra llunyana, erma, resseca i clivellada pel Sol, tot i trobar-se entre dos grans rius: el de l’est i el de l’oest. Aquests dos rius eren llocs perillosos per als homes i per als ramats per la quantitat de feres assedegades que, segons es deia, hi anaven a beure. En aquest paratge tan poc acollidor hi havia un petit poble de pastors. Tant malvivien aquesta pobra gent que, en una de les famílies, el pare i la mare es van morir i van deixar un parell de cabres escanyolides i un nen orfe que ningú no volia perquè, pel que sembla, ja tenien prou feina. El nen estava desolat, i en tenia motius.

Aturat a l’ombra d’un gran arbre, l’únic arbre que havien vist els natius en aquella planura enorme, el nen va adonar-se que estava completament sol i desemparat. Només les cabres, la seva minsa possessió, li feien companyia. Al nen tan sols se li va acudir lamentar-se en veu alta, tot seguit, el vent va xiular entre les branques del gran arbre i una veu profunda li va dir que portés el ramat a beure al riu de l’est, ja que les feres eren a l’oest. El nen, dubtós, va seguir el consell i li va anar bé. A partir de llavors, cada dia, abans de res, el nen preguntava davant de l’arbre on havia de dur el ramat a beure, al riu de l’est o al de l’oest.

Gràcies a les indicacions de l’arbre, el seu petit ramat li donava prou llet i prou carn per sobreviure. El rumor que el nen prosperava gràcies a les indicacions de l’arbre va arribar a orelles del fetiller del poble. Diuen que es va enfadar i enrabiar com no s’havia vist mai i que preguntava com s’atrevia aquell nen a parlar amb la natura, ja que només ell tenia aquesta potestat. Per això, destral en mà, va anar fins al gran arbre i el va tallar a trossets. L’endemà, el nen es va trobar l’arbre fet miques. Tot i així, confiat de mena, li va preguntar on havia de dur el ramat a beure, al riu de l’est o al de l’oest. I, sorprenentment, la veu va contestar i li va dir que portés el ramat al riu de l’oest, perquè les feres eren a l’est.

Quan el fetiller va descobrir que la seva acció no havia servit de res, va fer una pira immensa i va cremar els trossos del gran arbre. L’endemà, quan el nen hi va arribar, ja només quedava cendra. Tant li feia, ell confiava en l’arbre, així que li va fer la pregunta de sempre. Aquest cop, la veu no es va sentir, però un vent suau va ajudar que les cendres poguessin indicar la direcció correcta. I el nen hi va encaminar el seu ramat. El fetiller no entenia res i va decidir eliminar les cendres, així que les va agafar i les va llençar al riu. Les cendres llençades al riu es van dissoldre a l’aigua i van viatjar empeses pel corrent. Mentre el nen preguntava una vegada i una altra sense obtenir cap resposta, les cendres es van evaporar amb l’escalfor d’aquell sol de justícia i van formar un gran núvol. Desesperat, el nen va plorar desconsoladament.

En aquell moment es va posar a ploure. Una pluja intensa, cosa insòlita en aquella terra. Les gotes de pluja es van barrejar amb les llàgrimes del nen i, juntes, van amarar el terra. I en un tancar i obrir d’ulls, va néixer un brot petit als peus del nen i tot seguit va sentir de nou la veu de l’arbre que li deia que portés el ramat a beure al riu de l’est, perquè les feres eren a l’oest.

A partir d’aquell dia, el nen es va encarregar que mai més res s’interposés entre ell i l’arbre. Tots dos van créixer i es van fer forts plegats. El nen va prosperar i, gràcies al gran ramat que va criar, va poder formar la seva pròpia família. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’àvia Pepa i el refredat

A «L’àvia Pepa i el refredat» un vampir en forma de mocador brut encomana el constipat a tothom. «Una mà de contes» il·lustra aquesta història, en què també intervé una planta carnívora.

Una vegada hi havia una planta carnívora molt golafre, que es deia Ignàsia i que sempre tenia gana. La Ignàsia menjava mosques, mosquits, formigues, escarbats, cuques i aranyes, i vivia al balcó de la casa de l’àvia Pepa.

Un matí, l’avia Pepa va sortir al balcó i, de sobte, una ventada va portar voleiant un mocador de paper brut i arrugat, que feia molt fàstic.

L’àvia Pepa va allargar la mà per agafar el mocador i llençar-lo a la paperera, quan, de sobte, el mocador es va convertir en una bestiola esgarrifosa. Era el vampir dels refredats, que volava per l’aire en forma de mocador fastigós, ple de mocs, que saltava al coll de la gent per encomanar-los un bon refredat.

Mentre l’àvia Pepa se l’estava mirant de fit a fit, el vampir es va abraonar per sorpresa damunt d’ella i la va embolcallar amb la seva capa. L’àvia Pepa va començar a forcejar i a lluitar amb totes les seves forces per desfer-se del vampir, però no se’n podia deslliurar de cap de les maneres.

Mentrestant, la Lola, una nena de set anys que era la néta de l’àvia Pepa, va pujar per l’escala de la casa per anar a veure la seva àvia, va trucar al timbre i ningú no li va obrir. No ho entenia, l’àvia Pepa gairebé no sortia de casa.

La Lola va entrar a la casa, la va buscar pertot arreu i va mirar a fora el balcó. Va veure l’àvia Pepa estesa a terra, que no es podia aixecar. L’àvia Pepa tremolava de cap a peus i la Lola va entendre que la seva àvia estava constipada com una sopa.

Mentre l’ajudava a alçar-se, la Lola va veure un mocador de paper brut i arrugat. Ja s’hi anava a acostar per llençar-lo a les escombraries, quan, de sobte, l’àvia Pepa va començar a cridar esgarrifada que no s’hi acostés, perquè era el vampir dels refredats.

La Lola la va entrar a casa, va ficar l’àvia al llit, la va acotxar, li va preparar un got de llet calenta i li va donar unes quantes cullerades de xarop contra el refredat.

Després, la Lola va decidir plantar cara al vampir. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va enfilar a una cadira i li va clavar un cop de cullera al cap. El vampir va cridar i, com que tenia la boca ben oberta, la Lola li va abocar tot el pot del xarop dins de la boca.

El vampir del refredat es va tornar petit amb tant xarop contra la tos. No parava de tossir, d’escopir mocs i gargalls, de bellugar els braços i les cames com un dimoni. Es va tornar tan petit, que la Lola el va agafar amb una sola mà i el va ficar dins el pot dels insectes. La Lola va sortir al balcó i va donar el vampir a la Ignàsia, que se’l va cruspir d’una revolada i se’l va empassar tot sencer.

Però, tot seguit, la Ignàsia va esternudar, perquè també s’havia encomanat el refredat, com l’àvia Pepa. La Lola va prendre una decisió: va entrar la Ignàsia a casa, la va ficar al llit, al costat de l’àvia Pepa, i les va cuidar a totes dues.

L’àvia Pepa i la Ignàsia es van curar del refredat i totes dues van quedar molt agraïdes a la Lola, perquè les havia cuidat molt bé. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’enigma de l’avi Ernest

Fer muntanyetes de coses que s’assemblen o que tenen alguna relació entre elles és una bona manera d’aprendre a reconèixer i anomenar. L’avi d’aquesta història pertany a un club secret on tots tenen un nom i una professió que comença per la lletra E. El seu nét Josep, que és molt llest, el descobrirà. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’enigma de l’esfinx

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història de «L’enigma de l’esfinx». La mà d’una artista il·lustra el relat amb dibuixos.

Aquest conte parla de l’endevinalla més antiga que es coneix. Fa molts anys, els habitants de l’antiga Grècia van construir un camí que duia a la ciutat de Tebes. Un dia, el camí va quedar tallat, ningú no podia entrar ni sortir de la ciutat. Els seus habitants estaven aïllats. La culpable era una temible esfinx, que es va posar al mig del camí i no deixava passar ningú. L’esfinx tenia cap de dona, cos de lleó, ales d’àliga i dents de tauró. Plantejava una endevinalla a tos els que passaven pel camí i, si no l’encertaven, se’ls menjava. Els preguntava quin animal camina amb quatre potes al matí; amb dues, al migdia, i amb tres, al vespre. Molts viatgers van intentar encertar l’enigma, però ningú no se’n va sortir. Un dia, un noi que es deia Èdip va respondre que l’animal era l’home. L’home, al matí, és a dir, quan es un nadó, camina de quatre grapes. Al migdia, a la meitat de la seva vida, camina sobre dues cames. Finalment, al vespre, quan es gran, camina amb un bastó. En sentir la resposta, l’esfinx es va esfumar i va deixar lliure el camí que duia a la ciutat de Tebes. Els seus habitants van nomenar l’Èdip rei de Tebes. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Les aventures d’un bigoti

Fent servir un llapis, «Una mà de contes» il·lustra «Les aventures d’un bigoti», una història protagonitzada per un pescador i per un bigoti molt viatger.

Hi havia una vegada un bigoti que es deia Josep Maria, que vivia sota el nas d’un pescador, que es deia Tomeu, i que feia mesos que no pescava ni una trista sardina.

Un bon dia, a la taverna del moll, el Tomeu va fer una promesa: si l’endemà pescava alguna cosa, s’afaitaria el bigoti. En sentir això, el Josep Maria es va posar a tremolar.

L’endemà, només llançar la xarxa, el Tomeu va començar a capturar palaies, llobarros i fins i tot una tonyina. Va intentar fer-se enrere del jurament, però era un home de paraula i l’havia de complir. Aleshores, el pobre Josep Maria va decidir escapar-se i es va tirar al mar, sense recordar-se que no sabia nedar.

Va estar a punt d’ofegar-se, però per sort el corrent el va portar fins a una platja on hi havia una nena fent castells de sorra. La nena, en veure el bigoti, se’l va posar. Però, la mare quan se’n va adonar, la va renyar davant de tothom i va llençar el pobre bigoti a la paperera. Immediatament, va arribar el camió de les escombraries i uns homenots se’l van endur.

Dins del camió, un nas de cartró, que es deia Camil i venia d’una festa de disfresses, li va explicar que els portaven a una planta de reciclatge.

El Josep Maria no volia acabar sent un tetrabric, així que ell i el Camil van saltar del camió en marxa i es van escapar. Tots dos van caure davant de la porta d’una caixa d’estalvis. En aquell moment, un atracador sortia del banc amb una bossa de diners, empaitat per tot de policies. El lladre, en veure el bigoti i el nas, se’ls va posar i va poder despistar els seus perseguidors.

A partir d’aquell moment, el Josep Maria i el Camil van viure al marge de la llei i van participar en molts atracaments, fins que un dia, durant un assalt en un mercat a l’aire lliure, va caure un xàfec i el Camil, com que era de cartró, es va fer malbé. Una senyora va reconèixer el lladre i els van tancar a la presó. Per sort, com que el Josep Maria era menudet, es va escapar entre els barrots.

I caminant, caminant, va arribar al campament d’un circ. Estava tan cansat que va buscar un lloc on dormir. I el va trobar sota el nas de l’Ursus, l’home més forçut del món, que dormia al seu carretó. A l’Ursus li va encantar aquell bigoti que li havia crescut de la nit al dia. I se’l va deixar posat.

Així va començar la nova vida del bigoti Josep Maria, que, poc després se’n va anar de gira i va recórrer tot el món. Però a mesura que passaven els anys i que els cabells se li anaven tornant blancs, el Josep Maria trobava a faltar cada cop més el seu amic Tomeu, el pescador.

Un dia, el transatlàntic que portava el circ a la Xina va xocar contra una balena i el Josep Maria va caure a l’aigua. I per poc no se l’empassa una tonyina que es deia Josefina i era molt simpàtica. I als morros de la Josefina, el Josep Maria va recórrer mig món sota el mar.

Un dia, la tonyina va picar un ham i el Josep Maria es va trobar de cop i volta dalt d’una barca, cara a cara amb el seu vell amic Tomeu, que acabava de pescar la tonyina.

Al cap d’un moment, tots dos es van abraçar, es van posar a plorar d’alegria i es van jurar que mai més no se separarien. I des d’aquell dia, el Tomeu i el Josep Maria pesquen més tonyines que mai. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Les golfes de Can Mauri i Pere Calders (+7 anys)

Quan es feia fosc, a la masia de Can Mauri, en lloc d’encendre la tele, encenien la llar de foc. En aquell temps la televisió no existia. En Pere, el nét de Barcelona, es delia per les històries i escoltava, atent, les rondalles a la vora del foc que explicaven els avis mentre amb l’orella parada feia anar el llapis i dibuixava.

En Pere no en tenia mai prou. A l’hora d’enllitar-se, ell el que volia era seguir dibuixant històries i sovint es quedava sol mentre les brases s’anaven apagant. L’àvia, patidora, l’avisava:

-Pereeee, prou de dibuixar, que et cremaràs els ulls i agafaràs un refredat! A dormiiiiir!

Tot i que a contracor, enfilava cap a l’habitació. Fins l’endemà ja no podria dibuixar, ni llegir, ni escoltar contes, però no volia fer enfadar els avis. Aquella nit, però, va ser diferent. No tenia ni una engruna de son i els dits li pessigollejaven inquiets. En lloc d’aturar-se al primer pis, va seguir escales amunt fins a entrar al seu amagatall preferit: LES GOLFES DE CAN MAURI.

Era la primera vegada que trepitjava les golfes de nit. La llum de l’espelma i la mitja foscor feien que ho veiés tot diferent, tant que es va espantar. Fins que un ratolí, petit i tafaner, el va venir a rebre. En Pere va oblidar la por i va apressar-se a dibuixar-lo mentre li parlava… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’escola de música

«Una mà de contes» explica la història de «L’escola de música», i fa servir tota mena d’instruments musicals per posar-hi imatges.

A l’escola Casals, del barri del So, feia anys que no hi anava ningú. Violins, violes, flautes, guitarres, trompetes i trombons descansaven sense que ningú no els toqués. Els nens l’havien abandonada. Els instruments feia temps que no tocaven ni una nota.

Una tarda, inesperadament, el vent va obrir la porta i els instruments, a poc a poc, en ser tocats pel vent, van començar a despertar-se, a revifar.

Fins i tot es va despertar un vell professor, que, quan va veure que cada instrument anava pel seu compte, els va explicar que així no es podia tocar. Calia tenir harmonia i, per tenir-ne, era fonamental tenir un director.

Aleshores, un casset va començar a dirigir els instruments amb la batuta.

Els nens, atrets per aquells instruments meravellosos, van decidir tornar a l’escola de música. La música els havia tocat el cor. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’estrany desconegut

Una vegada hi havia una família molt pobra que vivia al camp. Un dia, els pares van donar tots els diners que tenien al fill gran i el van enviar al poble a comprar un bou. Pensaven que amb l’ajuda d’aquest animal podrien treballar molt més bé la terra i sortir de la misèria. El noi es va llevar molt d’hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre el camí cantant i xiulant.

Quan ja feia una bona estona que caminava, va veure, sorprès, que al costat del camí hi havia dos testos, un, amb un cactus, i l’altre, amb unes estranyes flors vermelles. I mentre rumiava què hi devien fer allà, al mig del bosc, va aparèixer, de sobte, un home encara més estrany enfilat dalt d’un cavall que li va demanar si li podia fer el favor d’aixecar el test de les flors vermelles perquè, d’aquesta manera, va dir-li, l’ajudaria a conquerir el cor d’una persona.

El noi no va acabar d’entendre què volia dir amb tot allò de conquerir el cor d’una persona, però, com que sempre estava disposat a fer un favor, va aixecar el test i… Quina sorpresa! A sota hi havia una bossa plena de monedes d’or. El desconegut, però, no se’n va sorprendre gens i li va dir que es podia quedar la bossa de diners. Abans d’anar-se’n, però, li va donar dos consells. El primer, que quan arribés al poble no s’hostatgés a casa del governador. I el segon, que si algun dia necessitava ajuda exclamés «Tanàs!», i llavors ell l’ajudaria. Dit això, el noi va veure com entre els arbres desapareixia: «L’estrany desconegut». ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’Isaac i el robot (+7 anys)

Sabeu qui es l’Isaac? Jo sí. És un nen ni massa gran ni massa petit que viu amb la seva mare a la ciutat de Praga. A l’Isaac el que més li agrada del món és jugar. És el millor fent filigranes amb la pilota.  I quan juga amb el videojoc es converteix en el capità invencible caçador de marcians. També és el rei dels dinosaures. I si algun tiranosaure rex l’espanta amb un crit…  «Grrr!»… ell se les empesca per arraconar-lo fent un soroll encara més esgarrifós… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Llami Llami!

A «Llami Llami!», el programa «Una mà de contes» explica una història, on les protagonistes són les llaminadures.

Quan en Lluís va arribar a la cuina i va veure que hi havia una altra vegada enciam va dir que no s’ho pensava menjar. La seva mare li va proposar un tracte: si es menjava tot l’enciam, després es podria menjar unes llaminadures per postres.

En Lluís va mirar la tele i es va assabentar d’una notícia que deia que un professor havia descobert que menjar sucre era el millor per a la salut de tothom.

La llaminadures de tot el món van celebrar la notícia, però la cap de salut de l’ajuntament estava trista i desorientada perquè no entenia res.

La programació televisiva es va tornar a interrompre. El professor havia comès un error molt important en la seva fórmula i no volia que, de tant menjar dolços, tots els nens i nenes es quedessin sense dents.

En sentir la notícia, totes les llaminadures van marxar cap a casa. I la cap de salut va dir que no n’hi havia per tant, ja que els dolços també eren necessaris, com, per exemple, a les festes.

Mentrestant, en Lluís ja s’havia menjat tot l’enciam. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

L’Ulrich i l’illa de glaç

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica la història de «L’Ulrich i l’illa de glaç». Mentrestant, una il·lustradora posa imatges al conte.

Fa molts anys, els víkings es pensaven que la Terra era plana i l’horitzó marcava el límit del planeta. Per això no s’atrevien a navegar quan perdien de vista la costa. L’Ulrich, però, no pensava igual i només somiava a navegar fins a la fi del món.

Un dia va construir una nau amb la fusta d’un roure i va sortir a l’aventura. Es va dirigir cap a l’horitzó i els primers dies, navegant pel mar del Nord, van ser molt tranquils. La tripulació, però, es neguitejava, ja que feia molts dies que no veien terra. Els mariners tenien por que s’acabés el mar i caiguessin a l’abisme.

L’Ulrich va negar-se a tornar i la nau va continuar navegant. Passaven els dies, però, i no veien terra ferma. L’Ulrich, una mica desanimat, va deixar anar dos corbs que tenien engabiats. Si tornaven, volia dir que no havien trobat terra. Però si no tornaven, és que l’havien trobada.

L’Ulrich va dirigir l’embarcació cap on volaven els ocells. De sobte, van arribar fins a les costes d’una illa de glaç que van anomenar Islàndia.

L’Ulrich va navegar durant tota la seva vida, però no va saber mai que la Terra era rodona. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Maite Carranza, la lleona devorallibres

De totes les seves germanes, la Maite era a la que tenia més afició per llegir. Però això no la privava de compartir amb elles les aventures més divertides. Fins i tot sense sortir de casa i amb el risc de confondre els veïns amb personatges imaginaris. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Mares a dojo

Si obriu el «Gran llibre de les mares», hi podreu llegir que no hi ha cap mare que sigui igual que una altra. Com no hi ha cap fill que sigui igual que un altre.

A «Mares a dojo», el Joan no vol la seva mare, així que intenta buscar-ne una altra. L’espai «Una mà de contes» fa servir la plastilina per posar imatges a aquest relat.

El Joan és un nen valent i decidit, i a vegades una mica geniüt. La mare del Joan és simpàtica i carinyosa, però el renya quan no es porta bé i no li deixa menjar xocolata abans de sopar. Per això, el Joan diu que no li agrada gens la seva mare.

El pare del Joan l’ha sentit i, amoïnat, li ha preguntat què havien de fer si no li agradava la mare que tenia. I el Joan li ha contestat que n’havien de buscar una altra.

El pare del Joan sap un lloc on hi ha una mare com la que el Joan vol. És el forn del barri. Al forn hi treballa la fornera, una dona molt simpàtica que sempre té paraules amables per a tothom.

El pare del Joan entra al forn i diu a la fornera que el Joan vol una nova mare, que no el renyi i li deixi menjar xocolata. La fornera respon que sí, que serà la mare del Joan amb molt de gust. Però tan bon punt ha acceptat, la fornera afegeix que als matins es lleva molt d’hora per fer el pa, així que no podrà acompanyar el Joan a l’escola.

Això no agrada gens al Joan. Ell vol una mare que no el renyi, que li doni xocolata, però que també l’acompanyi a l’escola. La fornera no és la mare que vol. El Joan i el seu pare n’hauran de trobar una altra.

Pensant en una mare que de bon matí pugui portar el Joan a l’escola, el pare té una idea i tots dos van al cabaret del barri.

Al cabaret del barri hi treballa la cabaretera. És una dona molt guapa, que canta com els àngels i que treballa de nit. El Joan pregunta a la cabaretera si vol ser la seva mare. Per ser-ho, però, l’ha d’acompanyar cada matí a l’escola. La cabaretera diu que sí, però afegeix que durant les vacances d’estiu no podrà estar amb ell, ja que és quan té més feina, perquè ha d’actuar a totes les festes majors.

Al Joan no li agrada gens això. Ell vol una mare que a l’estiu el porti a la platja. I posats a dir, que a la nit l’acotxi abans d’anar a dormir. El Joan i el seu pare hauran de trobar una altra mare.

Per sort, el pare del Joan és un home de recursos i té una altra idea. Agafant ben fort la mà del seu fill, el porta a l’escola del barri. A l’escola hi treballa la senyoreta, una dona molt alegre. El pare del Joan explica a la senyoreta que el seu fill necessita una mare que faci vacances a l’estiu, com ell. La senyoreta accepta, pero li diu al Joan que si ella és la seva mare, cada vegada que tregui un excel·lent diran que és perquè és el seu reiet.

El Joan crida que no vol ser cap reiet, que només vol una mare i que la senyoreta tampoc no ho podrà ser.

El pare del Joan ja no sap què més fer, així que agafa el seu fill i li pregunta quina mare vol.

I llavors el Joan, amb un fil de veu i sense gosar mirar son pare als ulls diu: «Jo vull la meva mare». El pare del Joan està molt content i diu al seu fill que s’alegra que hagi escollit la seva mare. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Mentre es refreda el pastís

«Mentre es refreda el pastís» és la història d’un pollet golafre. «Una mà de contes» l’explica en aquest capítol i hi posa unes imatges ben originals.

El pastís preferit dels pollets és el de blat de moro. I aquest és el pastís que la mare del Camil li va preparar per a la festa del seu aniversari.

Aquell dia, el petit Camil es va llevar més d’hora que mai i per celebrar l’aniversari, va convidar els seus 11 millors amics. La mare del Camil li va demanar que, mentre el pastís es refredava, l’ajudés a decorar el galliner.

El Camil es va quedar mirant el pastís embadalit, que estava dividit en 12 trossos. El pastís feia tan bona olor i tenia tan bon aspecte que el Camil no va aguantar més i es va menjar el seu tros abans que arribessin els seus amics.

Tot seguit, el Camil va recordar que al seu amic Martí no li agradava gaire el pastís de blat de moro i veces, i potser a la Carme tampoc, així que en va menjar dos talls més.

El Camil encara tenia més gana, i va continuar menjant-se el pastís, fins que ja no en va quedar més.

El pobre Camil estava desolat i es va posar a plorar perquè els seus amics no tindrien res per menjar. Aleshores, la mare li va demanar què li passava i el petit pollet li va confessar que s’havia menjat el pastís tot solet.

La mare li va mostrar un altre pastís, que havia preparat perquè sabia que en Camil no es podria resistir al seu pastís.

Tot seguit, van arribar els convidats a la festa, que, finalment, van poder menjar pastís. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Millor que millor

Aquesta història va passar en un edifici on tothom és envejós i xafarder de mena, tothom vol el bo i millor de tot, i sempre volen seguir el darrer crit de la moda. Avui s’ha obert una botiga nova als baixos de l’edifici. Una botiga de robòtica domèstica. La senyora Maria ho comenta il·lusionada. «Anem-ho a veure?» ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Muààà!

Els petons són els grans protagonistes d’aquesta història que presenta «Una mà de contes». La música que acompanya la il·lustració del conte, feta amb pastels i puntures sobre fotocòpies, ha estat enregistrada en directe per Jaume Sisa. El text original de Joles Sennell ha estat adaptat per Eulàlia Carrillo i el llenguatge dels sentits ha quedat reflectit per les il·lustracions de l’artista plàstica Francesca Llopis.

De petó, no n’hi ha cap d’igual a un altre. Generalment, quan la gent es fa petons, no passa res. Però alguna vegada, molt de tant en tant, els petons s’escapen. Ningú no sap del cert per què els petons s’escapen. El cas és que cada vegada que algú diu «muààà», un petó s’escapa.

Els petons, en general, tenen poca tirada a la soledat. A ells els agrada la companyia. És per això que quan tants i tants petons s’escapen, tots s’acaben ajuntant i formen un gran núvol de petons.

Quan aquest núvol és tan ple de petons que sembla que descarregarà una tempesta, es converteix en una boira fina. És una boira que entra per les finestres de les cases i es fica dins dels cossos de la gent.

Llavors la gent està més contenta. Les persones riuen i se saluden pel carrer. S’ajuden i es perdonen les malifetes.

Tot fa més bona olor. El fred es fa passar amb abraçades. La calor, amb sospirs. Quan els petons s’escapen, ens llevem contents. I a la nit, acluquem els ulls i no ens fa por la foscor. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

No em banyaré

Amb esponges, guants per al bany, sabons, bastonets de cotó, raspalls de dents o taps per al desaigüe, el programa «Una mà de contes» posa imatges al relat «No em banyaré!».

Quan la Polita sentia que la seva mare preparava la banyera, s’amagava darrere la porta i deia que no es volia banyar. I afegia que tampoc no es pensava rentar les dents.

Però, finalment, en veure les seves joguines dins l’aigua, la Polita es va despullar i es va ficar a la banyera. Contenta, es va posar a jugar i, fins i tot, es va rentar les dents dins la banyera.

Després d’una bona estona, la mare de la Polita li va demanar que sortís de l’aigua, perquè era l’hora de sopar, però la nena va dir que no volia sortir de la banyera perquè s’hi trobava molt bé. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

No sóc una paleta

«Una mà de contes» combina diferents elements, com una paleta, pintures i hortalisses, per il·lustrar la història «No sóc una paleta».

Una tarda d’agost, el pintor Salvador Llimona ho va tornar a provar, però no hi havia manera. No sabia per on començar. Havia perdut la inspiració, així que va anar a fer un tomb.

Cansada dels dubtes del pintor, la paleta va prendre una decisió: volia ser una artista.

Primer es va vestir d’artista. I tot seguit, se li va acostar la paleta més antiga de l’estudi, que, en veure-la disfressada de pintora, la va voler dissuadir del seu propòsit.

La paleta no li va fer cas. Al contrari, va continuar amb la idea de ser pintora. I va començar a pintar fins que va acabar el seu autoretrat. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Papallones

El menjar és el punt de partida per il·lustrar «Papallones», una història de relacions humanes en què un home i una dona, ja ancians, redescobreixen l’amor a través de la seva curiositat per la vida i per la natura. La part musical d’aquest capítol d'»Una mà de contes» és una creació original del cantautor i compositor Jaume Sisa.

En Pere era un home solitari i molt gran. I, a més a més, no era gaire agraciat. No tenia amics ni parlava amb ningú. I feia molts anys que ja s’havia acostumat a estar tot sol.

Anava molt sovint al camp on hi havia tot un munt d’éssers que li feien companyia. Les papallones eren les seves favorites. Envoltat de papallones, en Pere era feliç.

Havia llegit llibres de papallones, havia visitat totes les pàgines d’internet. Ho sabia absolutament tot d’aquests insectes. Gairebé tot, perquè hi havia una cosa que li va costar esbrinar: el seu gust. Però, finalment, va saber quin gust tenen les papallones.

Un dia molt assolellat, va agafar la motxilla, la va omplir amb alguna cosa per berenar i se’n va anar a un bosc ple de papallones.

Però allà es va trobar la Dolça, una altra solitària com ell i potser més gran i tot. La Dolça havia anat a fer un tomb i, de passada, a collir unes quantes maduixes per fer-les amb suc de taronja i unes gotetes d’aromes de Montserrat.

La Dolça li va preguntar què hi feia, allà, i en Pere li va confessar el seu secret: tastar el gust de les papallones. Ella, de seguida, va voler saber com es feia això. I en Pere l’hi va explicar. Se n’agafava una, es ficava a la boca i la papallona movia les ales. Després, s’obria la boca i la papallona se n’anava volant, però deixava un gust inoblidable. El més curiós, li va dir en Pere, és que tenien gust de papallona.

La Dolça, lògicament, les va voler tastar. Però les papallones no volien entrar a la seva boca. I, a més a més, li feien pessigolles. Fins que en Pere va tenir una idea més bona.

En Pere es va ficar una papallona a la boca i es va acostar a la d’ella per passar-l’hi sense que l’animalet s’escapés. I va ser així com es van fer un petó.

I, des d’aleshores, mai més ja no van estar sols. Ni la Dolça ni en Pere. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Peix, peixet

L’il·lustrador d’aquest capítol del programa «Una mà de contes» fa servir una llibreta d’espiral i retoladors per posar imatges a la història del «Peix, peixet».

El pescador i la pescadora han sortit a pescar amb la seva barca. Preparen les canyes i llancen els hams. Però passa una estona i els peixos no piquen, així que el pescador decideix cantar la cançó del «Peix, peixet».

A la pescadora, la idea del seu home li sembla una mica estrambòtica i ho diu al pescador. Però el pescador pensa que no hi perd res per provar-ho, i es posa a cantar: «Peix, peixet, de la canya de la canya. Peix, peixet, de la canya al sarronet!»

I vet aquí que un peix sent la cançó del pescador i pica. I el pescador el pesca. El pescador torna a cantar, i pesca un altre peix. I cada vegada que el pescador canta la cançó, pesca un peix. I és clar, canta que cantaràs, la barqueta és plena de peixos que ha pescat el pescador.

El pescador està tan content que es posa a fer bots d’alegria damunt la barca. Però resulta que ho fa amb tanta mala sort que cau a l’aigua i el pescador s’enfonsa. S’enfonsa tant, que gairebé arriba fins al fons del mar. No sap cap a on ha de nedar per tornar a la barca. El fons del mar és fosc. Està ben desorientat.

A la barca, la pescadora està molt amoïnada i crida el seu marit, però ningú no li contesta. I és que el pescador no sent la pescadora.

De sobte, la pescadora té una idea. El pescador havia cantat la cançó del «Peix, peixet», i els peixos l’havien sentit. Potser si ella també la cantava, el pescador la sentirira i podria tornar a la barca.

La pescadora es posa a cantar i, al fons del mar, el pescador comença a sentir la veu de la seva dona. Neda seguint la veu de la seva dona fins que veu l’ham de la canya de la pescadora. Agafa el fil ben fort i l’estira un parell de vegades. La pescadora nota l’estrebada i recull el fil ràpidament. Estira que estiraràs, la pescadora acaba pescant el seu marit, com si fos un peix. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Per amor a l’art

Una nena apassionada pel dibuix es recupera d’un greu accident gràcies a un ninot mecànic que dibuixa per ella sense saber-ho. De gran, la protagonista resultarà ser una gran pintora de renom. Conte inspirat en l’autòmat creat per Pierre Jaquet-Droz, 1768-1774. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Pinxa-punxa

L’espai «Una mà de contes» visita una clínica i explica, amb un estetoscopi, una màscara, cotó fluix i una xeringa, la història de la «Pinxa Punxa».

El senyor Cotó es lleva cada matí pensant que està molt pàl·lid, molt fluix. Li fan por els microbis, les caigudes, la brutícia… Per això no surt mai de casa sense alcohol o aigua oxigenada, i sempre porta una farmaciola a sobre.

La Pinxa Punxa, la xeringa, es pensa que ningú no la vol, perquè la veritat és que gairebé tothom s’espanta quan la veu arribar. Té fama de dolenta perquè de vegades punxa.

A la consulta hi ha un nen que s’espera. El senyor Cotó fa moixaines al culet del nen, i la Pinxa Punxa s’acosta al culet i li dóna el medicament, preocupant-se que el nen no senti la punxadeta. Ho ha fet molt bé, perquè el nen no ha plorat. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Planeta desconegut

«Una mà de contes» explica la història del «Planeta desconegut». Aquest conte s’inspira en l’obra «Mare de Déu, el Nen Jesús i sant Joanet», pintada, entre els anys 1515-1525, per Joan de Burgunya i exposada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Cada nit, la mare, abans d’anar a dormir, li explicava el mateix conte. El protagonista era un nen amb els cabells arrissats que, un dia, va veure una llum brillant que provenia del cel. Era un planeta desconegut.

En aquell planeta, tot era diferent. Hi havia uns operaris d’aeroport, una catifa màgica, uns guies turístics voladors i un mercat on, en comptes de diners, es pagava amb flors.

En aquest estrany planeta es movien d’una banda a l’altra en ruc o a cavall, i alimentaven aquests animals amb orxata, batut de xocolata o patates fregides. La gent, a més de gossos i gats, tenia micos i ovelles com a mascotes. I al riu, els homes pescaven sense fer servir cap tipus de canya o estri per pescar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Planeta verd

L’ós Valentí i dues foques, la Teia i la Pia, son molt amics i els agrada molt jugar plegats però la contaminació fa que el gel es fongui i es posin en perill les seves vides. Un pescador els ajudarà a demanar ajut. Animació stop-motion amb plastilina i suro. Finalista de la edició 2018 dels Jocs Florals Escolars en la categoria Audiovisual, aquest conte el van presentar el alumnes del grup de primària de l’escola Gafarró de Santa Eulàlia de Puig-Oriol. La il·lustrat una artista que a mes de dibuixar molt be fa escultures i dona classes al Museu de la Xocolata per ensenyar a fe figures als pastissers. L’adaptació del guió a estat a càrrec d’un dels fundadors de Cavall Fort i un gran escriptor: en Joaquim Carbó. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Quan sigui gran vull ser… El Jordi

⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Que fort, Carlota! (+7 anys)

Una vegada hi havia en un regne molt llunyà una noia que es deia Carlota. Un dia va ser coronada reina.I per celebrar-ho va fer una festa molt bonica en què va convidar tots els seus súbdits a menjar pa amb xocolata i a ballar fins a altes hores de la matinada. La reina Carlota era alegre, divertida i molt intel·ligent. Tothom ho sabia. Però el que no sabia tothom és que era molt i molt forta, tan forta que amb un braç podia alçar una torre amb vint elefants al damunt… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Què li passa a la Nora?

«Una mà de contes» fa servir el guaix per il·lustrar el relat «Què li passa a la Nora?», la història d’una nena que estava trista i que només volia una cosa molt senzilla.

La Nora és una nena molt maca de sis anys. Va a una escola amb un pati molt gran, on sempre hi ha nens i nenes que hi juguen i criden. La Nora, però, no juga ni crida, com fan els altres nens. Ella es passa tota l’estona quieta, sense parlar amb ningú. Sense fer res.

La Nora viu en una casa que és tan bonica com la seva escola. I on no hi falta de res. La Nora viu amb el seu pare i amb la seva mare. Els pares de la Nora estimen molt la seva filla. S’han adonat que la Nora no parla, ni juga, ni fa res. Quan li pregunten què li passa, la Nora no respon, i els seus pares s’amoïnen.

Els pares de la Nora sospiten que està malalta, així que decideixen dur-la a cal metge. El metge pren la temperatura a la Nora amb un termòmetre. Però la Nora no té febre. També li escolta el batec del cor amb un fonendoscopi. I no hi troba res d’estrany. El megte diu que la Nora no té res, que no té cap malaltia. Potser el que li passa és que està trista.

Perquè la Nora es posi contenta, els seus pares li fan molts regals. Li compren un peix perquè li faci companyia. Li porten un llibre perquè es diverteixi llegint-lo. Li regalen un elefant de joguina perquè jugui amb les seves gran orelles. I també li compren un caramel en forma de bastó i una nina. Però res. Ni el peix, ni el llibre, ni l’elefant, ni el caramel, ni la nina no fan que la Nora es posi contenta. Ella continua moixa. Sense dir res. Sense fer res.

Una nit, la Nora dorm. Està quieta, amb els ulls tancats. Ben abrigada dins el seu llit. Amb el cap damunt del coixí i les manetes que li surten de sota el llençol. La mare de la Nora entra a l’habitació de la seva filla. Vol veure com dorm. El pare de la Nora també hi entra. Tots dos es queden mirant la Nora. La mare diu que la Nora és preciosa, que és tan bonica i tan dolça, que li vénen ganes de fer-li un petó.

Amb molt de compte, la mare de la Nora s’acosta a la seva filla. I li fa un petó. El pare de la Nora, quan ho veu, també té moltes ganes de fer un petó a la seva filla, així que també s’hi acosta. I amb molta cura, per no despertar-la, fa un petó a la Nora.

Però tot i que han anat amb molt de compte, la Nora es desperta. I per primera vegada des de fa molt de temps, somriu als seus pares! I els hi parla. La Nora, contenta, diu que per fi els pares li han fet un petó. Això era el que volia. Que li fessin petons i que l’abracessin.

Des del moment que els seus pares li han fet un petó i l’han abraçada, la Nora està molt contenta. Quan va a l’escola, crida i juga, com els altres nens i nenes. A casa seva, també parla i riu. I els seus pares, que estaven tan amoïnats, ara estan tranquils i contents de veure la seva filla feliç. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Què petit és el món (+7 anys)

«Què petit és el món» ofereix una selecció de quatre contes que proposen un viatge. Hi ha molts tipus de viatges: viatges de vacances, de nuvis, d’aventures, de fugida, d’exili, viatges llargs i curts, com per exemple anar a escola. I, precisament, aquest capítol convida a compondre una cançó per explicar el que es veu pel camí quan es va cap a l’escola i quan es torna cap a casa. ⭐▷Veure aquests contes◁⭐

Quin Nadal!

En aquest capítol, «Una mà de contes» presenta «Quin Nadal!», un conte basat en l’obra «Nens captaires», de finals del segle XVII i de pintor desconegut. Aquest quadre es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Era la Nit de Reis. Havia nevat i en Rafael tenia molt de fred. Era la primera vegada que es posava a demanar al carrer principal. L’acompanyava el seu amic Joan, que feia dos dies que no menjava i que tenia una cama trencada.

En Rafael i en Joan eren orfes, i aquell fred hivern no havien tingut més remei que demanar per subsistir.

Aquella nit, però, a diferència d’altres, els dos nens sí que van rebre la visita dels Reis Mags. En Rafael i en Joan mai no van oblidar aquell Nadal. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Quin número!

Hi havia un nen que era tan intel·ligent que tenia el cap ple de números. Per això, aquest capítol del programa «Una mà de contes» es diu «Quin número!».

Aquest nen tenia tots els números al cap. De vegades, quan la seva professora feia una suma o una resta, era impossible trobar la solució, perquè tots els números eren al cap del nen, i ningú més no els podia fer servir.

A la classe, per sort, hi vivia un eriçó que posava a la pissarra els números que hi faltaven. Un dia, però, l’eriçó li va dir al nen que sortís a passejar de tant en tant, per tornar-se més llest encara.

El nen va sortir a fer un tomb i va comptar els arbres, les pedres, les flors… Havia descobert la naturalesa i era feliç. Ara, sabia que els números no només servien per calcular, sinó també per jugar i compartir. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Quins temps aquells!

Entre els anys 1595-1600, Domínikos Theotokópulos, «El Greco», va pintar «Sant Pere i sant Pau», que actualment es pot admirar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). «Una mà de contes» s’ha inspirat en aquesta obra per explicar el relat «Quins temps aquells!»

En Pere i en Pau eren amics des de petits. Quan van jubilar-se, sortien cada matí a prendre el sol. Estaven una mica tristos, perquè ningú no els anava a veure. Sort que es feien companyia l’un a l’altre.

En Pere, que havia estat pescador, sempre explicava la mateixa història. Un dia d’estiu, després de tres dies sense pescar res, va aparèixer un home molt savi. Va pujar a la seva barca i va ordenar a en Pere que tornés a tirar les xarxes, que es van omplir de peixos per art de màgia. En Pere va guanyar tants diners, que es va començar a dedicar a la construcció i el van acabar premiant amb la clau de la ciutat.

En Pau també va explicar una història. Un dia, anava amb el seu cavall pel bosc, quan, de sobte, va veure una llum impressionant que venia del cel i, de l’ensurt, va caure del cavall. En Pau es va quedar cec després de mirar cap a la llum. Aleshores, va aparèixer un home savi que li va dir que si es posava camamilla als ulls, al cap de tres dies recuperaria la vista. I així va ser. Després, en Pau es va dedicar a portar la publicitat de l’empresa d’aquest home. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Rita la impossible (+7 anys)

Tots els pobles tenen alguna cosa especial. Aquest també. Però no tingueu pressa a conèixer el seu secret. Deixeu que primer us expliqui la història de… Rita la impossible. La Rita, en realitat, es diu Margarida. Al poble tothom diu que és un nom important, però la Rita va voler que l’hi escurcessin. Era massa complicat que ella pogués dir bé una paraula tan llarga i difícil. De fet, era impossible! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Robofutbol

Res no li agrada tant a la Nora com jugar a futbol. És la portera del seu equip i tothom diu que no hi ha al poble una portera de futbol més impressionant que ella. Ho para tot. Però, ara, qui s’ha de quedar parada per força és ella. S’ha trencat la cama, i una portera de futbol que va ranca és difícil que jugui. Brrr, quina rabia! Cal trobar una solució… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Romeu, Julieta i jo (+7 anys)

Aquest matí el bany estava ocupat, com sempre, per la germana gran d’en Quim. «Bany ocupat, per tant res de dutxar-se», ha pensat en Quim. Mig clapat, despentinat, rondinant… i amb els ulls plens de lleganyes d’allò més enganxoses se n’ha anat cap a l’armari a veure què es podia posar. Ha tancat la porta de l’habitació perquè no suporta que se’l mirin mentre es vesteix. «Blau, marró, verd… Samarreta, pantalons, jersei… Bah», ha pensat en Quim. «Quin carai de feina triar la roba cada dia… Calçotets, mitjons, samarreta, pantalons… Vambes o sabatons?» Tot sense saber que aquest dia seria el millor de la seva vida… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Si és un bon canvi per a tu, és un bon canvi per a mi (+7 anys)

Fent servir una tècnica mixta, amb objectes reals i collage, «Una mà de contes» explica la història «Si és un bon canvi per a tu, és un bon canvi per a mi».

Hi havia una vegada una casa molt petita on no tenien mai res per cuinar. A la casa hi vivien una àvia i un avi molt pobres, que no tenien res de res. L’única cosa que tenien era l’única cosa que no necessitaven: un cavall.

Un dia, l’àvia va demanar a l’avi que canvies el cavall al mercat per una altra cosa. Així que l’avi va agafar el cavall i va anar marxant cap al mercat. Fins que van sentir una vaca.

L’avi va decidir canviar el cavall per la vaca, perquè feia molta llet. A l’amo de la vaca li va semblar perfecte, així que li va donar la vaca i es va endur el cavall de l’avi.

I l’avi va decidir continuar anant cap al mercat, per veure si trobava alguna cosa millor, i va ser llavors que va sentir una ovella. Al cap d’un moment ja havia canviat la vaca per l’ovella i va continuar el seu camí.

De seguida va trobar una oca, i la va canviar per l’ovella. Amb l’oca va anar cap al mercat, però de camí encara va tenir l’oportunitat de fer un altre canvi: va canviar l’oca per una gallina.

Però l’avi, com que ja era a les portes del mercat, va decidir fer-hi una volta per passejar entre les parades i sentir-ne les olors. Hi va trobar un sac de pomes podrides, que portaven molta sort, així que va decidir canviar la gallina per les pomes.

Llavors un senyor molt gras i molt ric li va dir que si la seva dona no el renyava pel canvi li donaria un sac ple de monedes. L’avi va acceptar la proposta i tota la comitiva el va seguir fins a casa, on l’àvia ja l’estava esperant. L’avi li va explicar que havia canviat el cavall per una vaca, i l’àvia es va posar molt contenta, perquè així tindrien formatge. Però llavors l’avi li va dir que després havia canviat la vaca per una ovella. Però que més tard havia canviat l’ovella per una oca per tenir plomes i després l’havia canviat per una gallina ponedora per tenir ous. I a la fi l’havia canviat per un sac de pomes podrides. I l’àvia li va dir que havia fet el millor canvi de tots, perquè això volia dir que les coses anirien molt bé.

I després, és clar, tal com havia promès, l’home ric i gras del mercat els va omplir de monedes. Tantes monedes, que l’avi i l’àvia van poder comprar-se una gallina, una oca, una ovella, una vaca… i el seu antic cavall. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Si no hi ha feina no hi ha menjar

Ja han passat molts i molts anys, però encara me’n recordo, de la casa de l’avi. Tenia un jardí preciós. I, tot i que l’avi era un vellet que gairebé no es podia ni moure, sempre estava entretingut amb les seves plantes i treballant la terra amb la mateixa dedicació amb què ho havia fet sempre. A vegades li fallaven les forces i es cansava. Però, tot i així, no abandonava mai el seu jardí. Encara que anés més a poc a poc, encara que de vegades s’equivoqués i hagués de tornar a començar la mateixa feina, no es desanimava i no passava ni un dia sense cuidar les seves estimades plantes. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Si us plau, un conte (+7 anys)

En Martí és el petit d’una família una mica especial. A ell li semblen superherois, tot i que potser no ho són tant com ell es pensa. A l’hora de sopar, s’asseuen tots a taula. El pare és com un gran gegant. Té pèls a les orelles i sempre du el portàtil de la feina a la cartera. La mare també treballa, però no té pèls a les orelles. Escriu molt de pressa a l’ordinador, però normalment el deixa a la feina i a casa fa servir el microones igual de ràpid. La germana és la més gran dels tres germans i tampoc no té pèls a les orelles. Però quan menja xocolata sembla que tingui bigoti. En canvi el germà no menja xocolata i s’entesta a afaitar-se els quatre pèls que té. Ja ho diu l’avi Enric, que el món està mal repartit. Tot i que potser no ho diu per això… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Silenci, sisplau!

Això era un enginyer molt i molt savi, que tothora inventava… Mmm… Mmm… Calculava… Quiticlic, quiticlic. I fabricava… Cric-crac, cric-crac. Robots de tota mena, funció i forma. De gos, de caixa d’eines, d’espantamosques giratori… Des d’un dels àtics més alts de la ciutat. Da-li que da-li, que da-li, fins que li sortia fum del cap… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Sinbad el marí

Temps era temps, a la ciutat de Bagdad, hi vivia un home molt ric. Però com que gastava molt i treballava poc, aviat no en va quedar ni cinc! ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Sol, solet

Fent servir l’ordinador, «Una mà de contes» dibuixa la història del «Sol, solet», un relat en què la música té un paper molt important.

En Max és un nen molt alegre i espavilat que, quan necessita una cosa, sempre se les sap arreglar per aconseguir-la.

Aquest matí en Max ha sortit a jugar al seu jardí, però hi fa molt de fred. Quan està a punt de posar-se a jugar, en Max s’adona que un gran núvol tapa el Sol. En Max, que vol que el Sol surti de darrere el núvol, té una idea. Cantarà la cançó del «Sol, solet». El Sol el sentirà i segur que sortirà. L’escalfarà i podrà jugar al jardí.

I dit i fet. En Max es posa a cantar la cançó del «Sol, solet».

«Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure. Sol, solet, vine’m a veure que tinc fred».

El Sol sent la cançó que li canta en Max, treu el cap per darrere el núvol amb mala cara i contesta cantant amb veu seriosa: «Si tens fred, posa’t la capa, posa’t la capa. Si tens fred, posa’t la capa i el barret».

Llavors, en Max, li contesta: «No tinc capa ni barret, per abrigar-me, per abrigar-me. No tinc capa ni barret,

per abrigar-me quan fa fred».

En Max diu al Sol que és pobre i que no té capa ni barret per abrigar-se. Si el Sol no l’escalfa, no pot jugar. El Sol, però, li respon que no vol sortir i es torna a amagar darrere el núvol.

En Max es queda ben fumut. No sap què fer per convèncer el Sol perquè surti. Fins que té una idea. Demana al seu gos i al seu gat que cantin amb ell la cançó del «Sol, solet». I tots tres es posen a cantar junts.

De seguida surt el Sol de darrere el núvol, que amb veu de malhumorat respon el mateix que abans. I en Max li torna a dir al Sol que no té capa ni barret.

Però el Sol està massa enfadat, i es torna a amagar darrere el núvol. En Max, el gos i el gat, però, no es donen per vençuts. Per això agafen aire i tornen a cantar ben fort.

I, llavors, el Sol surt de darrere el núvol i els hi diu que, d’acord, que sortirà. Però amb una condició: poder jugar amb en Max, el gos i el gat.

I tan bon punt tots quatre es posen a jugar, al jardí d’en Max deixa de fer-hi fred. Ara que el Sol brilla i escalfa, hi fa més aviat caloreta. I tots estan contents. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Sota el llit

Una nena que té por a l’hora de dormir és la protagonista de la història «Sota el llit». L’espai «Una mà de contes» l’explica en aquest capítol.

Cada nit, quan arriba l’hora d’anar a dormir, a l’Anna li vénen totes les pors. Quan la seva mare apaga el llum, l’Anna sempre es queda pensant què passarà sota el llit.

L’Anna s’imagina que sota el llit tot es mou, que hi ha un món desconegut. Un món on viu un científic maligne que vol mossegar-la. I, al fons de tot, s’hi amaga la bruixa de la caseta de xocolata, que s’emporta els nens per cruspir-se’ls.

També hi apareix un horrible home del temps que fa que sempre sigui de nit. I sense atrevir-se a mirar, l’Anna també s’imagina un diable amb un trident que se la vol emportar molt lluny.

De vegades, l’Anna se’ls imagina tots junts sota el llit i, aleshores, crida la seva mare perquè encengui el llum. L’Anna, a poc a poc, recupera la calma i aconsegueix dormir tranquil·la tota la nit. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Sota els llençols (+7 anys)

El pare d’en Fede es diu Hans i treballa a casa. Com que té molta feina, sovint es queda treballant fins tard. «Un altre cop?!», pregunta el pare. «Sí», contesta en Fede, amb el casc de moto del seu pare posat. «Em puc quedar amb tu?» En Fede no té son, això és una cosa molt normal. La son no ve cuan toca, sinó quan vol. «I què hi guanyes? Ja saps que jo tinc feina, i que no em puc posar a explicar-te contes. He de treballar. Si no surt el que he d’escriure no me’n podré anar a dormir.» «Va, pare, només una estoneta, fins que em vingui la son.» ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Tatxí Tatxó i la draga Draga

A «Txatxí Tatxó i la draga Draga», els protagonistes no segueixen els rols tradicionals dels contes de prínceps i princeses. Jaume Sisa posa música en directe a aquesta narració del programa «Una mà de contes», il·lustrada a partir de joguines i objectes quotidians.

Hi havia una vegada un cavaller que anava tot sol pel món. Però no era un cavaller qualsevol. A aquest cavaller no li agradaven gens ni les batalles ni les guerres, ni les llances ni les destrals. Aquest cavaller es deia Jordi.

El que més li agradava al cavaller Jordi era rodar món amb el seu cavall, que es deia Tatxí Tatxó, i conèixer gent i països nous. Però el Tatxí Tatxó s’avorria com una ostra, perquè ell es delia per lluitar contra monstres, córrer com el llamp i participar en tornejos.

Tot fent camí, un bon dia van arribar a un país molt llunyà on vivien una princesa i un drac. La princesa d’aquell país es deia Berta i no era pas una princesa d’aquelles que jeuen en coixins i tot el dia es pentinen, es vesteixen de seda i es posen coloret a la punta del nas. A la Berta li agradava bellugar-se, viure aventures, córrer, saltar, nedar i lluitar contra els monstres.

Un dia, la Berta es va escapar del castell del seu pare, va anar a una cova on vivia un drac, per lluitar-hi i guanyar-lo. El drac, en veure la Berta, li va demanar per què havia vingut.

La Berta va respondre que venia a lluitar amb ell. Però el drac es va arronsar, perquè no tenia ganes de lluitar amb ningú. No era un drac, era una draga, dormia hores i hores, feia el mandra panxa enlaire i només sortia de la cova per menjar maduixes de bosc.

La draga Draga, que aquest era el seu nom, no era gens dolenta, no espantava els pagesos, no es cruspia les princeses. Era una draga molt molt tranquil·la, i la Berta no sabia què fer, perquè dos no es barallen si un dels dos no ho vol.

La Berta va decidir quedar-se a viure a la cova amb la draga i així passaven els dies: la draga feia la migdiada tot el dia i la Berta tocava la guitarra tan malament com sabia.

Quan la princesa Berta va saber que el Jordi i el Tatxí Tatxó havien arribat a les seves terres, va sortir a buscar-los perquè el cavaller Jordi lluités contra la draga Draga.

Quan els va trobar, la Berta li va dir al cavaller Jordi molt contenta que anés tot seguit a la cova a lluitar contra la draga Draga. Al Jordi no li va fer gens de gràcia, però el Tatxí Tatxó no s’hi veia de content, perquè per fi lluitaria contra un drac.

El Jordi i el Tatxí Tatxó van entrar a la cova on vivia la draga Draga. I el Jordi, amb moltíssima mandra, es va encarar amb la draga. Però la draga va badallar i es va gratar la panxa, perquè no tenia la més mínima intenció de lluitar. I el Jordi tampoc, aquesta és la veritat.

El Tatxí Tatxó estava que treia foc pels queixals. Va cridar el seu amo, el cavaller Jordi, i li va demanar que es comportés com un cavaller. Però el Jordi no en tenia gens de ganes.

El Tatxí Tatxó va sortir a buscar la princesa Berta més empipat que una mona, perquè ja en començava a estar tip, d’aquell cavaller tan pacífic.

A dins de la cova, el cavaller Jordi va trobar que la Draga era una dragueta ben bufona, molt mansa i molt simpàtica, i de seguida es van enamorar. I quan la Draga li va demanar que li fes un petó, el Jordi no s’ho va pensar dos cops.

Mentrestant, la Berta i el cavall també feien petar la xerrada. La Berta va veure que el Tatxí Tatxó era com ella, que també li agradava córrer món buscant aventures i lluitant contra els monstres. De seguida es van fer amics i van veure que seria millor marxar plegats i que el Jordi es quedés a viure amb la draga Draga. I per celebrar-ho, es van fer un petó.

A partir d’aquell dia, la princesa Berta va cavalcar per tots els països, regnes i comtats, i es va enfrontar amb tots els dracs que es va trobar. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Teresa Duran i els contes a la platja

Partint d’una anècdota infantil, ens passegem per alguns dels títols de l’autora revisant de la seva mà els tòpics dels contes: bruixes guapes, dimonis que estiuegen a la platja i fades artistes. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Tim i la banda

Aquest conte ha estat produït en col·laboració amb el Departament d’Educació dins d’una campanya de TVC per combatre l’assetjament escolar. En Tim vol pertànyer a la banda de músics. Li encanta la música. Però, no n’hi ha prou de voler-ho. La resta de companys el rebutgen perquè el Tim els fa perdre el ritme. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Tinc corda

Amb una corda de saltar i diferents joguines, «Una mà de contes» posa imatges a la història «Tinc corda», un conte protagonitzat per una nena i la seva corda de saltar.

La Maria estava cansada de saltar a corda sempre sola, perquè a cap dels seus amics els agradava aquest joc. Per això, una tarda, al parc, va decidir abandonar la corda.

De sobte, va començar a ploure i tots els nens i nenes van deixar les joguines a terra i se’n van anar corrents.

Aleshores, un llamp va caure sobre la corda, que es va començar a bellugar. Feia moviments molt estranys. Primer semblava un peix, després, un mag. També es va convertir en un conill, en un dinosaure, en un cargol i en un cuc.

De sobte, va tornar a sortir el sol i en veure la corda a terra, els nens la van agafar i li van demanar a la Maria si la podien provar. Ara, la corda se la rifen i la Maria no té ni un segon per poder saltar sola. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Tocant la vida

En aquesta ocasió, «Una mà de contes» explica el relat «Tocant la vida» i, alhora, hi posa música amb diversos instruments, com la flauta, el clarinet i la trompeta, i amb alguns objectes i aliments que també es poden fer sonar, com un carabassó, una síndria o un meló.

Una vegada hi havia un nen que es deia Josep. Un dia, els seus pares li van regalar una flauta. I així va descobrir la música.

La música li agradava tant que amb la flauta no en va tenir prou. I va començar a tocar el clarinet. Després del clarinet va venir la trompeta. El Josep la tocava tan bé que tothom el volia escoltar.

Però, tot i que tocava una pila d’instruments, el Josep no estava content. Ell volia descobrir la música que hi havia a tot arreu.

La primera cosa que el Josep va descobrir va ser que els animals de pell freda no eren tan silenciosos com ell es pensava. Capbussant-se dins del mar, el Josep va tocar la sorra, les petxines i fins i tot un peix. La música del mar no s’acabava mai.

El Josep ho tocava tot. Fins i tot el que la seva mare comprava en una parada del mercat. Un dia que va haver de rentar els plats, el Josep va fer un gran concert a la cuina de casa seva. I va ser un èxit.

El Josep estava convençut que ja ho havia tocat tot. Des de les eines del seu veí, el fuster, fins al silenci. Llavors el Josep va sentir un batec. I després un altre. I va pensar: «aquesta és la música de l’amor. Ara sí. Ara sí, que ja ho he tocat tot». ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Tro i Troia

Mireu-vos-el! Aquest és en Macarró. Oi que fa cara de cregut? És un fatxenda que sempre diu que no. «No ho vull» O «No m’agrada!» O, simplement: «No, no i no!» I ara mireu-vos quest altre noi, llarg i prim. És en Fideu. Porta ulleres i somriu, perquè voldria ser amic d’en Macarró. Però aquest sempre li diu que no. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Tsar Saltan

En aquest capítol del programa «Una mà de contes» s’explica el relat «El tsar Saltan» menre la mà d’una artista l’il·lustra amb cartolines i papers pintats.

Fa molts anys, el tsar Saltan governava Rússia. No tenia esposa i, un dia, després de sentir una conversa, va pensar que la duquessa Alexandra seria la dona ideal. Es van casar, però aviat el tsar va haver d’anar a la guerra. Mentre el tsar lluitava, la duquessa va donar a llum un nen preciós.

Les dues germanes de la duquessa tenien molta enveja i van enviar una carta al tsar en què deien que el nen que la duquessa havia portat al món era molt lleig. El tsar s’ho va creure i va condemnar la duquessa i el seu fill Guidó a ser llançats al mar dins d’un barril.

Tots dos van navegar durant molt de temps a la deriva. Un dia van arribar a una illa deserta, on un falcó estava atacant un cigne. En Guidó va fer fora el falcó, i el cigne, que tenia poders màgics, va fer aparèixer un palau per a en Guidó i la seva mare, i el va envoltar de cases fins a crear una ciutat. En Guidó va ser coronat tsar i va governar l’illa.

Un dia van arribar a l’illa uns comerciants. En Guidó els va donar uns regals per al tsar Saltan. El tsar va voler visitar l’illa i, en veure la duquessa Alexandra i el seu fill, es va adonar que les dues germanes havien mentit. La duquessa va marxar amb el seu home, però en Guidó es va quedar a governar l’illa. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Txa-txa-txa

«Txa-txa-txa» és un conte que parla de dues persones en aparença ben diferents, però que comparteixen un secret ple de romanticisme. La música d’aquest capítol d'»Una mà de contes» ha estat enregistrada en directe per Jaume Sisa i les il·lustracions estan fetes en acrílic sobre tela.

Un secret és una cosa que no sap gairebé ningú. Si la sabés tothom, ja no seria cap secret. De secrets n’hi ha de moltes menes. El més bonic és el secret compartit. El secret compartit és un secret que només saben poques persones. Per a elles és com un tresor.

La senyora Alta és una senyora molt i molt alta. Té unes cames llargues i esveltes. La senyora Alta viu en una casa tan alta com ella.

El veí de la senyora Alta és el senyor Baixet. És un home molt i molt baixet. Viu en una casa baixeta. Al senyor Baixet li agraden les plantes i anar mudat.

El secret compartit de la senyora Alta i el senyor Baixet és que es troben cada nit de lluna plena i la passen tota sencera ballant: boleros, pasdobles, ranxeres, valsos i, sobretot, el ball que més els agrada, el txa-txa-txa.

Al món hi ha poques persones que s’estimin tant com la senyora Alta i el senyor Baixet. Però no es casen ni se’n van a viure junts perquè seria una mica complicat. La senyora Alta i el senyor Baixet estan tan enamorats que en tenen prou amb les seves nits de ball sota la lluna. Ballen abraçats, agafats de la mà, l’un al costat de l’altre… Ballen fins que surt el sol. Llavors es fan un petó. I s’acomiaden fins a la propera nit de lluna plena. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Un autoretrat?

«Una mà de contes» explica els secrets per crear un autoretrat fent servir tota mena d’objectes, especialment, joguines.

L’Ernest va arribar a casa cridant que tenia deures: havia de fer un autoretrat. Primer, va dibuixar la línia del contorn de la seva cara, però ràpidament va deixar el dibuix i es va posar a jugar.

La casualitat va fer que, en deixar de banda els estris de dibuix, i sense fer absolutament res, sobre el paper es formés una cara.

L’Ernest va començar a jugar amb el seu cotxe preferit i, tot seguit, amb les rodes del cotxe, va fer els ulls de l’autoretrat. Aleshores, va anar a buscar més coses que li agradaven: una pilota, una maraca, un cor, un micròfon… Amb tot això, va continuar elaborant el seu autoretrat.

Quan va acabar el retrat, el va portar a l’escola i la mestra el va felicitar i li va posar un 10. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Un casament amb sorpreses

«Una mà de contes» es basa en l’obra «La vicaria», pintada per Marià Fortuny entre els anys 1868-1870 i exposada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), per explicar la història «Un casament amb sorpreses».

Una tarda d’agost, tot era a punt per a la celebració d’un casament solemne entre Francisco Lucientes i Luisa Marín. Els convidats murmuraven que la núvia estava molt maca i que sembla una «maja» de Goya.

Aquella tarda d’agost, a la vicaria, una altra parella, un torero i una «manola», esperaven torn per casar-se després. Els seus amics, en veure la núvia, van comentar que era la Gata, la que ballava a «La taverna de la Lluna».

Aquests comentaris en veu alta van fer saltar els rumors entre el convidats. La núvia, en sentir que tothom a la vicaria estava murmurant, es va posar vermella.

Així anaven les coses quan, de sobte, sense saber com, va aparèixer un estrany encaputxat amb una curiosa safata, que demanava una almoina per netejar els pecats i per esborrar el passat.

Mentre tot això passava, en aquell mateix instant, a l’altre extrem de la sala, el notari deia a cau d’orella al seu ajudant que tenien un problema, ja que havia desaparegut la carta que havia portat l’ambaixador.

A terra, oblidada per tothom, hi havia la carta que revelava el veritable passat de la Luisa.

Però tot plegat va fer un gir espectacular quan el nuvi, que semblava aliè a tots els comentaris, es va inclinar i va dir molt clarament que li era igual que fos la Gata o la Luisa, que ell estimava aquesta dona i firmava perquè fos la seva esposa. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Un conte rodó

Aquí tenim una història admirable de la qual només podem dir «Oh!». Al seu protagonista li encanta tot el que hi ha al seu voltant i tota l’estona va exclamant «Oh!». Cada vegada que descobreix alguna cosa, exclama: «Oh!». Fins que arriba un dia en què ha de decidir entre això o allò. «Oh, oh!» Quin dilema! El resoldrà o no el resoldrà? ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Un mestre particular (+7 anys)

Els estius són per jugar, banyar-se a la piscina, tirar pedres al riu, caçar sargantanes o córrer amb bicicleta.Però pel fill del ministre aquell seria un estiu ben diferent. El seu pare estava tan enfeinat que cada matí l’acompanyava amb cotxe fins a l’entrada del poble i marxava a treballar.  Allí, el fill del ministre jugava sol i s’entretenia fent de… «w» tan sofisticada i amb aires de viatgera… «Welcome.» També li sortia una «e» que li quedava molt elegant… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Un regal especial

Quan no és possible accedir a l’escola, l’entorn familiar es converteix en la nostra principal font d’informació: avis, pares i germans ensenyen als més petits les primeres lletres i amb elles la possibilitat de mantenir els vincles afectius fins i tot en la distància. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Una mà d’equilibristes

Per guardar l’equilibri és important estar ben units i coordinar bé els nostres moviments amb els demés. Sobretot quan les coses es posen difícils i necessitem dels altres. Com els dits d’una mà. Com un mecanisme de precisió, com un rellotge. Una fantàstica metàfora sobre la família on les entremaliadures d’uns nens es convertiran també en la seva salvació. Conte inspirat en els equilibristes de la col·lecció d’autòmats del Tibidabo. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Una partida d’escacs amb el Turc

Perseguit per la policia de Nova York, el protagonista d’aquest conte trobarà l’amagatall ideal dins d’una màquina exposada al públic. Davant dels seus nassos, ni el mateix cap de policia podrà descobrir-lo. Conte inspirat en l’autòmat creat per J.W.R.von Kempelen, 1769 ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Veig cares!

La música i la fotografia s’uneixen per explicar la història «Veig cares» en aquest capítol del programa «Una mà de contes».

Quan l’Elena surt al carrer amb la seva càmera de fer fotos, no sap mai què hi trobarà. Mira al seu voltant i cada dia s’entusiasma amb un enquadrament diferent.

Avui ha fet una descoberta: ha vist cares. Les cares són als senyals de trànsit, a les façanes, a les portes, a les finestres, als panys, a les bicicletes, a les motos, als intèrfons… ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Vull una corona

Fent servir un joc de cartes i altres objectes, «Una mà de contes» fa trucs de màgia per posar imatges a la història d’una nena que sempre deia: «Vull una corona».

La Júlia tenia tres anys el dia que va veure passar la carrossa reial. I a dins, hi seia el rei, que duia una corona. La carrossa va passar corrent i va desaparèixer carrer enllà. Tot seguit, la Júlia va dir que de gran volia ser reina.

Quan va arribar l’aniversari de la Júlia, els pares li van demanar quin regal volia i ella va respondre que volia una corona.

La Júlia va fer un petó als seus pares i, amb la corona posada, se’n va anar cap a palau. Es va haver d’aturar a la reixa reial, on hi havia dos soldats, que li van dir que no hi podia passar perquè allà hi vivia el rei. La Júlia va preguntar com sabien qui era el rei, i els soldats van contestar que ho sabien perquè el rei portava corona. Aleshores, la Júlia els va fer notar que ella també portava corona, així que la van deixar entrar al palau.

Quan va trobar el rei, la Júlia li va preguntar per què servia exactament això de fer de rei. El rei va explicar que servia, per exemple, per demanar moltes coses i perquè tothom li fes molt de cas.

Per comprovar si el rei deia tota la veritat, la Júlia, com que al cap i a la fi era el dia del seu aniversari, va fer que demanés una banyera de xocolata, que va arribar immediatament. Aleshores, la Júlia, per ensenyar al rei què feien les nenes, va començar a dibuixar a terra un tren de xocolata i van acabar sucant els peus a la banyera i saltant pels sofàs.

Com que el rei no parava de preguntar, aleshores la Júlia també li va explicar com una vegada es va eixugar els dits tots plens de xocolata a la paret, però que els pares li havien dit que això no es feia. I, aleshores, es va eixugar els dits a les cortines.

El rei no s’havia divertit mai tant. Fins llavors es passava els dies inaugurant edificis i rebent presidents. Ara ho empastifava tot de xocolata. I ara era ell qui volia saber exactament què s’havia de fer per fer de nena.

La Júlia va explicar que les nenes s’estripaven les mitges, perseguien els gossos, tocaven el saxo i posaven el món cap per avall.

Aleshores, el rei va dir que s’havia acabat això de fer de rei. Va trucar al canceller per comunicar-li que a partir d’ara faria de nena i aprendria a tocar el saxo i que donava permís perquè tothom fes el que volgués.

El canceller, que sempre havia volgut ser cantant, va cantar. El cuiner, que volia ser jugador de rugbi, corria amb un meló. D’aficions secretes, no en faltaven entre el personal del palau.

Va ser un gran aniversari per a la Júlia que no s’hauria imaginat mai el que podia donar de si voler una corona. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐

Xahrazad

Xahrazad és la narradora dels contes de «Les mil i una nits» i la protagonista d’aquesta història d'»Una mà de contes».

Hi ha un llibre en què hi ha contes de mig món, històries de la Xina, de l’Índia, de Pèrsia, d’Egipte… Històries narrades i escrites en diferents llengües. És un llibre tan llarg, que la noia que l’explica, mentre parla, es va fent gran. El llibre es diu «Les mil i una nits» i la noia que n’explica els contes és Xahrazad.

Envoltada de llibres, vivia la jove Xahrazad, que passava tot el dia llegint. Coneixia moltes llegendes i contes de països llunyans.

En aquell país, el rei estava casat amb una dona molt capriciosa, que no parava de demanar regals i atencions. La reina es va enamorar d’un esclau de la cort i, un dia, el rei els va enxampar junts, es va enfadar molt i, d’una ganivetada, va matar els dos amants allà mateix.

Aleshores, el rei va manar al visir que cada nit li portés una noia diferent per casar-s’hi i l’endemà al matí, quan sortia el Sol, les matava. Així ningú no el tornaria a trair.

Mentrestant, Xahrazad s’havia fent gran i bonica. El seu pare, el visir, estava desesperat, perquè ja no quedaven noies per portar al rei. Xahrazad va tenir una idea: ella es casaria amb el rei. Un cop casats, Xahrazad va demanar al rei poder-se acomiadar de la seva germana petitat abans que es fes de dia. Quan la germana va arribar a la cambra, li va demanar a Xahrazad que li expliqués un conte.

Així va ser com Xahrazad va començar a explicar una de les històries que coneixia. El rei l’escoltava meravellat. Un conte el portava a un altre. Quan estava a punt d’acabar el conte, va sortir el Sol, i Xahrazad va callar. El rei estava tan intrigat per aquelles històries, que no la va matar, sinó que li va demanar que, en arribar la nit, continués.

A la nit següent, Xahrazad va continuar explicant històries i, així, una nit rere un altra. Van passar mesos i anys, i el rei va començar a estimar Xahrazad. A poc a poc, es va adonar de tot el mal que havia fet i se’n va penedir de tot cor.

Xahrazad va estar mil i una nits explicant contes al rei. ⭐▷Veure aquest conte◁⭐